PER UN NADAL MÉS VALENCIÀ (1): La "mostra", una tradició que anem perdent, o millor dit: hem perdut

Un exemple senzill del que podia ser una mostra (doblegada pel mig en horitzontal)

 

Fa dècades era difícil trobar la targeta de felicitació nadalenca que avui podem comprar a qualsevol papereria. Les fotocopiadores, ordinadors i impressores eren andròmines quasi inexistents, i no teníem programes de dibuix, disseny o acoloriment d'imatges. Parlem d'un temps, dècades ja cap al final del segle XX, on el Nadal encara era valencià, sense les "imposicions" del Pare Nadal, l'arbre de Nadal o el "roscó" de Reis, que quasi desconeguts, no tenien  vigència a les nostres cases.

Els menuts i menudes felicitaven el Nadal amb una tarja pròpia, un treball personal fet a l'escola que rebia el nom de "la mostra", un al·licient per aconseguir les estrenes dels familiars. La "mostra" es confeccionava usant el denominat "paper de barba" i era un veritable treball artístic amb el valor afegit d'estar creat pels i per les escolars a partir d'un dibuix al·lusiu de Nadal,  una imatge del naixement, del pessebre, l'estrella i l'adoració dels pastors... sempre referits al dia Nadal. Eixe dia calia presentar la "mostra", quan els Reis d'Orient quedaven molt lluny encara. 

 

Un dibuix com aquest podia servir de base per a "la mostra"

La tasca de confeccionar-la s'iniciava a principis de desembre, i el mestre/la mestra era qui, "proposava" el dibuix o els dibuixos bàsics, semblants però diferents quan a complexitat acordat a l'edat de l'alumnat. Uns dibuixos que els xiquets i xiquetes calcarien sobre el paper i serien acolorits. Les maneres de copiar-calcar el dibuix era de vegades tan senzilla com acudir a la finestra de la classe i, al trasllum de la llum exterior  i amb cura de no moure'l, copiar l'original al paper de barba.   

Tot i això, es podien fer servir "mètodes alternatius" i coneixem mestre qui feia servir un cristall quadrat que separava de la taula per quatre tacs de fusta, i davall hi posava una perilla que, quan s'encenia, permetia vore el dibuix original col·locat al damunt del vidre i, a copiar-lo al trasllum en el paper. Ens recorden que les classes eren unitàries, amb alumnat de totes les edats,  40 o més xiquets/xiquetes, i els majors es copiaven el seu dibuix en les finestres, i el mestre ajudava els menuts.

 

 

 

 

Els dibuixos, copiat a llapis es repassaven amb "tinta xinesa", ben negra, mullada amb la ploma metàl·lica enganxada al "palillo". Els majors repassaven els seus, amb molta cura de no gargotejar el paper, mentre els dels menuts el repassava el mestre ajudat dels majors amb més habilitats artístiques. Una vegada ben seca la tinta, els llapis de color de la marca "Alpino", omnipresent i imprescindible per donar color a qualsevol dibuix escolar, feien el seu treball. Una goma "Milán" servia per corregir imperfeccions del dibuix i color, amb molta cura que el paper es foradava fàcilment. I les imatges (el Jesús i la Mare de Déu, Sant Josep, el bou i la mula, els pastors...) prenien color. Ara ja només calia copiar el poema a llegir en acabar el dinar del dia Nadal.

Com diguem al titular, el costum de la "mostra" i tot el ritus de treball artístic que comportava a les classes era ben viu a la nostra ciutat. I a pràcticament tot el País Valencià. Ara s'ha perdut. 

 

 

La "mostra" acabada quedava custodiada a la mateixa escola, fins el dia d'acabament de les classes, habitualment i com és era el dia de la Grossa de Nadal, el 22. Calia mantindre el secret del treball de Nadal,  que ningú la veiés fins el dia Nadal,  no s'havia de "mostrar" fins el moment de les estrenes.

I arribava el dia Nadal 

 

“Enfilat a la cadira
i al voltant d’aquesta taula
ara que tothom em mira
trie prendre la paraula”

El poema de Roc Casagran descriu perfectament l'escena familiar que esdevenia el dia Nadal després del dinar a les cases de Tavernes (també en les cases de moltes famílies del País Valencià,  que la mostra era costum arrelat). El xiquet o la xiqueta, damunt d'una cadira el menut/da  per poder ser vist/a per tots els familiars,  llegia el poema de felicitació de  la "mostra". 

 

El poema feia referència a la jornada que s'hi celebrava i  acabava amb uns versos de petició de les estrenes als pares, padrins i  familiars. Aquesta escena solia repetir-se fins i tot el segon i tercer dia Nadal, a les cases dels familiars més acostats. Hi havia el costum - encara perdura- de visitar els parents  i els padrins, bé després del dinar de Nadal, o bé els dies següents.

Temps era temps, de costums i tradicions amb formes diferents a les actuals per felicitar el dia Nadal. El ritus al voltant de "la mostra"  s'ha perdut. Avui dia és substituït per les felicitacions musicals i animades que qualsevol menut/uda agafa de la xarxa i les envia per qualsevol aplicació de missatgeria del mòbil.