L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR: 1.787
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES:13.613

dimarts, 18 de juliol del 2023

Confinament 46


El llenguatge únicament serveix a la generalització simbòlica dels esdeveniments previs; divideix, per dir-ho així, en “quants” el corrent de vivències per a generar identitats recognoscibles.
El discurs filosòfic de la modernitat. Jürgen Habermas, a propòsit de Soziale System, de Niklas Luhmann.
 
Els números, la música i alguna poesia són, sense cap mena de dubte, més enllà dels il·luminats per la paella valenciana, l’expressió màxima a què els déus poden arribar-hi.
Cantor, Bach i els fractals, Delit d’Ermità.
 
La comprensió recíproca ens assegura la comunitat que existeix entre els individus...Aquesta comunitat s’expressa en la identitat de la raó, en la simpatia dins la vida emocional, en l’obligació recíproca dels deures i els dret, que va acompanyada de la consciència del que ha de ser.
Gesammelte Schriften, VII, 141, Wilhelm Dilthey
.

 
El polsim de Cantor 


Georg Cantor


I
[0_1/3]

[0_1/9] al final queden els ossos, i encara, després, un insignificant polsim d’enderrocs, i una lleu memòria del que fou un vibrator entre el comú, reminiscència d’un clam, vull viure, la resiliència del qual encara és matèria de brama, tantes vegades com hom, fins i tot els més rucs, sobretot aquests, va poder observar com queia i es tornava a redreçar. Com s’esqueia àdhuc una projecció en vertical per poder comparèixer, de tan disminuïda que es veia, de tantes vegades silenciada, com el pollet més petit del niu, de puntetes reclamant el seu estar allí, minúscula, exclamativa insistència del jo cancel·lat per la corporació, un anhel de cel entre les turbulències del NO majúscul, negror immens [1/9_2/9] dónde comemos hoy, que li demanava el fill, una mica incòmode per haver de fer aquell primer viatge sense el treballador de la casa, bueno, veremos, mi idea era dejar para el final, altre final, la visita a la alqueria, y así acercarnos a lo de Venancio, se come bien, i el fill que assenteix, com sempre, com cada vegada que el pare venia a coincidir de bones pel seu horitzó d’expectatives, però era un dia estrany, com estranya li resultaria la família aquella del mas que els donava de menjar, tan distint del de la mare a casa, familiarment encapsulat [2/9_1/3] en definitiva, des de sempre, l’horitzó de sentit, lluny de pertànyer a l’univers del coneixement “compartit”, ni tampoc cap cosa que se situe al final, altre, o a l’inici del llenguatge, és privatiu de concrets acords entre jo i l’altre, del tot provisional, i que no són, aquests, altra cosa que ajornaments a part de les restes dels contractes que il·lusòriament s’han hagut de poder produir, quasi imperceptiblement, entre un subsistema de món i un altre de remota convalidació, perquè, en definitva, aquell horitzó “compartit” no és cap altra cosa que la necessitat, o l’interès, puntual de, justament, compartir una mica de biologia.

II
[1/3_2/3]

Conjunt de Cantor, un subconjunt fractal de l'interval real [0, 1]



III
[2/3_1]


[2/3_7/9] la longitud de la pols de Cantor és zero i el seu cardinal més gran que el del conjunt dels números Naturals, fet, per això és tan important entendre que en l’espai de les ciències de la naturalesa allò que ens ha de posar d’acord únicament són fets, dels quals hom espera un determinat comportament, si més no, que no hi haja cap incoherència amb cap altre fet assumit, però en el món de les ciències socials, aqueixa espurna d’esperança que aplega vivència, experiència i comprensió, les coses no són tan senzilles perquè el sentit del món depèn de les expectatives dels horitzons de vida de cadascú, quasi bé inamovibles, una mena de jos en joc perpetu cercant fènyer el mínim possible el seus altres jos que porten a sobre, una esfera de polsim ambulant que es modifica amb el temps, però molt lentament, i que a l’ensems entra en el pla horitzontal en contacte amb d’altres esferes de sentit amb les quals ha de figurar entendre’s, per bé que quasi mai cap mòbil d’aquests acaba per modificar la seua estructura bàsica, i així, en definitiva, romanem idèntics a nosaltres mateixos, som com una mena de R, conjunt dels Reals, fets pols de zeros en segmentar-nos, cantors en caiguda lliure [7/9_8/9] i el que ha de ser, allò que hom voldria taxat com un fet, es torna inaprehensible, com aigua en cistella, la vida, en general, és una successió de possibles mutacions del jo en altres jos que cerquen evitar tant com poden diferències entre si, nogensmenys esquivar que les distàncies entre aquests es tornen insalvables, que seria tant com desprendre’s de cap opció de futur de sentit,  de  manera que  la indiferència és  el terreny  de  joc que  acota cada identitat del jo, una
 

El Passeig amb l'Orxateria Franco
 
mena de cercle exterior protector que ens aparta de l’altra pretensió de sentit, i les pertinences, per tant, el somni de compartir, es tornen difuses, fins i tot en els casos en què una certa ‘amistat’ puga permetre una franquícia de pas entre esferes, cosa quasi impossible si els  afectes d’altri s’interposen, lògicament, i finalment sobrevivim en solitud aliens a la no-indiferència, l’únic espai obert que permet el trànsit d’altres jos en construcció i eixamplar vivències, expressions i comprensions en l’agilitat del joc de la vida [8/9_1] que es frena de cop per la por, no per l’altre, sinó a l’altre, mon pare havia distribuït mig centenar de dispensadors d’orxata entre Cullera, Platja de Tavernes, Borderia, Benifairó i Simat, i l’home tenia previst atacar la Platja de Gandia, però després d’inaugurar un segon obrador de producció al Passeig Colom de Tavernes, el del Passeig quedava curt, cosa que la mort de ma mare va frenar, i va haver de vendre tot el sistema de venda a domicili, i recorde els viatges per repartir la mercaderia com una mena d’epifania de descobriment del món on nosaltres érem els portadors de la nova esperança, sobretot a aquells que, essent forasters, s’incorporaven amb tanta categoria al territori que els acollia, i ho fèiem de la millor manera possible, introduint-los en la venda d’una menja d’altíssima qualitat que definia l’ésser valencià per antonomàsia, inscrivint-los de ple dret en el paisatge de ca nostra, nosaltres érem just el revers d’uns colonitzadors, érem uns instal·ladors d’ànimes en lloc ignot, i ho fèiem, a més a més, graciosament amb la nostra llengua, cosa que omplia de delit i satisfacció aquelles persones que havien iniciat el seu camí entre el dubte de ser acceptats i la malenconia d’una terra abandonada, per això distàvem tant d’altres esferes de sentit que imposaven, contràriament, el desplaçament a perpetuïtat. 
 
Josep Franco i Giner