Reproduïm el text del discurs llegit pel president de la Mancomunitat de la Valldigna i alcalde de Tavernes, Jordi Joan, el passat diumenge en l'acte de clausura de la Multaqa 2012 celebrada sota el lema "Dona, Mediterrani i pau". Van ser les úniques paraules que es van sentir en la llengua d'Ausiàs March, del Papa Alexandre VI o de Joan Fuster en els actes de la Multaqa. I això que era un acte de la UNESCO. ¡I damunt que hi haja gent que s'estripe els vestits perquè La Cotorra demane que el rètol del cementiri estiga també en valencià! País...!!!! que diria Forges.
Si un viatger em confessés el seu desig de fer un viatge de llarga estada i em demanés consell per fer un itinerari de la cultura, uns indrets on anar a escoltar el saber, on trobar les paraules de la saviesa de tots aquells que creuen... jo li diria: la Mediterrània.
Un indret amb nom de dona que encoratja, que sempre dóna energia per a continuar la ruta, per visitar-ne els paratges. I el viatger resseguiria la ruta cíclica, oberta per la ciència –el canal de Suez– i per la natura –l’estret de Gibraltar- i solcaria l’espai d’aigua salada que amb els seus fars sempre ha sabut guiar tota persona desorientada.
I ja en la Mediterrània parlaria amb les dones i els homes del respecte dels uns i dels altres i ho faria sota l’ombra de l’olivera, del garrofer o de la fèrtil palmera que el pintor Artur Heras va dissenyar com a símbol, quan València volia dir-se i ser Mediterrània.
Una Mediterrània que agraeix la visita de les quatre estacions, però ara i ací i pels temps que corren, cal triar la primavera, tant la d’estiu, com la primavera d’hivern. I és perquè nosaltres, igual que la primavera es troba en pau entre estacions extremes, volem la pau dins del conjunt de contrastos i de diferència amb tot allò que l’envolta. Volem una Mediterrània que siga primavera i sàpia fer minvar els atacs dels temporals que solen presentar-s’hi amb violència i aconseguir després la calma, la pau.
I amb la Mediterrània, i la connotació de nom femení, recorde la dona, la mare, totes les mares, i com ens acaronen i ens agafen en les males nits per acostar-nos a la seua sinada protectora. Ella, la mare, la dona, com la Mediterrània, sempre ens ha ensenyat que després de la tempesta ve la calma. Eixa calma que la gent de la riba del Mare Nostrum hem de fer valdre amb la tranquil·litat dels gestos, amb constància, amb volença, amb la tolerància, amb el diàleg de les cultures de les ribes.
Tots a l’una, perquè la gent de la Mediterrània som gent de pau, de respecte i de molta cultura: mare mar, mar Mediterrània.
I un bocí de la Mediterrània, la Valldigna: beneïda terra de confluència de cultures, de retrobament i germanor de pobles, de pau, d’esperança... tot allò que esperem assolir en aquests dies de fraternal convivència al símbol més nostrat: el Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna.
-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada