PUNT DE VISTA: "Amors patriòtics i banderes" per Sico Fons

Fa uns dies, vaig tindre una discussió... Bé, més aviat una conversa, amb unes persones en l’infinit i virtual món d’Internet. O potser caldria deixar-ho en un simple intercanvi d’opinions. El motiu d’açò que comente fou una compartició meua amb una foto que hi mostrava un balcó tot exhibint –impúdicament, he estat a punt d’escriure– una bandera espanyola amb el següent comentari meu, ben irònic: “Abans les coses eren més fàcils. Veies una bandera espanyola penjada en un balcó i, immediatament, pensaves: un votant del PP.

Però ara, igual pot ser un del PP, com un de C's o de Vox. Els dubtes em roseguen les entranyes. Com distingir les diferents gradacions o categories de fatxes que hi ha pertot arreu?”.

La majoria de les meues amistats del Facebook, lògicament afins a les meues idees, pensament o gustos, s’hi van mostrar d’acord i em van riure la facècia; hi hagué una persona, però, que contrariada, va protestar dient que no comprenia per què sentir-se espanyol havia de ser sinònim de ser fatxa. Ella –era una dona– es considerava una persona d’esquerres i ben orgullosa de la seua nacionalitat espanyola.

Jo li vaig respondre que em semblava molt bé que sentirà tant d’amor per la seua pàtria, però que, en realitat, el meu escrit, més que parlar d’afinitats patriòtiques, parlava d’un fet molt concret, de l’exhibició de banderes hispàniques a partir del dia 2 d’octubre.

Després, per tal de detallar millor la meua opinió, hi vaig penjar el següent text.

Quant a la bandera espanyola, m’agradaria fer-ne un parell de comentaris:

Primer, supose que no cal ser un observador especialment sagaç per a veure que la moda de posar la bandera “rojigualda” als balcons i les finestres de casa, va començar sobretot, el dia 2 d’octubre del 2017. Per tant, hem de concloure que el motiu per a tal exhibició pública, no fou tant, l’amor a la pàtria com –escolteu-me bé– l’odi a Catalunya i, sobretot, els independentistes. El que els nacionalistes espanyols estaven expressant d’aquesta manera, era que se n’alegraven molt de la brutal i violenta repressió que les forces de seguretat van perpetrar contra la ciutadania catalana desarmada i pacífica –no ho oblidem pas– l’1 d’Octubre (jo hi vaig ser i no m’ho han de contar).

Des del meu punt de vista –i en podreu discrepar tant com voldreu. Vet aquí la grandesa de la democràcia–, el fet de penjar-hi eixa bandera, fou un acte immoral, covard i totalitari que atemptava contra els valors més fonamentals de la democràcia i la tolerància. I un acte també de revenja resumit en una frase ben breu i clarificadora: “¡A por ellos!”.

I segon punt que volia comentar. En aquest Estat, i ens agrade o no, la bandera espanyola, amb àguila o sense, està bruta i esguitada per a sempre de sang i feixisme. Fou la bandera dels franquistes contra els republicans, fou la bandera del dictador Miguel Primo de Rivera i fou la bandera de molts dels reis borbons, tan amics de l’autoritarisme més corrupte com enemics de la democràcia i la llibertat del poble.

És per això, amb tota seguretat, que aquest tros de tela sempre ha estat monopolitzat per la dreta espanyola, tan rància, violenta i carpetovetònica com sempre. Cap estendard els representa millor que aquest.

Si jo em sentira espanyol i nacionalista, el primer que faria seria renegar d’eixa bandera que per res voldria que representara la meua terra, la meua llengua i la meua cultura; però com que no és eixe el meu cas, continuaré defensant el que sempre he defensat, a saber, la meua terra, la meua llengua i la meua cultura. Els pobles dominats o conquistats (o com voldreu dir-ho), no ens podem permetre el luxe de la neutralitat. No fer-hi res equival a convertir-te en còmplice i col·laborador.

Sico Fons 

 Les opinions vessades en els articles són pròpies de l'autor.