Europa III

 

Europa

 

III

B.M.: ¡Uep, artista, es diria que us persegueix el dimoni, de tant com friseu per sortir de la corona que acabeu de malvendre, cáspita! De malvendre de boqueta, que semblaria que no us va d’escriure.

 
V.F.: Escriure? Jo no sóc un proveïdor de bastards. I el dimoni o no, ja n’estic fins els dallonses, que diria el venerat Ramon Llull, de tanta estultícia en mans d’uns consellers que no han sabut ni protegir el rei.

 
B.M.: I de què creus tu que l’havíem de protegir, de viure, de caçar, de conèixer aquelles arts que tan magistralment va cantar l’Ovidi? Clar que vos sou més de l’ordre establert, d’aqueixa soca negra...

 
V.F.: Agafeu el vostre Ovidi i aneu-vos-n’hi d’on jo fuig com de l’infern, que en altra cosa no s’ha convertit la pobla de les fembres pecadrius. Negra és la vostra boca en tot lo somni, que qüestiona la rel.

 
B.M.: Diuen les males llengües que en realitat escapeu del ninot en què us ha convertit tanta devoció popular, que cada dia us assigna un miracle novell. Vicent, que ja en duus a l’esquena un parell de cent!

 
V.F.: I què n’has de fer tu de la Fe que em professen, pecador, que millor us aniria tenir prevenció de Déu; i aquí us deixe, que ja no tornaré. Abans em faig l’harakiri professional que veure el món regirat.

 
B.M.: Vés-hi, home, que encara us tornaran sant! (A part) Déu no ho contemple! Ser-li ca no basta. (A Vivent) Per cert, que al venerat beat que esmentes, sí que li anava d’escriure, i no gens miraculejar.

 
Fragment d’una conversa inèdita entre Bernat Metge i Vicent Ferrer, aquest camí de la Bretanya, en algun lloc de Barcelona, a començaments de 1413.

Europa, al segle XX, és el somni de futur que ja viuen als EEUU. Encara no ho sap, però serà el lloc de la substitució dels herois (Dante per Shakespeare; els Reis Mags per Papà Noel), la proliferació ad infinitum del consum, el triomf inapel·lable de l’individualisme, l’acceptació absoluta de la preeminència de l’anglés, la invenció i construcció dels estris més enginyosos per facilitar la vida (gadgets), i electrodomèstics (gelera, rentadora, TV), etcètera. Europa és, de moment, els anys trenta després del cop de la primera guerra mundial, la fi del món conegut, i l’arribada de la revolució bolxevic, el lloc on els feixismes i el nazisme hi tenen la màxima expressió, en oposició a la “llibertat” que el ciutadà pot assaborir allà lluny, on l’estàtua d’aqueix nom et rep. Europa, després del dol que va suposar saber-se òrfena d’emperador, després de segles hereva de Roma, va entrar en via morta, i manta vegades es va confondre a l’hora d’assignar sentit als seus esforços.


Cent anys i escaig després de coordinar l’assassinat de l’emperador per la banda germànica, delerosos d’obtenir per llei allò que ja tenien de fet, tota l’àrea que els parlava, ens trobem amb una Europa que bascula cap a l’extrema dreta, des de Tajani fins a Abascal, passant per Le Pen, hongaresos, austríacs, Wilders, Petri, Salvini, Vilimski, i la fiscalia de l’estat espanyol que jutja El Procés. Un retorn a la llegenda negra, que tan bé els va anar als Winston Churchill, i que ara reclamen per a la sacra unitat d’Espanya els Alejo Vidal Quadras. De fet, fa cent anys, Europa ja era, abans de la desfeta que s’inicia l’estiu del ’14, una base de fugida privilegiada envers un horitzó on es menjava, farcit d’irlandesos, italians, escocesos, polonesos i ucraïnesos, i, amb l’ascens de Hitler al poder, una plataforma d’evasió del coneixement que des dels grecs, però sobretot amb l’idealisme, el positivisme, i la presa de contacte amb el món quàntic, havia sustentat de saber el sol sobre el qual s’erigia el vell continent.

 

 

Winston Churchill

Europa fa acte de presència enllà de l’Atlàntic, finalment. Els antecedents, el genocidi del sud per la banda dels espanyols, la guerra d’independència al nord, pertanyen encara al món analògic. Serà al segle XX quan la humanitat s’enlaira i assoleix característiques que la superen. Encetem el camí de la desaparició de la representació de la condició humana en el món per obrir el pas a la tecnologia que se’n deriva. La tasca giratòria que va representar Nietzsche en la cancel·lació dels déus semblaria incloure la de l’home. Un home que la postmodernitat ja no reconeixerà, com en els límits del mar un rostre de sorra, que dirà Foucault. Els camins de la relativitat dibuixen un panorama d’univers punxegut, farcit de singularitats, on res sembla seguir les normes de la continuïtat i els forats negres són la darrera expressió de ‘seguretat’ que el tensa i sustenta. L’àtom ja no és aquella coca de panses compacta prèvia a Bohr, sinó una cosa que es pot bombardejar successivament fins entrar en massa crítica i generar una reacció en cadena, la bomba atòmica. La ment mostra viaranys amagats fins aleshores. I tot, tot, és europeu, transferit, això sí, als EEUU, no per salvaguardar-se dels feixismes, que també, sinó per evitar-se còpies de la Revolució Russa.


L’única obsessió era aquesta, ja de bon començament per als anglesos. Europa era, però, molt més que la rèplica americana a una malaltia crònica. Europa era la constatació d’un exili de si. Intel·lectuals, científics, banquers, molts jueus, altres no, varen haver d’assumir el camí del no retorn. Si arribaven a quedar-se en aqueixa antiga Grècia no solament perillava la seua integritat sinó la de tot el grup. S’havia capgirat, de cop, l’ésser que l’havia conduïda els darrers dos mil anys. Hamlet havia estat substituït per Èdip, provisionalment. El coneixement s’havia de traslladar per no caure en mans de les dictadures, italianes, alemanyes, espanyoles, i la guerra, que tant costava de ser contestada per part d’aquells que s’omplien la boca de democràcia, guanyava terreny cada dia que passava sense obtenir una resposta clara i llampant. Anglaterra esperava que la URSS fóra primer vençuda. I els EEUU no creien possible que la qüestió els afectés, de moment. Els europeus, en canvi, tenien clar que si no s’actuava, l’exili de si seria perpetu. El saber europeu, acumulat durant segles, i el fet que fou possible convèncer Roosevelt del perill real (Einstein va intervenir), activà la resposta. Europa podria tornar a ser habitada. I compartir models de vida diversos.

 

Bomba atòmica sobre Hiroshima

L’enterramorts diu que s’ha d’estar a l’alçada de la història, encara que no parle. Han de ser els altres que ho han d’estar. Ell, senzillament, està per la feina. Quan Hamlet fa la xerradeta amb els encarregats de soterrar la seua estimada, a qui no ha sabut protegir prou, comprèn que a aquests l’ofici els ha ensenyat a no capficar-s’hi, caven i basta, i són els vius, els familiars, els qui han de sostenir-se com puguen. Aquests, però, no solament parlen, sinó que canten. El nostre enterramorts, aquell, el de més amunt, no sap cantar. Sap exigir, això sí, als altres el que ell i els seus són incapaços de fer. Escoltar la remor de la història, fins aquí, ja no hi arriben. Quan Èdip sap que el seu exili resoldrà la sort del seu poble, cec, escolta i actua en conseqüència. Enterra en ell la condició de possibilitat que impedia el futur del grup. No pensa en ell, pensa en els seus. Hamlet pensa en ell, finalment, malgrat que semble fer-ho en nom de Dinamarca. El nostre enterramorts, que podria ser el secretari d’organització del PSOE, ni és grec, ni és europeu, ni pensa ni actua. La història els ve gran. Per això Europa se’ls mira de biaix, els guaita atenta. No faran res perquè això que diuen defendre, la Pàtria, que no és la meua, es puga sostenir. Ni són Hamlet, ni són Èdip. Ningú, a Europa, no els reconeix com a propis.