Alberto Fabra, enemic públic de poble valencià (I) per Sico Fons

 Quina ironia del destí que aquell que ara mateix podríem considerar, pràcticament, com el màxim enemic de la llengua i la cultura dels valencians, Alberto Fabra, tinga el mateix cognom que un altre home —o homenot— que podríem titllar gairebé de prohom i creador de les normes ortogràfiques modernes de la nostra llengua: Pompeu Fabra, el filòleg català que impulsà les normes ortogràfiques i gramaticals de la llengua catalana que compartim valencians, catalans, balears, andorrans i d’altres. Aquest home, però, en acabar la guerra l’any 39, hagué de exiliar-se a França per a morir, finalment a Prada de Conflent 10 anys després.

L’altre Fabra que esmentava adés, Alberto, president de la Generalitat Valenciana, ha tancat la televisió pública valenciana en el que crec que ha estat el seu major error polític. Potser no s’esperaven des del PP un rebuig tan fort per part de la societat, però si és així, és perquè no coneixien l’abast i el significat real d’aquest mitjà de comunicació.

La RTVV era —i esperem que ho tornarà a ser— un símbol que representava moltes coses. No és tan sols que des d’ací els valencians podíem saber del temps (o oratge, que en deien), de les festes populars, de les catàstrofes o de les notícies en general, és també que, en certa manera, formava part de la nostra identitat... a voltes malauradament. El seu tancament hom podria considerar com una catàstrofe, com una tragèdia, i els responsables d’aquesta calamitat haurien de pagar-ho durament. És com si el Sr. Fabra, per motius econòmics, haguera tingut de sobte  la pensada d’abolir la nostra llengua, enderrocar el Micalet o prohibir les Falles i els Moros i Cristians.

 D’acord, la RTVV no era la millor televisió pública del món; de fet, gosaríem afirmar —si no fóra perquè no ho podem saber amb certesa— tot el contrari, que era la pitjor. Però precisament si això era així, era per culpa d’ells; ells i el partit, que porten més de 3 lustres governant-nos i omplint-nos de mentides i prohibicions des de la seua televisió particular. Ells van ser els que van tergiversar, manipular i censurar tot el que van voler, i ara pretenen culpar de tots els seus mals —sobretot els econòmics— als seus treballadors.

 Deixem-nos de tantes fal·làcies, si una escola o hospital públic  (que per cert, ara pretenen defensar amb tot el seu habitual cinisme desvergonyit) no funcionen, la solució no pot ser mai tancar-los. La solució ha de passar, necessàriament, per una racionalització dels problemes, per una revisió acurada de totes les despeses i les accions empreses o a venir.

 I que curiós, per cert, que aquells que amb més èmfasi vam criticar la manipulació d’un Canal 9 al servei exclusiu dels interessos del PP, siguem ara els que amb més força hem lluitat contra la seua clausura. Volem o volíem una televisió pública objectiva, imparcial, seriosa i de qualitat; una televisió que afavorira la nostra llengua i la nostra cultura, però mai el seu tancament. 

(continuarà)

Sico Fons