L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR:1.017
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 38.423

diumenge, 15 de gener del 2017

TRADICIONS: Sant Antoni del Porquet



La festa de Sant Antoni  és la festa més destacada del cicle hivernal i celebra el lleu despertar de la natura després del solstici d’hivern. Forma part d’un cicle festiu que ja celebraven els romans amb les Saturnals, però la dedicació a Sant Antoni naix com a resultat de la cristianització d’antigues cerimònies d’arrel precristiana dedicades a les divinitats protectores de la fecunditat, dels conreus i dels animals. El foc n’és un dels protagonistes més destacats: des dels temps ancestrals les fogueres purifiquen i, en ple mes de gener, encendre’n una fa que fred i la foscor siguin més lleus.

Les festes populars dedicades al sant formen part del patrimoni cultural dels valencians. La festa de Sant Antoni del Porquet (també de les Barbes Blanques en alguns llocs) celebrem el sant que ha esdevingut el patró dels animals domèstics, d’ací el costum antiquíssim de col·locar un taulell amb la figura del sant als estables i corrals de les cases perquè els beneïsca i protegesca. No cal ací esmentar la importància que els animals tenien en una societat agrícola com era la valldignenca de fa uns anys. Aquest taulell encara el podem trobar a moltes cases i representa el sant, amb les llargues i blanques barbes, acompanyat per un porquet.

És ben difícil precisar com la veneració al sant, nascut a la localitat egípcia de Memfis als voltants de l’any 250, ha arrelat tant a les nostres terres. La crònica de la seua vida, que es deu a Sant Atanasi, assenyala que després d’haver decidit els seus béns als pobres es va retirar al desert durant més de vint anys dedicat a la vida contemplativa i de penitència.



La tradició cristiana conta com el sant va ser temptat amb múltiples ocasions pel diable, el qual volia convèncer-lo de que les apetències carnals eren una necessitat de la pròpia naturalesa humana, i sense aconseguir mai que el sant donarà el seu braç a tòrcer. En aquestes temptacions el sant s’enfrontava a éssers fabulosos, feia manses les feres més ferotges que se li apareixen, junt a altres malifetes amb les quals el dimoni el va posar a prova, com el foc que va encendre la seua cova d’anacoreta. Tot ha quedat ben viu en la tradició oral dels valencians i són també motiu de representacions en localitats on es festeja el sant.

Sant Antoni és per tant la festa més important del cicle hivernal i a les comarques valencianes es festeja de moltes maneres, amb celebracions com les de Forcall, Vilanova d’Alcolea, Vilafranca o Sorita del Maestrat, fins a la ruta dels porrats de la Safor-Valldigna, passant per grans fogueres com la de Canals.

És indubtable que la festa s'ha transformat al llarg dels anys amb la modernització i la industrialització i no podem oblidar, perquè va ser el cas de Tavernes, que en molts llocs va arribar fins i tot a desaparéixer. Va ser a partir de la darrer dècada 80 que, tant a la nostra ciutat com a tantes poblacions valencianes, s'ha recuperat gràcies a la iniciativa de grups i associacions locals.

Algunes tradicions valencianes s'han anat perdent pel camí dels anys. Així les corregudes de joies, o costums d'altres localitat com el bandejament del gall o la solta d’un porquet pel poble que alimentava el veïnat fins la rifa del dia del sant.

També cal indicar com a canvi en la festa que, perdut el caràcter festiu de la diada, s'ha traslladat la data de celebració als caps de setmana pròxims al dia de la celebració litúrgica, el 17 de gener, per adaptar-se al calendari laboral actual, i més si la festa no és patronal o local, que això també s'ha perdut en molts poble.




Com era abans la diada de Sant Antoni a Tavernes 

La celebració de Sant Antonio a Tavernes no era com ara, i fa anys, molts anys, tot Tavernes es bolcava en la festa. Els actes del dia començaven amb la missa major, a la qual acudia una gentada atreta per la devoció al sant i per la bona fama que tenien els predicadors escollits perquè desgranaren des de la trona les virtuts del sant. Encara perdura en la memòria dels vallers més majors el record del pare Salvador, frare franciscà caputxí de Rafelbunyol, d’habitual presència en la festa durant la dècada dels 1940 i que, segons hom conta, era capaç de mantenir l’atenció dels fidels durant una hora de sermó.

La cerimònia de la benedicció tenia lloc acabada la missa. Tothom acudia acompanyat amb els animals domèstics, alhora que arreplega el pa benet i oferia una almoina al sant.

La benedicció se celebrava davant de l’església de Sant Pere  i durava hores i hores, fins més enllà del dinar. Hem tingut notícies que, era tal la gentada que hi acudia, que en algunes ocasions es va celebrar a la Plaça Major i fins i tot al Passeig.

Els rossins i les haques de la població desfilaven davant el sant amb les seus millors gales de festa. La cavalcada era coneguda pels vallers com les corredories i solia continuar a la vesprada en forma de corregudes, de vegades desenfrenades, en un circuit que seguia els carrers Sant Roc, Roser, Empedrat, Església i Plaça de l’Església. Genet i cavall formaven un tot en les veloces corregudes, no exemptes de perill, demanant la protecció i la benedicció del sant. D’altres vegades foren els carros dels llauradors, preparats i arranjats en perfectes carrosses, qui desfilaren pels carrers de la ciutat arrossegats pels cavalls.

Les dues confraries existents a la població, la dels rossiners i la dels bovers, col·laboraven en l’organització de la festa i en l’obtenció de fons per sufragar les despeses. Els actes que Tavernes dedicava a Sant Antoni acabaven amb una processó general pels carrers de la població.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Segons tinc entés, al poble mai s'havia celebrat cremant un pi. Si és així, per què s'ha adoptat aquest costum? Ho pregunte a títol informatiu, si hi ha alguna raó concreta, sense ànims de crear polèmica, que últimament a les xarxes socials del poble els ànims estan molt crispats.

La Cotorra de la Vall ha dit...

Tavernes celebrava Sant Antoni de la manera que hem explicat a la notícia. Així va ser fins els primers anys del 1950. Després a poc a poc la festa va desaparéixer, al mateix temps que van anar desapareixent els cavalls, rossins i les haques de les cases en mecanitzar-se el camp i algunes vaqueries del poble. Per tant no hi havia la cremà de cap pi en la nostra tradició, ni cap foguera.

L'any 1998 es va recuperar la festa. I es va cremar un pi que es va alçar en la Plaça Major. Va ser una iniciativa d'un grup de persones i que va recolzar l'Ajuntament.

A Tavernes, semblava que desapareguts els antics gremis de rossiners i bovers, perquè la cosa tingués èxit hi havia que establir un acte cridaner que poguera atraure els ciutadans. Ens consta que es va anar fins i tot a Canals, un referent de les comarques centrals en la festa de Sant Antoni, a vore com s'ho muntaven i feien la cremà del pi i es va decidir de traslladar la foguera a Tavernes.

Sense posar la mà en el foc pensem que eixa seria la raó concreta: introduir un element que encara que nou fora atractiu als vallers (ací teníem les fogueres de Sant Pere, també ara desaparegudes, i ja teniem les falles) amb la qual cosa el ritus del foc no ens era aliè, i eixa volença pel foc es va identificar amb la foguera de Sant Antoni. No recordem cap critica ni posicionament en contra, excepte el grup ecologista Agro que va demanar que no es tallara cap arbre, però no era contrari a la festa. De fet ja veus que es gasta arbratge que omplin un pal, o u tronc ja sec. I des d'aleshores (any 1998) fins avui.

Anònim ha dit...

El meu avi va tindre una vaqueria al poble i mon pare hi va treballar de jove. Coneixia la tradició de celebrar St. Antoni però no sabia per què s'havia adoptatbel ritual de cremar el pi. De tota manera, si val per recuperar i donar una embranzida a una tradició com és celebrar St. Antoni, benvinguda siga. A més, sembla que el "pàrquing" de cavalls va augmentant cada any, si bé, amb un ús diferent, sempre és important per a un poble amb tanta tradició com el nostre.