Ni el PSOE ni el PP són ja partits grans i ho demostra que no hagen estat capaços de formar Govern. Tots els partits són mitjans i alguns s’uneixen en coalicions i confluències i altres exhibeixen unes ínfules de grandesa que els porten a fer coses que van contra els seus interessos més concrets.
Cada vegada que Pablo Iglesias ix a reptar Pedro Sánchez amb alguna de les seues propostes públiques, al líder del PSOE se li descompon l’ànim i fa escarafalls per a allunyar-se’n. Els seus estrategs i el cor mediàtic que l’envolta diuen que és per preservar la centralitat del projecte i les opcions en les eleccions generals del 26 de juny.
I no és cert i cada vegada que fa això, el candidat socialista cedeix un poc més de terreny a la seua esquerra i s’acomoda amb més intensitat en l’abraçada de Ciudadanos, que l’espera a la seua dreta amb el PP, perquè el PSOE acabe facilitant, per passiva, una gran coalició de govern.
L’episodi de les llistes al Senat ho revela amb cruesa. Iglesias va fer la proposta de fer candidatures conjuntes al senat però Sánchez ho va descartar, com si un pacte amb Podemos se li poguera contagiar alguna mala cosa.
Sánchez va desbaratar una maniobra política plena de trellat que els tres partits del Pacte del Botànic negociaven per arrabassar al PP sis dels seus nou senadors. Cadascú dels tres partits tindria tres escons al Senat gràcies al seu vot mutu. Després el Comité Federal, ¡ai, Madrid, sempre Madrid! vetava qualsevol possible pacte al País Valencià en el senat.
El senat amb llistes obertes afavoreix acords sense necessitat de plasmar jurídicament cap coalició o cap plataforma. És tracta de gestionar el vot en candidatures obertes per a eleccions majoritàries.
Ximo Puig volia el pacte per dues raons. És el líder d’un partit que va retrocedir el 20-D, per primera vegada, al tercer lloc en uns comicis, i era important no retrocedir més en el senat, amb dos escons. I mes si la força que el va superar, Compromís-Podemos, ha sumat ara EU.
Cada vegada que Pablo Iglesias ix a reptar Pedro Sánchez amb alguna de les seues propostes públiques, al líder del PSOE se li descompon l’ànim i fa escarafalls per a allunyar-se’n. Els seus estrategs i el cor mediàtic que l’envolta diuen que és per preservar la centralitat del projecte i les opcions en les eleccions generals del 26 de juny.
I no és cert i cada vegada que fa això, el candidat socialista cedeix un poc més de terreny a la seua esquerra i s’acomoda amb més intensitat en l’abraçada de Ciudadanos, que l’espera a la seua dreta amb el PP, perquè el PSOE acabe facilitant, per passiva, una gran coalició de govern.
L’episodi de les llistes al Senat ho revela amb cruesa. Iglesias va fer la proposta de fer candidatures conjuntes al senat però Sánchez ho va descartar, com si un pacte amb Podemos se li poguera contagiar alguna mala cosa.
Sánchez va desbaratar una maniobra política plena de trellat que els tres partits del Pacte del Botànic negociaven per arrabassar al PP sis dels seus nou senadors. Cadascú dels tres partits tindria tres escons al Senat gràcies al seu vot mutu. Després el Comité Federal, ¡ai, Madrid, sempre Madrid! vetava qualsevol possible pacte al País Valencià en el senat.
El senat amb llistes obertes afavoreix acords sense necessitat de plasmar jurídicament cap coalició o cap plataforma. És tracta de gestionar el vot en candidatures obertes per a eleccions majoritàries.
Ximo Puig volia el pacte per dues raons. És el líder d’un partit que va retrocedir el 20-D, per primera vegada, al tercer lloc en uns comicis, i era important no retrocedir més en el senat, amb dos escons. I mes si la força que el va superar, Compromís-Podemos, ha sumat ara EU.
I com a president, l’interessa un grup de senadors que done suport a les reivindicacions valencianes com la reforma del sistema de finançament autonòmic o l’exigència d’inversions estatals, per exemple en el Corredor Mediterrani, on el Govern de Rajoy està fent un autèntic empastre.
Ximo Puig no s’ha rebel·lat contra Pedro Sánchez, ni contra la direcció del PSOE, a pesar de ser objectius vitals per a la seua supervivència política i la del seu partit. I són simptomàtiques les declaracions de la dirigent del PP, Isabel Bonig, que li dona la raó a Sánchez i vol un PSPV-PSOE “fort” que es presente en solitari, a qui promet que “sempre tindrà el PP valencià al costat per arribar a acords en matèria d’economia, ocupació i finançament”.
Només li va faltar afegir a la Bonig: es fàcil que quan recórrega als senadors, el PP valencià en tinga nou i els socialistes zero (11 i un si comptem els de designació autonòmica).
La nit del 26 de juny, quan la casella del PSPV-PSOE assenyale que ha perdut tota la representació en el Senat, la culpa serà de Pedro Sánchez. Com ho serà que el PP de Rajoy puga haver conquistat una altra vegada, amb menys d’una tercera part dels vots, una majoria absoluta de bloqueig en el Senat, i poder condicionar les reformes institucionals.
Per situar-se en el centre d’un pacte de Govern “transversal”, Sánchez ha sacrificat com un peó d'escacs un dels presidents autonòmics del seu partit, sense poder reaccionar davant de l’espenta de l’altra esquerra, convertida en alternativa real al PP ací i en altres comunitats. I això vol dir que de nou, allò central s’imposa a allò territorial o federal. Un vell vici de la política espanyola a què s’afig en aquest cas una certa desesperació. Que el 26-J ho desmentisca.
Extracte de l’article publicat a elperiodico.es per Adolf Beltran
Ximo Puig no s’ha rebel·lat contra Pedro Sánchez, ni contra la direcció del PSOE, a pesar de ser objectius vitals per a la seua supervivència política i la del seu partit. I són simptomàtiques les declaracions de la dirigent del PP, Isabel Bonig, que li dona la raó a Sánchez i vol un PSPV-PSOE “fort” que es presente en solitari, a qui promet que “sempre tindrà el PP valencià al costat per arribar a acords en matèria d’economia, ocupació i finançament”.
Només li va faltar afegir a la Bonig: es fàcil que quan recórrega als senadors, el PP valencià en tinga nou i els socialistes zero (11 i un si comptem els de designació autonòmica).
La nit del 26 de juny, quan la casella del PSPV-PSOE assenyale que ha perdut tota la representació en el Senat, la culpa serà de Pedro Sánchez. Com ho serà que el PP de Rajoy puga haver conquistat una altra vegada, amb menys d’una tercera part dels vots, una majoria absoluta de bloqueig en el Senat, i poder condicionar les reformes institucionals.
Per situar-se en el centre d’un pacte de Govern “transversal”, Sánchez ha sacrificat com un peó d'escacs un dels presidents autonòmics del seu partit, sense poder reaccionar davant de l’espenta de l’altra esquerra, convertida en alternativa real al PP ací i en altres comunitats. I això vol dir que de nou, allò central s’imposa a allò territorial o federal. Un vell vici de la política espanyola a què s’afig en aquest cas una certa desesperació. Que el 26-J ho desmentisca.
Extracte de l’article publicat a elperiodico.es per Adolf Beltran
1 comentari:
Així és
Publica un comentari a l'entrada