Segona jornada de LLETR3S #4, LLETR3S 2013

El vent necessari per sentir els instruments no ens alegrava els ulls, sinó més bé el contrari. La musica que eixia d’una trompa, un clarinet, un oboè, un fagot i una flauta travessera, sinó era prou, la música es complementava amb la música de les paraules de Josep Antoni Alberola, trompa, que amb la paraula ens arribava al cor, al sentiment. Era tan directa l’explicació de les formes musicals que anàvem a sentir i allò que els havia passat als seus autors que ens enterbolien els sons i sentíem l’odi vers a aquests compositors pel Tercer Reich .

I si no era prou, les paraules versades que ens interpretava Annabel Sala, ens recordaven les papallones i els guetos....   La darrera que veurem, que volem recordar per saber que prompte hem d’oblidar: que havia d’haver fet jo  perquè no mataren tanta gent;  la por de  no morir; com m’agafava al fil ferro abans d’anar a cap a la fosca, ballem i som feliços, amb la moral forta. 

Eixa música “degenerada”,  com la presentava Francesc Alberola,  eixa música de record amarg, tan bonica ella i amb tant de patiment pels seus creadors, han omplit una vetlada musicalment perfecta a la Casa Calba. Aquesta nit de dissabte plena de gom a gom. El concert de LLEVANT ENSEMBLE és mereixia aquest mesurat èxit, aquests aplaudiments tant sentits en una nit de record a grans compositors morts a les càmeres de gas com Hindemith, Schulhoff, Haas,  que per tossir va salvar la vida a un director d’orquestra i Mengele  li acurta la vida salvant al seu director.

Hem escoltat la flauta, narrant-nos que se sentia per tota la megafonia del camp, gràcies a la Philips. I ens aborronà, sense més. Per acabar feren un bis llarg de l’opera “dels tres reals  o penics” de Brecht. I va fer que ens recordarem de la cita de Bertold “a la bona gent se la coneix, que resulta molt més millor quan més se la coneix”.  Aquesta nit de dissabte, en nom de La Cotorra i dels seus lectors i lectores, hem estat amb en bona gent, gent que lluita contra l’odi, gent tan humana que ens ha regalat música per omplir-nos una nit culturalment satisfactòria. No tots els dies podem dir el mateix.

Després del sopar hem escoltat una veu en serbi, una veu greu tant ben modulada que semblava tractada a l’estudi d’enregistrament:  era Petar Matovic i el seu poemari “Les maletes de Jim Jarmusch” que hem escoltat en el ritme acurat del seu idioma i, després, traduit a la nostra llengua pel seu traductor Pau Sanchis. 

Sincerament aquestes postres de músics ens han acostat al tast cert de la fruita balcànica i la mistela  alacantina. Un plaer de la Casa Calba, donat en petites dosis als lletraferits de la comarca. Per molt de temps. Però caldria eixamplar el concert a la gent culta que n’hi ha, i prou, al nostre poble. A qui corresponga, nosaltres al vostre servei.

Gràcies amics, per una nit plaentera, culturalment i socialment parlant. 

-