Confinament 39

 

Les meues frases aclareixen pel fet que qui m’entén, finalment, les reconeix com absurdes, una vegada que per aquestes –per sobre d’aquestes- n’haja pujat per damunt...i aleshores veurà el món correctament.

Tractatus Logico-Philosophicus. Ludwig Wittgenstein

 

El Concepte

 I

          En la vida, altrament seria molt pesada de suportar, ens solem passejar i distreure per la superfície del món, i dediquem la major part de la nostra relació amb aquest a designar les coses que ens passen, que veiem, coses que altres, fàcilment, comparteixen amb nosaltres, perquè, aparentment, veuen el mateix, amb idèntics contrastos, relleus, matisos, extensivament ens dissolem en el paisatge, també en el paisanatge, com ho faria qualsevol dels nostres consemblants, dissimuladament, això sí, gairebé tothom ho fa amb la creença, equivocada o no, de fer-ho especialment, distint del de devora, ens creiem únics i inintercanviables, cadascú de nosaltres té la veritat oculta al seu si, els nostres valors de veritat amb comptades ocasions són absolutament compartibles, fins aquí podríem arribar, una cosa és mostrar-nos de passeig en perfecta successió de formes, en consonància sintagmàtica que denote que hi som, si més no, com els altres, i una altra de ben diferent és mostrar el dedins, els dallonses de més avall o triperies diverses, la qual cosa voldria dir que, efectivament, els detalls del món ens són pròxims, uns als altres, entre uns i altres, en una simulació de companyonia paradigmàtica on les connotacions, els sentits de les coses, i no solament els referents de superfície, ens serien comuns, però aqueixa vida ja no seria una vida viscuda individualment i poc o gairebé gens explicable, la condició màxima que defineix l’ésser humà, l’haver-se de relatar, el xafardeig, sinó que hauríem esdevingut transparents, fins i tot una mena de lluna de sucre que es dilueix en el zenit del cel, i aleshores seríem una altra espècie encara per definir, uns humans encara per sortir del clar del bosc, i no allò que ja som, passejadors de superfície enramats en la brama de les profunditats de l’espessor del llenguatge.

 

II

 

Capvespre

         Ens hem passat la vida, indubtablement, per les ramificacions extensives dels sentits, sense voler entrar-hi, acusadament pels marges de les identitats reals, plenes, aquelles possibles en les gramàtiques lògiques, en els llenguatges matemàtics, qui sap si en la música, golafrejant consemblances on solament hi havia miratges de valors de canvi, hem fet tot el nostre trajecte vital esquivant la pregunta bàsica, única possible, és intercanviable en qualsevol món possible això que jo dic, faig amb les paraules, per altre element d’aqueix món possible que diga, faça exactament el mateix?, i la resposta és òbvia, perquè no ens hem situat més ençà de les condicions de possibilitat de qualsevol element possible de qualsevol món possible, ni de lluny, senzillament hem transitat ramatges semblants de les altures del bosc i hem simulat figures paregudes per obrir-nos pas, seguir, continuar els passatges que cada paisatge després de cada passa ens permetia en cada passeig, cada acte de parla, cada proferència, cada expressió no cercava altra cosa que la de la identitat no en l’altre sinó en jo, sobre jo i al voltant de jo, el llenguatge en la seva màxima connotació intensiva i reduïda, ara sí, la que m’hauria d’haver servit per compartir al clar del bosc identitats amb altres, sentits i veritats ocultes transitant per les igualtats que les funcions de la lògica fan reals, essències nominalistes àdhuc, que permeten distingir uns elements dels altres indefectiblement, i en canvi, el nostre ha estat un ús del llenguatge de frontera, un utensili de combat per separar-nos de l’altre a qui temem, fent veure que m’entenia, que jo l’entenia, passar ràpid per devora, quasi saludar si ens el retornàvem a trobar, fer de les relacions humanes una declaració d’intencions, un formalisme de codis com qui es construeix una cabana al bell mig de la sabana i espera que el lleó que li vinga a sobre siga mancat d’alguna de les propietats que el definirien i així poder-se escapolir de la veritat d’haver-se-li d’enfrontar, romandre en la bellesa de l’observació, mentir-se sobre la condició essencial de la fera i continuar a observar el capvespre assegurant-se a si mateix que s’ha lliurat de poc, d’ésser mastegat per les dentelades de la bèstia, quan en realitat ni era tal, ni el teu cau s’adia a les condicions de possibilitat que haguessen permés de parlar de refugi semblant, idèntic, a aquells que els habitats de les extensions africanes es construeixen amb intensitat manifesta, connotativament, perquè, ells sí, saben què és un lleó.

 

III

 

          On rau, aleshores, la veritat, en allò que dic, en allò que fa el que dic, o en allò que es genera amb el que dic en forma d’espiesteme, quina és l’ontologia, els fets darrers inevitables que algú altre podria fer seus, en qualsevol situació, sota qualsevol mirada, quan és que els mecanismes s’acoblen i giren des de l’inici i es reprodueixen idèntics, qui serà qui es convertirà en el posseïdor del sentit intensiu, on és que trobarem aqueix doble universal sinó és en la lògica, en aqueixa gramàtica de realitzacions concretes, i com podrem reduir-la, reduir-nos des del nostre llenguatge natural perquè els sorolls siguen cosa del passat, podrem sobreviure a la renúncia del ramatge, del xafardeig que ens defineix, i si ho aconseguim, què hi haurà més enllà si ja sabrem quin és el nombre primer més gran possible, si cap referent ens serà negat, si tots els sentits seran compartits, si la intensitat en què ara vivim conèixer la veritat, que no és altra cosa, ara, que gaudir de la lluna des del fons d’un pou, desapareix, què ens quedarà quan enlloc d’un espai ens movem cubicats en ubiqües plataformes de l’avenir? Tot el que he dit, el que he fet amb el que he dit, el que he generat amb el que he dit, en forma d’idea, de somni, d’esperança, no és res comparable amb el que he deixat de dir, per manca de competència, per la inutilitat del dir que ja no se suportava ni a si mateix, pel pes que el se ha imposat sobre el traç de la lletra, per l’obstrucció del córrer del vers, per la brama inherent –sóc humà encara- al meu dir enlairat, tantes vegades com he transitat el sostre tan debades ho he fet, i per molt que he temptat d’observar què hi havia més enllà de la darrera lletra un buit immens m’ha colpit els conceptes més arrelats, esquinçat els sentits més sòlids, desdibuixat els referents més familiars, perquè, què és que hi ha més enllà del darrer nombre primer, quina serà la finestra que ens retornarà la mirada, la nostra, repetida infinitament?

 

Josep Franco i Giner