Les Rutes de la Xara
retrobaren ahir les paraules sinceres, i podríem dir que consensuades amb el
públic assistent, gràcies a la conferència del periodista Ignacio Carrión que
parlava d’”España, bendición de la pobreza”. Paraules per a demanar a l’auditori que no consumiren, que els temps
eren per aguantar i que no tot tornaria a ser com ha estat fins ara, ni l’economia, ni les relacions politiques que
coneguem.
La pregunta que ell mateix
es formulava: ¿On estem?, servia per feia una repàs a l’excessiva medició de la
realitat front a actuar, que és el que ha de fer un govern o bé uns organismes
responsables. Parlava de la vergonya del
Prestige, com a resultat immediat de la
necessitat de beneir la pobresa , amb l’esperança que humanitze més la nostra
societat. Front al copago dels medicaments,
el final de la llei de la dependència,
les privatitzacions i el seus descontrol, menys beques, més Iva, més pujada de
l’electricitat unilateral, baixada de pensions i més i més assessors contra la
població, 600 assessors té la Comunitat de Madrid.
Els ciudatans estem deshidratats. Hem de trencar el binomi consum felicitat, i
no esperar cap miracle que ens salve, sinó que ha de ser la nostra capacitat
d’innovar, de realisme, d’entusiasme, d’insubmissió, i esperit crític. Front a uns politics que no ens atenen en les
nostres necessitats, uns sindicats que tenen una forta corrupció dins, i sotmesos
a decisions exteriors.
Respecte a la transició deia
que fou parcial, incompleta i xapucera, a partir d’uns pactes secrets amb exèrcit i l’església. Canviar la Monarquia, o deixa el rey la
corona al seua fill o acabarà com Franco, desconfiant i sense continuïtat per apropiació
de la corona.
Ignacio Carrión no tenia
cap por a la República, ja que qui va deixar més sang a Espanya fou la Monarquia
quan no va estar a l’altura abandonant la Nació per no recolzar la democràcia
com uns ciutadans més. Es referia a la Guerra Civil, i va ser l’única
referència que feu.
Estigué més centrat amb
la realitat actual. Ni el mal endèmic de
la corrupció, com ens roben, com gasten
i com no ens tornen els diners. Per
acabar parlant del segrest del seu llibre “Cartas al Rey”, quan estava a Anglaterra, tota la transició
la passà a l’estranger com a corresponsal. Un llibre escrit per xiquets que va
ser censurat per Fraga al 1976, i tenia una rabiosa actualitat com vam vore en llegir-nos
algunes cartes dels infants. El van fer tornar de Londres el Tribunal del TOP, i feu el viatge amb molta por i més
encara al vore quin jutge li va tocar i com el tractaren al no creure que eren
realment nens qui escrigueren el llibre.
Les preguntes del públic van
ser sobre les relacions de la premsa i el poder polític, la credibilitat i Canal 9 i el seu tancament.
Al respecte va demanar sempre dignitat dels periodistes, i deixar de ser manipulats
a tota costa.
-
2 comentaris:
És cert que la d’ahir fou una xerrada amena, il•lustrada amb un munt d’anècdotes ben sucoses, doncs Ignacio Carrión ha tingut la sort de tractar i d’entrevistar al llarg de la seva impressionant carrera periodística una infinitat de personatges públics, des de papes a presidents dels Estats Units, passant per reis i prínceps de variats pelatges. I cap afectació ni aires d’oracle dèlfic d’aquest home tan viatjat, sinó tot el contrari, la qual cosa posà en relleu la seva vàlua moral. U podia estar més o menys d’acord amb les afirmacions que feia, però li semblaven plenament respectables, per la sinceritat que desprenien. No semblava el senyor Carrión interpretar cap personatge, i això ja és molt d’agrair donada la quantitat de comediants de quinta categoria que omplin auditoris i arranquen onades d’aplaudiments llepant les orelles i afalagant els gust dels espectadors o provocant-los amb arguments tramposos.
Per acabar, i sense ànim de posar-me pesat, recorde a tothom que el dimarts vindrà a les Rutes de la Xara (gran mèrit el d’Eladi Mainar, ànima d’aquests cicles de conferències que desitgem veure perllongats durant un bon grapat d’anys més), qui, crec jo, constituirà el punt culminant d’aquest any: Carlos Taibo, un referent del discurs crític i alternatiu amb forta musculatura intel•lectual, si em permeteu la metàfora.
molt d'acord, com no amb Roger. Jo sentia la paraula sense intenció, sense poder, sense voler imposar. Ja feia temps que no veia i escoltava una persona conferenciant amb un respecte als iguals. El que AUSTIN i la seua teoria de la comunicació, diu actes locuatius. SENSE PODER contant i deixant a l'latre com jo. i em quede amb ganes d'escoltar a TAIBO, i com a contrapunt a CARRIÓN serà MIGUEL ANGEL AGULAR, tertulià de pro on trobarem amb seguretat la "ilocuació"la intenció d'influir. A les RUTES I EL TEMPS.
Publica un comentari a l'entrada