Gojos a Sant Antoni Abat (dit també "del porquet") amb motiu de ser avui la diada que dediquem al sant

 

Dilluns vinent, 17 de gener, celebrem la diada de Sant Antoni "del porquet" o "de les barbes blanques" , de gran arrel i tradició en el País Valencià, on el foc purificador té sempre protagonisme (amb el permís aquests anys de la Covid-19).

Sant Antoni forma part del patrimoni cultural dels valencians, on ha esdevingut el sant patró dels animals domèstics. D'antic, a les llars dels nostres llauradors hi havia el costum  de col·locar un taulell amb la figura del sant als estables i corrals de les cases perquè els beneïra i protegira. Algunes cases encara palesen aquest taulell, on es representa el sant, amb les llargues i blanques barbes, acompanyat per un porquet i envoltat pels animals domèstics. 

 

Fins arribar el dilluns, podem anar festejant el sant amb la lectura un any més d'uns goigs molt especials, del professor i escriptor d'Otos, Joan Olivares. Ja fa més de 20 anys que Olivares escriu uns goigs al sant on es parla dels esdeveniments ocorreguts a l'any amb gràcia i ironia i demanant resposta al sant. 

 

 

 

Gojos a Sant Antoni 2022

Lloat siau, car Antoni,
lo nostre sant més volgut,
patró dels animalets,
i sabut entre els sabuts.

Una any més vos desitgem
que estigueu bo de salut,
d’amorets molt ben servit
i de força en el canut.

Per ací baix, Pare Nostre,
no hi ha massa novetat,
el sol es pon quan li toca,
i torna a eixir l’endemà.

Sempre plou quan no hi ha escola,
les tonyines a la mar,
teuladins per les teulades
i granotes pels barrancs.

A l’estiu canten els grills
i a l’hivern maulen els gats.
Les xiquetes i els xiquets,
a tothora enjogassats.

Els vells guaiten i remuguen:
ja no és res igual que abans.
I bona raó que tenen,
que antany érem ignorants.

Ara, gràcies a Internet,
que mos té ben informats,
tots sabem que el Campetxano
és home decent i honrat.


Que no ha robat ni mentit
ni ha mort cap elefant,
i els diners que té a Suïssa
li’ls ha donat un Sultán
que és un home de gran cor
i s’estimen com germans.

Un tal senyor comissari,
com qui no han trencat un plat,
diu que el govern li pagava
per amagar les maldats
de no sé quin operari
de cabells engominats.

Replica el registrador
amb una verba elegant:
puede que unos hilillos,
pero poca cosa más.
Quina sort tenim dels jutges,
que al final ho aclariran.

Poquet ha canviat la cosa
en casa dels catalans:
n’hi ha un que es queixa un bon dia
que al seu fillet estimat
a l’escola no l’ensenyen
com l’havien d’ensenyar.

L’endemà, l’Espanya en peça
es posa les mans al cap:
quina repoca vergüensa,
si no lo enseñan a hablar,
¿qué ara el niño cuando salga
por el mundo a trabacar?

Ací a València, sant Pare,
No parem tant primmirats.
No un, ni dos, ni cinquanta:
un miler de valencians
es queixen que un funcionari,
un civil o un militar,
un foraster o un notari,
un jutge o un capellà
els ha dit que esto es España
i en cristiano cale hablar.

I ni Internets, ni diaris,
forasters ni casolans,
diuen esta lengua es mía
ni mouen un pèl del nas.

I és que per tal menudència
Tampoc cal calfar-se el cap.
Com si no hi haguera al món
afers molt més importants:
Lim go home, me cague en dena!
Que es com dir-li, en valencià,
a un home de Singapur,
que se’n vaja a fer la mà.

I encabant demanarem
que es declare l’almorzar
amb cacau del collaret
vi del poble i llimonà,
patrimoni alimentós
de tota la humanitat.

Això del finançament,
de l’escalfament global,
de les guerres, injustícies,
violències, morts de fam,
no és que no mos interesse,
però en bona veritat,
mentre hi haja bous i futbol,
és més fàcil de portar.

Compreu plàtans de la Palma,
estan lletgets, però sans.
Als caquis i les taronges,
els dia els arribarà:
ploguen naps en Missena
Montgó siga un volcà.

Imagine que a estes hores
a teniu la mosca al nas
esperant què vos direm
de la Pandèmia global.

Deveu recordar, sant Pare,
que estrenàvem l’any passat
amb l’esperança posada
que tots faríem bondat:
mos posàvem la vacuna
al virus déiem gud-bai.

Doncs mireu, estimat Toni,
perdoneu la llibertat,
la cosa pintava bé
fins que de nou s’ha malvat.

Ja no en sabem les onades,
ni la gent que s’ha emportat.
Tant si neva com si plou
la còvid no pren descans.

Uns quants escampen la brama,
p’acabar-ho d’arreglar,
que tot això és una farsa
i que som uns ignorants.
Algunes bones persones
ja no saben a on pegar.

Vos preguem, car Sant Antoni,
que ens digueu la veritat:
si la còvid puja als núvols,
vos fareu, vós, vacunar?

Ai, xiquets sé que pensàveu
agarrar-me descuidat,
però enguany me l’esperava,
així que estic preparat:

Quan al cel he tingut pleits
sant Ramon m’he aclamat,
si vull batejar criatures
li ho demane a sant Joan,
en afers de trons i llamps
com sant Pere no n’hi han,
la Maredéu de Loreto
quan es cosa d’aeroplans.

I en això de la vacuna,
sant Lluch em recomanà
com a bon patró dels metges,
que no havia de dubtar:
que vos punxen en la dreta
que vós tireu a esquerrà.

                                                                  Joan Olivares. Otos 2022