HISTORIA LOCAL (II) Els Jocs Florals del Centre de Cultura i Llengua Valenciana

Sanchis Guarner, mantenidors dels Jocs Florals

En aquesta segona part recordem els Jocs Florals celebrats a Tavernes entre el 1970 i 1973, inclusius, on va participar  Fernando Rubio Gimeno, membre del Centre.

Els Jocs Florals, a semblança dins de la llunyania amb els organitzats per “Lo Rat Penat”, servien alhora perquè el mantenidor amb l’excusa de glossar la reina de festes i cort d’honor, a més desenvolupara el triple lema: “Fe”, “pàtria” i “amor”. No cal ni dir, per la personalitat dels personatges que hi van intervindré, es colaven conceptes, idees i afirmacions, amb alguna denuncia, impossible de dir en altres fòrums. 

I en una festa on primava el glamour de poble, els joves del Centre vestien el seu frac que llogaven a València. Va ser controvertida la vestimenta i alguna oposició a usar-la, però la solució va vindre de Joan Fuster que els va dir: “Feu com ells, si ells van vestit així, vosaltres també. Al país li calen joves i implicats en el redreçament. Encara que vestiu com a pingüins”. 

Fernando Rubio, en el centre, a la dreta Vicente Gascon Pelegri i Joan Segura de Lago, president de Lo Rat Penat.
Escoltant Sanchis Guarner.  Escenari del Capitolio part dreta del públic

El professor Sanchis Guarner va ser el mantenidor dels primers "Jocs Florals", a l'any 1970, mentre a l'any 1971 en la segona edició va actuar de mantenidor l’escriptor i periodista Martí Domínguez Barberà, any en que seria reina de les festes i dels Jocs Florals la filla del cronista oficial de Tavernes i comandant de l'exèrcit, Vicente Gascón Pelegrí.

Martí Domínguez va ser convidat a ser el mantenidor de la Fallera Major de València l'any 1958. El cap i casal encara no s'havia aixecat del colp que li va suposar la riuada del 14 d'octubre del 1957 i on l'ajuda estatal no va ser la que caldria esperar.

El discurs al teatre Principal duia com a títol “València, la gran silenciada” i el podem resumir en la frase dita per Martí Domínguez: “Quan emmudeixen els homes... ¡parlen les pedres”. Va ser un crit reivindicatiu que denunciava la manca d'interès del govern espanyol per València i on també va criticar el "rebordoniment" dels propis valencians, amb la consegüent pèrdua de la pròpia personalitat. 

El discurs va tindre un gran ressò, però va ser obligat a abandonar la direcció de Las Provincias. Més tard escriuria al setmanari econòmic “Valencia Fruits”. 

Bases i premis que s'impartien en els Jocs Florals

El seu discurs a Tavernes va ser també en una línia semblant de reivindicació i de defensa de la terra, i va entusiasmar tant els vallers que el van interrompre bastants vegades en mig de grans aplaudiments. 

L'any 1972 va ser mantenidor Vicente Giner Boira. L'any 1973 va ser el torn del periodista Vicent Ventura i Beltran, persona implicada en els moviments polítics existents en la clandestinitat, un dels fundadors del Partit Socialista Valencià i després del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), que per haver participant en el IV Congrés del Moviment Europeu, celebrat a Munic (juny del 1962), havia estat castigat per les autoritats franquistes a no tornar a Espanya durant molts anys. En tornar-hi, es va dedicar al periodismes amb col·laboracions a "Levante", “La Vanguardia” i “Informaciones”, així com a “Valencia-fruits” on defensava la taronja i la integració en la nou nata Comunitat Econòmica Europea (CEE). 

Els escrits de Ventura eren molt seguits en el sector agrícola, on tenia guanyat un bon prestigi, sobre tot per la defensa del sector agrícola. La seua presència a Tavernes havia alçat bastant expectació, un any en que precisament era reina de les festes una de les filles de l’advocat local Luís Mifsud. 

La presència de Ventura en un acte oficial de l’Ajuntament no va passar desapercebuda al governador ultrafranquista Oltra Moltó, conegut com a “altra multa” per la persecució que feia sobretot d’actes que pogueren tindre un mínim de caire reivindicatiu. Oltra Moltó era un dels ideòlegs i defensors del “Sureste Español”, un moviment que pretenia separa Alacant del País Valencià, unir-lo a Múrcia i crear la regidor “Sureste español”. No cal ni dir com voria els personatges que defensaven, com Ventura, totalment el contrari. 

Oltra Moltó s’hi va oposar rotundament a que Ventura participés a l’acte. Va pressionar a l’Ajuntament franquista de l’època... però Ventura només era conegut perquè parlava i escrivia de taronges i això era un punt al seu favor. En una societat agrícola com era Tavernes més que res en aquell temps, la gent volia sentir-lo. I no van cedir. 

Les coses van arribar a un punt que va haver una reunió a Governació de València, on després d’una discussió Oltra Molto va donar el consentiment, però el dia que Ventura va donar el seu discurs, el Teatre Capitolio estava pràcticament copat per agents de la policia social (secreta) del règim ( es parla de 65 agents de paisà) que van ocupar els seus seients al Capitolio i ho van controlar tot per donar bon compte del que va dir i va passar a Tavernes. I Ventura va parlar de la taronja, de la necessitat d'obrir fronteres i caminar cap al Mercat Comú, de ser europeus i valencians. Massa encara per aquells temps i per a una mentalitat com la d'Oltra Moltó.

 
La pressió posterior va ser molt forta, i l’alcalde de l’època Joaquin Bixquert, va haver de tallar pel sa, o siga, els Jocs Florals es van acabar després de quatre edicions. L’activitat del Centre va començar a vore’s amb lupa: ja no eren “estos joves del poble tan valencianistes i que volen fer coses” i passaren a ser elements presumptament perillosos, separatistes, rojos i tots els tòpics del franquisme a tot allò que li feia nosa. I el Centre es dissolgué.

L'any 1974, igual per a desgreuge al règim, el mantenidor de la proclamació de la reina de festes, sense Jocs Florals, va ser Fausto Martínez Fernández, "Jefe Local del Movimiento" de València. 

Aquests episodis darrers, Fernando Rubio Martínez no els va viure. Havia mort a principis de maig d’eixe mateix any. Si que va viure intensament els d’altres anys, com a persona que estimava la llengua i el país. 

Uns pocs anys després alguns dels membres del Centre de Cultura i Llengua Valenciana participaren en la fundació de l’Asssociació d’Amics de la Valldigna, al costat de veïns de Benifairó, Simat i Barx, sempre amb mampreses en defensa de la llengua i cultura de la terra, però eixa ja és una altra història.