El nostre amic Falcó ens va enviar el 9'octubre aquest estudi electoral. Li demanem disculpes pel retard (s'havia mesclat amb els comentaris) i el publiquem integre donat el seu interés i la bona tasca de síntesi feta. Gràcies.
És injust, en una societat democràtica del segle XXI, que més de 100.000 votants queden sense representació política al parlament autonòmic. Això és el que passa al País Valencià on una formació política nacionalista ha quedat fora del parlament des que es van iniciar les eleccions autonòmiques fins arribar a 2003, quan eixe partit, amb 114.122 vots (el 4,77%), va quedar novament fora de les Corts. Em referisc al Bloc Nacionalista Valencià. Em remunte a eixa convocatòria perquè en la més recent, la de 2007, el Bloc anava en coalición amb EU sota la denominación de Compromís, coalició feta a preces i corregudes per evitar desaparéixer de l’arc parlamentari uns, EU, i els altres, Bloc, tornar a quedar-se fora una vegada més.
Dit això, cal fer un poc d’història per tal de saber per què està establerta en el 5% la barrera electoral al País Valencià, i no el 3% com en la resta d’autonomies.
Eixa barrera electoral, que encara contempla en nostre Estatut d'Autonomia després de la seua reforma tan celebrada (brindant amb cava inclòs pels representants de les forces implicades, PP i PSOE. No sé si ho recordeu d’això) i que encara continua sent el pitjor de tots els estatuts de l'estat espanyol, és fruit d'un acord entre les dues forces més representatives al País Valencià en el moment de la seua primera redacció, abans de les primeres eleccions autonòmiques de 1983: la UCD, que llavors liderava al País Valencià Abril Martorell, i el PSOE alcapdavant del qual era Joan Lerma, amb el suport dels que encara sobrevivien al PSPV al front del qual era Alfons Cucó (el PSPV era la força política socialista valenciana -igual que el PSC o el PSE, socialistes de Catalunya i Euskadi, respectivament- que, lamentablement, ja no existeix per estar fagocitada pel PSOE).
Sense dubte, l'establiment d'eixa barrera electoral suposava evitar la proliferació de partits nacionalistes que pugueren posar en perill l’estabilitat i unitat d'Espanya, tal i com la cocebeixen els dos grans partits espanyols -o nacionalistes espanyols-, perquè igual que els nacionalistes de les diferents autonomies defensen i representen, per damunt de tot, el seu territorio, PP i PSOE també defensen i representen el territori espanyol. Es a dir, són partits nacionalistes espanyols, mentre que el Bloc és nacionalista Valencià o el Bloc per Mallorca és nacionalista balear; CiU nacionalista català, igual que ERC, encara que aquest propugna més la independència; el PNV nacionalista al País Basc o el Bloque a Galícia.
Segons la crònica d'un periodista valencià sobre un acte intern d' Alianza Popular AP (ara PP) celebrat a València en eixa mateixa època, Mariano Oreja Aguirre, (alt mandatari d'aquesta formació política a la que recentment havia accedit després d'abandonar la UCD que liderava Adolfo Suárez) va manifestar, sobre la guerra dels símbols d'identitat que: "si conseguimos mantener a los valencianos desunidos i enfrentados, tendremos gran parte del trabajo realizado i será más fácil mantener la unidad de España...". L'esmentada guerra dels símbols era la referida a la senyera amb faixa blava o no; la denominació de l'autonomia -País, regne, o Comunitat- i l'himne regional el de Serrano amb la lletra original de Tous o amb l'arranjament posterior, o la Muxeranga.
En la mateixa crònica, el mateix polític fa referència a la barrera electoral dient: "...No echemos a perder la labor realizada hasta ahora por nuestros predecesores... No dejemos que las minorias valencianas se subleven i de la mano de partidos nacionalistas históricos catalanes i vascos, puedan llegar a desestabilizar la unidad nacional y entorpecer el proceso democratizador de la nación", com si els partits nacionalistes de les autonomies foren el dimoni.
Això coincidia amb el naixenent a terres nostres de forces nacionalistes com la UPV, (Unitat del Poble Valencià) formada per militants del PSPV desencisats i enganyats, i polítics que havien estat abans a la UCD. També hi havia un partit bastant dinàmic i engrescador, el PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional). Aleshores hi havia l’intent de formar un partit, el PCA (Partido Cantonalista de Alicante) que propugnava la segregació política, econòmica i cultural del País Valencià perquè, com deien: "nosotros somos españoles! Somos alicantinos, provincia profundamente española...". Un dels líders d'aquest partit era el que després va ser sogre d'E. Zaplana. Aquest partit va quedar en això, en un intent fagocitat pels populars.
A les primeres eleccions autonòmiques de 1983, cap ni un dels partits minoritaris va aconseguir representació a les Corts Valencianes, en no superar la barrera electoral del 5%. Això va suposar, per part de la UPV, formar coalició electoral amb els comunistes d’EU per a les eleccions autonòmiques de 1987, on si que va obtenir representació però la cosa va acabar com el rosari de l'Aurora, igual que ha passat ara amb el Compromís (s'ha demostrat que són dues forces que no poden conviure en el mateix àmbit).
Mireu si això d’evitar la proliferació de partits nacionalistes al País Valencià i propugnar la unitat idisoluble de la nació espanyola ha tingut èxit que, ara per ara, sols estan representades al Parlament Valencià tres formacions: PP, PSOE i Compromís (EU i Bloc), i que, al pas que anem, acabaran sent dos: PP i PSOE. En canvi, a altres autonomies han anat surgint més formacions polítiques d’obediència territorial o nacionalistas, aconseguint conformar els seus parlaments amb una representació més variada o plural i així seguirà en anys veniders. Per exemple, a Aragó estan: PSOE, PP, CHA (Chunta Aragonesista), PAR (Partido Aragonesista) i IU. A Castella-Lleó: PSOE, PP, IU, UPL (Unión del Pueblo Leonés). A Catalunya estan representats: CIU, PSOE, ERC, Iniciativa-EU, PP i Ciutadans. A Balears: PP, PSOE, Bloc per Mallorca, UM (Unió Mallorquina), PS-Eivissa (Partit Socialista d’Eivissa), PSM-Verds (Partit dels Socialistes de Menorca) i AIPF (Agrupació Independent Popular de Formentera).
El que cal saber ara és quants vots han havut d'aconseguir les diferents formacions politiquees, i en especial les minoritàries, per tal d'aconseguir representació parlamentària.
Evolució del vot nacionalista al País Valencià:
ANY SIGLES VOTS % ESCONS
1983 UPV 58.712 3,09% 0
1987 EU-UPV 142.570 7,51% 6
1991 UPV 73.813 3,70% 0
1995 BLOC-UPV 64.257 2,70% 0
1999 BLOC-Verds 102.700 4,60% 0
2003 BLOC-EV 114.122 4,77% 0
2007 COMPROMÍS 194.928 8,13% 7
Dit això, cal fer un poc d’història per tal de saber per què està establerta en el 5% la barrera electoral al País Valencià, i no el 3% com en la resta d’autonomies.
Eixa barrera electoral, que encara contempla en nostre Estatut d'Autonomia després de la seua reforma tan celebrada (brindant amb cava inclòs pels representants de les forces implicades, PP i PSOE. No sé si ho recordeu d’això) i que encara continua sent el pitjor de tots els estatuts de l'estat espanyol, és fruit d'un acord entre les dues forces més representatives al País Valencià en el moment de la seua primera redacció, abans de les primeres eleccions autonòmiques de 1983: la UCD, que llavors liderava al País Valencià Abril Martorell, i el PSOE alcapdavant del qual era Joan Lerma, amb el suport dels que encara sobrevivien al PSPV al front del qual era Alfons Cucó (el PSPV era la força política socialista valenciana -igual que el PSC o el PSE, socialistes de Catalunya i Euskadi, respectivament- que, lamentablement, ja no existeix per estar fagocitada pel PSOE).
Sense dubte, l'establiment d'eixa barrera electoral suposava evitar la proliferació de partits nacionalistes que pugueren posar en perill l’estabilitat i unitat d'Espanya, tal i com la cocebeixen els dos grans partits espanyols -o nacionalistes espanyols-, perquè igual que els nacionalistes de les diferents autonomies defensen i representen, per damunt de tot, el seu territorio, PP i PSOE també defensen i representen el territori espanyol. Es a dir, són partits nacionalistes espanyols, mentre que el Bloc és nacionalista Valencià o el Bloc per Mallorca és nacionalista balear; CiU nacionalista català, igual que ERC, encara que aquest propugna més la independència; el PNV nacionalista al País Basc o el Bloque a Galícia.
Segons la crònica d'un periodista valencià sobre un acte intern d' Alianza Popular AP (ara PP) celebrat a València en eixa mateixa època, Mariano Oreja Aguirre, (alt mandatari d'aquesta formació política a la que recentment havia accedit després d'abandonar la UCD que liderava Adolfo Suárez) va manifestar, sobre la guerra dels símbols d'identitat que: "si conseguimos mantener a los valencianos desunidos i enfrentados, tendremos gran parte del trabajo realizado i será más fácil mantener la unidad de España...". L'esmentada guerra dels símbols era la referida a la senyera amb faixa blava o no; la denominació de l'autonomia -País, regne, o Comunitat- i l'himne regional el de Serrano amb la lletra original de Tous o amb l'arranjament posterior, o la Muxeranga.
En la mateixa crònica, el mateix polític fa referència a la barrera electoral dient: "...No echemos a perder la labor realizada hasta ahora por nuestros predecesores... No dejemos que las minorias valencianas se subleven i de la mano de partidos nacionalistas históricos catalanes i vascos, puedan llegar a desestabilizar la unidad nacional y entorpecer el proceso democratizador de la nación", com si els partits nacionalistes de les autonomies foren el dimoni.
Això coincidia amb el naixenent a terres nostres de forces nacionalistes com la UPV, (Unitat del Poble Valencià) formada per militants del PSPV desencisats i enganyats, i polítics que havien estat abans a la UCD. També hi havia un partit bastant dinàmic i engrescador, el PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional). Aleshores hi havia l’intent de formar un partit, el PCA (Partido Cantonalista de Alicante) que propugnava la segregació política, econòmica i cultural del País Valencià perquè, com deien: "nosotros somos españoles! Somos alicantinos, provincia profundamente española...". Un dels líders d'aquest partit era el que després va ser sogre d'E. Zaplana. Aquest partit va quedar en això, en un intent fagocitat pels populars.
A les primeres eleccions autonòmiques de 1983, cap ni un dels partits minoritaris va aconseguir representació a les Corts Valencianes, en no superar la barrera electoral del 5%. Això va suposar, per part de la UPV, formar coalició electoral amb els comunistes d’EU per a les eleccions autonòmiques de 1987, on si que va obtenir representació però la cosa va acabar com el rosari de l'Aurora, igual que ha passat ara amb el Compromís (s'ha demostrat que són dues forces que no poden conviure en el mateix àmbit).
Mireu si això d’evitar la proliferació de partits nacionalistes al País Valencià i propugnar la unitat idisoluble de la nació espanyola ha tingut èxit que, ara per ara, sols estan representades al Parlament Valencià tres formacions: PP, PSOE i Compromís (EU i Bloc), i que, al pas que anem, acabaran sent dos: PP i PSOE. En canvi, a altres autonomies han anat surgint més formacions polítiques d’obediència territorial o nacionalistas, aconseguint conformar els seus parlaments amb una representació més variada o plural i així seguirà en anys veniders. Per exemple, a Aragó estan: PSOE, PP, CHA (Chunta Aragonesista), PAR (Partido Aragonesista) i IU. A Castella-Lleó: PSOE, PP, IU, UPL (Unión del Pueblo Leonés). A Catalunya estan representats: CIU, PSOE, ERC, Iniciativa-EU, PP i Ciutadans. A Balears: PP, PSOE, Bloc per Mallorca, UM (Unió Mallorquina), PS-Eivissa (Partit Socialista d’Eivissa), PSM-Verds (Partit dels Socialistes de Menorca) i AIPF (Agrupació Independent Popular de Formentera).
El que cal saber ara és quants vots han havut d'aconseguir les diferents formacions politiquees, i en especial les minoritàries, per tal d'aconseguir representació parlamentària.
Evolució del vot nacionalista al País Valencià:
ANY SIGLES VOTS % ESCONS
1983 UPV 58.712 3,09% 0
1987 EU-UPV 142.570 7,51% 6
1991 UPV 73.813 3,70% 0
1995 BLOC-UPV 64.257 2,70% 0
1999 BLOC-Verds 102.700 4,60% 0
2003 BLOC-EV 114.122 4,77% 0
2007 COMPROMÍS 194.928 8,13% 7
Comparant-ho amb altres autonomies veiem a les clares la injustícia que es comet amb la formació política nacionalista valenciana per haver de superar eixe fatídic 5%.
Per a eixa comparació, cal remuntar-se a les eleccions de 2003 perquè són les més a prop en les que el Bloc s’ha presentat amb les actuals sigles encara que amb coalición amb Esquerra Verda. En estes eleccions la formació política va aconseguir el major nombre de vots de la seua curta història, un considerable nombre de vots que van quedar en no res i van anar a parar al fem.
AUTONOMIA PARTIT VOTS % ESCONS
País Valencià BLOC-EV 114.122 4,77% 0
Aragó IU 21.795 3,12% 1
Castella-Lleó UPL 60.331 3,94% 2
Balears EU-Verds 20.797 4,88% 2
Canàries FNC 44.703 4,80% 3
Catalunya Ciutadans 89.840 3,03% 3
No cal fixar-se massa per comprovar que amb 114.122 vots els nacionalistes valencians s’han quedat fora del Parlament i formacions amb menys vots, estan degudament representades.
En el cas de Catalunya, s’han pres com a referent els resultats de les eleccions de 2006 ja que no coincideixen amb les que se celebren en la majoria d’autonomies, igual que fan al País Basc i Galícia. Als parlaments de Balears i Catalunya és on més pluralitat es dóna: 7 i 6 partits polítics represntats. Així, a Catalunya veiem com arriba a estar representada una formació política com Ciutadans, àmbit d’influència de la qual es redueix als núclis urbans del cinturó industrial de Barcelona (Gava, Castelldefels, El Prat de Llobregat, etc…), on es concentra la major part de castellanoparlants o contraris a la llengua catalana, què és el principal motiu de creació d’aquesta formació espanyolista.
Referent a les sigles dels partits: IU o EU és Esquerra Unida. FNC és Federación Nacionalista Canaria. UPL és Unión del Pueblo Leonés.
NOTA: les dades podeu trobarles a diferents llocs de la zarza Internet: elecciones autonomicas; al web de la generalitat valenciana o a gencat.cat, per exemple
País Valencià BLOC-EV 114.122 4,77% 0
Aragó IU 21.795 3,12% 1
Castella-Lleó UPL 60.331 3,94% 2
Balears EU-Verds 20.797 4,88% 2
Canàries FNC 44.703 4,80% 3
Catalunya Ciutadans 89.840 3,03% 3
No cal fixar-se massa per comprovar que amb 114.122 vots els nacionalistes valencians s’han quedat fora del Parlament i formacions amb menys vots, estan degudament representades.
En el cas de Catalunya, s’han pres com a referent els resultats de les eleccions de 2006 ja que no coincideixen amb les que se celebren en la majoria d’autonomies, igual que fan al País Basc i Galícia. Als parlaments de Balears i Catalunya és on més pluralitat es dóna: 7 i 6 partits polítics represntats. Així, a Catalunya veiem com arriba a estar representada una formació política com Ciutadans, àmbit d’influència de la qual es redueix als núclis urbans del cinturó industrial de Barcelona (Gava, Castelldefels, El Prat de Llobregat, etc…), on es concentra la major part de castellanoparlants o contraris a la llengua catalana, què és el principal motiu de creació d’aquesta formació espanyolista.
Referent a les sigles dels partits: IU o EU és Esquerra Unida. FNC és Federación Nacionalista Canaria. UPL és Unión del Pueblo Leonés.
NOTA: les dades podeu trobarles a diferents llocs de la zarza Internet: elecciones autonomicas; al web de la generalitat valenciana o a gencat.cat, per exemple
1 comentari:
Ei! falcó. M'agradat molt el treball que ens has presentat. Felicitats. iraré d'entar on dius per veure les dades que ens ofereixes, no per contrastar-les sinó per tenir accés a altres dades que supose no ens hauràs donat per tal de reduir el treball i no fer-lo massa farragós.
Novament. Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada