Relat I: Es clouen les parpelles

 

Relat I

 Es clouen les parpelles 

b

En aquell carrer a la banda ombrívola vivien, fresc d’estiu i humit a l’hivern, frontera entre el domini fluvial de la Vaca i la zona on deixar-se vore, el Passeig, de fet, el raval posat de llarg del poble, més enllà del qual senyorejaven encara els descampats i el camp de futbol, les vies del tren i la caserna de la guàrdia civil, grans amics del gran senyor de la Saturn, la discoteca de moda, n’era el mestre i iniciador, Raül Aragonés, el primer a fer de la nit del poble, de la platja, una cosa seriosa, un lloc on pagava la pena d’anar-hi a l’estiu a tocar cuixa forastera, de la bona, de primera qualitat, d’aqueixa que es deixa fènyer endins, com la bona massa, d’olor de salnitre i poca roba, incomparablement més atractiva i colpidora que la més rossa de les pobletanes, amb el ben entès que a aquesta fauna únicament hi podien accedir els pota negra de la vall, perquè, aquells, els civils del poble, els forasters, com a màxim podien aspirar a fotre un clau, o dos, fins i tot tocar el cel i casar-se, havent prèviament posat les banyes a algun pobre desgraciat, amb alguna indígena del lloc, però les estrelles, el món inacabable de la nit màgica de la platja era dels avançats de la terra, d’aquells que es podien permetre, després de ben mamats, deixar la dona a casa amb els fills i cercar el camí de la glòria calçada enllà, i així endinsar-se en el moll de l’os dels plaers terrenals importats de la curiosa Europa, les primeres anglòfones que ensenyaven les seus primeres “lliçons” d’anglès al poble, les noves germàniques que s’aplegaven al voltant del pub de la mar, les tèbies francesetes recollides a les tendes del càmping d’enllà el vedat, el lloc amb més gràcia càlida de la contornada.

 

Platja anys 90

  El pare de l’Hug Ribot, de nom, Arnau Ribot, era un bell exemplar de mascle de mare dominant, Maria Grassa ama i senyora de les possessions heretades de l’avi, Roger Grassa, ja aleshores pioner a la vall dels quefers amb els nous invents de més de quatre rodes i altres vehicles pesants, maquinària d’obrir camins i fer trinxeres per a urbanitzar-ho tot, que havia amasat, a més, fortuna de la bona, de la de la terra, i en tenia de verdes amb aigua abundosa al cor del món, i una bassa on es reflectia a les nits d’estiu i d’hivern tot l’univers, just devora l’eix de comunicació entre la capital marítima de la comarca saforenca i la via forta de connexió entre el cap i casal del País i Madrid, el desert on confluïen totes les carreteres de l’imaginari col·lectiu d’aquell Estat en construcció, així que, des dels temps del rebesavi, la saga familiar vivia arrepapada a la més important construcció vial d’ençà que els frares cistercencs s’instal·laren a la Valldigna de la mà del nostre rei Jaume II amb el vist-i-plau del prior de Santes Creus i Poblet, bressol de la catalanitat en sentit ampli.

 El devessall avall del comiat de l’Hug pel celobert de la casa pairal, l’única cosa que quedava de les festes del pare, que amb tot havia pogut menys amb açò perquè va morir abans, era el clam darrer d’una impotència, la mateixa que un poble el seu dia sentiria en veure’s superat pels fets, i no deixava de ser un cop damunt la taula, una mica tardà, si hem de dir la veritat, per dir prou. En realitat, si hom veia el posat del pare, de macarró de zona, sense arribar a la finor dels home-piu, com ara Enric Matarife, movent-se exageradament, una mica en ziga-zaga, passeig ençà, resultava una còpia de jove del Jofre Butà quan sortia del Robi Roig  en diagonal després d’entrevistar-se amb la Piquer del poble davant del mateix marit, el Lluís Capgros i no era per les dimensions de la testa que tant de pes havia de suportar, sempre s’imaginava alguna cerimònia a la vista.

El passeig. Anys 90

Els plecs de què estan fetes les històries del món són certament ben senzilles, estan els ben pareguts i els lletjos, uns van amunt si són capaços de comandar el ritme de les coses i els altres van avall tanmateix, per això els resulta tan fàcil als, com Arnau Ribó, passar-se i passejar-se pel món amb la cara ben alta, malgrat n’estiguen farcits d’esvorancs interns, perquè són més bons de dur i d’amagar, si el que s’exposa és ben fresc, en aparença, si més no, i en canvi el seu fill, era lleig, goludament lleig, i invertit, a més a més, i això, per a un pare de físic jovial i butxaca plena, de vicis arravatats i dona desencadenada, és el pitjor dels mals i el més dolent de tot quant la família, la saga de tot plegat, podia suportar, i és que una bona descendència, si parlàvem d’un bon càncer a les vies principals, i aquesta gent ho era respecte dels foments i fonaments de l’Estat, ben partícips fins i tot pel que fa a la llengua que els varen transmetre als fills, la gran de Madrid, amb qui tant volien haver tingut, i també penyora, si ens referíem a la cosa pròpia, no es bona de quadrar. Al gran pervers li va sortir d’amagatall un xic que no era presentable a l’esdevenidor, enlloc d’un fracassat al cim li va eixir un perdedor de bon començament, al seu entendre, que era ben magre, filtrat d’antuvi per aquell pes tan decisiu de la mare controladora, Maria Grassa, i el record de l’avi que col·leccionava propietats, Roger Grassa, entre la roentor dels estius passada a l’ombra de les palmeres de la finca de la bassa del cel i les olors dels olis de les mecàniques dels motors i la sentor dels cossos atlètics dels treballadors del taller a l’hivern, anava creixent el puto amo de la carretera, amb el permís d’altres amos igual de sobrats de testosterona, entre sorres de rossa postís i flaires d’impossible definició, com a la taula de nit de la mare els jorns que el pare no compareixia, on anava passant-la l’Hug Ribot, que després serà de vocació perruquer de nines de porcellana, tan de cristall de cor com resultava ell tot el temps que va transcórrer entre el seu nàixer i el seu vòmit, a cavall entre el sentir-se sol com els mussols i haver de fer el cor fort i partir exiliat a la capital de la comarca, a la recerca de la pau emocional que els seus li arravataren de bon començament, gratuïtament i per sempre, sobiranament en nom d’una descendència com cal, no cancerígena.

Josep Franco i Giner