La denominació “el poder valencià” és una frase encunyada i usada, primer pels socialistes i després per la dreta, per a ressaltar la importància i influència que té la sucursal valenciana del partit, siga la socialista com la popular, en els centres de decisió de Madrid.
Una completa enganyifa si atenem a les dades: Els governs socialistes de González i Zapatero solament van nomenar a 9 valencians com a ministres, enfront dels 4 nomenats pels presidents del PP
Les dades són clares: Des del primer govern democràtic de la UCD d'Adolfo Suárez (1977) fins avui, solament hi ha hagut tretze ministres valencians. En concret, 14 quan han passat 195 ministres pel govern de la nació, o el que és el mateix, un 6,6 % del total en 39 anys. Lluny d'aqueix percentatge del 10 % del total de la població d'Espanya que representem valencians i valencianes.
Dels 14 valencians (cal recordar que Federico Trillo, que és de Múrcia, però va aconseguir la seua acta per Alacant), nou han sigut del PSOE, quatre del PP i un de la UCD (Abril Martorell). Molt pocs en comparació dels que ha tingut Madrid (54), Andalusia (27) o Castella i Lleó (22).
Aquests dies ha sigut notícia la formació del nou gabinet de Mariano Rajoy. Per als valencians, una bona demostració de que el “poder valencià” no existeix per al govern central del PP: zero ministres valencians. Fins i tot el "cunero" José Manuel García-Margallo, nascut a Madrid i amb segona residència a Xàbia, ha eixit del govern de Rajoy i la representació valenciana s'ha quedat en les xifres més baixes de la democràcia postfranquista.
El PP amb Rajoy consolida la tendència a la baixa de no sumar ministres valencians en els seus governs: com hem dit solament 4 nomenats per presidents de govern del PP (Aznar i Rajoy). Tan, tan a la baixa, que ara és inexistent.
Això de "poder valencià" el PPSOE s'ho haurà de fer vore. Després de la formació del nou govern caldrà millor parlar de "l'escàs i nul poder valencià", per molt malament que li sente al PP valencià.
Les dades són clares: Des del primer govern democràtic de la UCD d'Adolfo Suárez (1977) fins avui, solament hi ha hagut tretze ministres valencians. En concret, 14 quan han passat 195 ministres pel govern de la nació, o el que és el mateix, un 6,6 % del total en 39 anys. Lluny d'aqueix percentatge del 10 % del total de la població d'Espanya que representem valencians i valencianes.
Dels 14 valencians (cal recordar que Federico Trillo, que és de Múrcia, però va aconseguir la seua acta per Alacant), nou han sigut del PSOE, quatre del PP i un de la UCD (Abril Martorell). Molt pocs en comparació dels que ha tingut Madrid (54), Andalusia (27) o Castella i Lleó (22).
Aquests dies ha sigut notícia la formació del nou gabinet de Mariano Rajoy. Per als valencians, una bona demostració de que el “poder valencià” no existeix per al govern central del PP: zero ministres valencians. Fins i tot el "cunero" José Manuel García-Margallo, nascut a Madrid i amb segona residència a Xàbia, ha eixit del govern de Rajoy i la representació valenciana s'ha quedat en les xifres més baixes de la democràcia postfranquista.
El PP amb Rajoy consolida la tendència a la baixa de no sumar ministres valencians en els seus governs: com hem dit solament 4 nomenats per presidents de govern del PP (Aznar i Rajoy). Tan, tan a la baixa, que ara és inexistent.
Això de "poder valencià" el PPSOE s'ho haurà de fer vore. Després de la formació del nou govern caldrà millor parlar de "l'escàs i nul poder valencià", per molt malament que li sente al PP valencià.
2 comentaris:
Ja ho diu el nostre himne regional. I les paraules són tossudes;i, més enllà del significat que atorguen els diccionaris a "oferir" i "ofrenar", les connotacions i els contextos en els quals s'utilitzen són ben diferents. "Ofrenar" sempre implica una relació de desigualtat (inferiorirat) del qui ofrena respecte del qui és ofrenat. Així ens va. Ho portem als nostres símbols. Si no ens preguntem per allò que ens representa i ens defineix (si realment ens representa i ens defineix), com volem que ens vegen des de fora?
Nosaltres sóm d'un "servilisme" desmesurat.
Publica un comentari a l'entrada