GRANDESES I MISÈRIES DE LA HUMANITAT
El jove romania dins del cotxe aparcat amb un posat d’apaivagada tranquil·litat. Assegut al seient del conductor semblava esperar algú. Duia una samarreta de color gris i fumava una cigarreta alhora que llegia un llibre. Fumava amb parsimònia mentre els seus ulls recorrien els mots del llibre obert com devorant els pensaments i les idees del seu autor. No obstant això, res no denotava cap emoció en el rostre del xicot de la samarreta de color gris.
El jove va aixecar el cap, va observar els edificis del carrer i va aspirar amb força el fum del cigarret.
“Som una espècie conflictiva els éssers humans, heus ací el problema”, va pensar el xicot alhora que deixava sortir per la boca un doll de fum blavós i neguitós, “La nostra essència és el conflicte. Sí, realment som uns simis ben peculiars. Érem vegetarians i, per diverses circumstàncies, ens veiérem obligats a convertir-nos en carnívors. Som animals gregaris i tanmateix aspirem a la llibertat individual. Som una espècie amb una certa agressivitat, però hem desenvolupat una intel·ligència capaç de fer-nos plantejar dubtes morals. Estimem la vida, però som conscients de la nostra fugacitat. El coneixement de la mort ens dóna un caràcter especial”.
El noi de la samarreta de color gris va tancar el llibre i va esguardar la seua portada. La gaia ciència de Friedrich Nietzsche. Tornà a mirar el carrer i mirà amb aparent desinterès els vianants que caminaven per la vorera. Prop hi havia un bar amb molta animació; era l’hora dels esmorzars. Més pròxima al vehicle del xicot, s’hi veia una botiga amb tot de calaixos a la porta mostrant fruites i verdures, i just davant del cotxe una sucursal bancària que semblava amb poca activitat.
El xic de la samarreta de color gris va tornar a xuclar una glopada de fum del seu cigarret i va mirar un altre jove que hi havia a la portalada del banc. Duia una jaqueta poc adequada per aquella època de l’any –ple estiu– i els seus llavis finíssims semblaven contrets per una ganyota produïda per una mena de nerviosisme interior.
El noi del cotxe va continuar la seua lectura. En va llegir la contraportada: “Déu ha mort: tanmateix, tal com és l’espècie dels homes, potser durant mil·lennis encara hi haurà cavernes en què hom mostri la seva ombra”.
“Que estrany i complex és tot”, va seguir pensant el jove, “Quines són les veritables motivacions que ens empenten a actuar? Podem estar segurs dels nostres sentiments? I si això és així, què hem de pensar dels altres? Ens en podem fiar?”.
El xicot va alçar el llibre a la guantera i tornà a mirar el jove de la porta del banc. Ara semblava més inquiet i no parava de mirar l’interior de l’oficina bancària.
“El ser humà pot ser grandiós, sublim”, pensà, “i alhora mesquí, repugnant, vil. Som contradicció pura. Podem estimar un ocell o una flor i assassinar un nadó. Adore els éssers humans. Som tan fascinants, tan enigmàtics”.
El xicot, de dins del cotxe estant, va veure que l’altre jove li feia un senyal amb el cap. Ell va somriure i va engolir saliva. La por no serveix de res, va pensar, només has de deixar la ment en blanc i actuar.
El xicot de la samarreta de color gris va treure una pistola de sota del seient i se la va ficar a la cintura del pantaló. Va obrir la porta i en va sortir.
Es va col·locar al costat del jove dels llavis prims, just en el moment que una dona major obria la porta del banc. Entraren tots tres.
Esperaren a poder obrir la segona porta de seguretat i penetraren per fi a l’interior.
Els fets següents s’esdevingueren amb rapidesa. Els dos joves apuntaren amb les seues armes –una pistola i una escopeta amb els canons retallats– les poques persones que hi havia dins. Els escridassaren i amenaçaren i emprengueren la seua feina. Ho tenien ben estudiat i sabien que la velocitat era el factor clau que els podria permetre assolir l’èxit en la seua empresa.
Quan finalment els dos joves es disposaven a eixir del lloc amb una bossa de bitllets, aparegué un home amb uniforme brandant un revòlver. El guarda de seguretat. Ningú no sabia d’on havia sortit, ningú no l’havia vist.
El jove dels llavis prims va obrir la boca amb estupefacció com si acabés de presenciar l’aparició d’un fantasma. El xicot de la samarreta de color gris va aixecar el braç dret amb lentitud i va apuntar amb la pistola el rostre del guarda.
-No faces això, xaval –va cridar l’home de l’uniforme–. Estic apuntant-te.
El jove de la samarreta de color gris va mirar de fit el canó de la pistola que l’apuntava i després els ulls del guarda; llavors va intentar endevinar-li els sentiments; només hi va veure por i un immens buit, res més.
El jove va apuntar i va disparar. El soroll sonà gairebé amb obscenitat. La bala impactà en el front del guarda i li produí un forat d’on brollà un raig violent de sang. Caigué a terra. Els altres presents romangueren com paralitzats.
El xicot, tranquil, s’acostà a l’home caigut i el mirà amb atenció; tenia un forat rodó al front que recordava un volcà en erupció, i el rostre, parcialment cobert de sang, del color carn passà amb gran rapidesa al color cendra. Els ulls se li havien quedat oberts com intentant veure en l’obscuritat. Ara ja no hi va veure por, ara només hi havia buidor.
L’altre jove el va agafar d’un braç i el va obligar a eixir. Les portes del carrer romanien obertes. Agafaren el cotxe aparcat i en sortiren a tota velocitat. Se sentien sirenes de la policia encara llunyanes.
-Era precís que li disparares al cap, idiota? –preguntà el jove de la jaqueta.
-S’ho mereixia, per pallasso. Qui li manava jugar-se la vida per un sou de misèria! Què volia, fer-se l’heroi i eixir a la tele? Doncs ara eixirà a la tele. Ja ho crec!
El xicot de la samarreta grisa conduïa amb gran perícia pels carrers de la ciutat. Semblava ple de seguretat i, tanmateix, tenia els ulls lluents i plorava. Plorava sense saber per què. Per què era tot tan estrany i complex? Per què?
Sico Fons
Del recull, "No em diga això", publicat per La Xara Edicions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada