Es clouen les parpelles (4)

 Relat (II) (c)

Es clouen les parpelles
4

L’Eulàlia baixava les escales a peu del seu pis quart en aquella finca de la carretera, ho solia fer així perquè els ascensors no li feien massa gràcia, pujar, ja era una altra cosa, que la dona anava fent-se, si no gran, major, però encara anava ben erta pel carrer, els immensos pits en horitzontal, com una mena de safata farcida de queviures a l’abast de les mirades, se sentia amb forces de continuar sent tractada com una senyora del passeig, tot i que feia uns quants anys que vivia en aqueixa torre, a contracor, enyorant-se a cada instant de la Fàbrica de Gel, maleint el dia que va acceptar, nou anys pel cap baix, just quan el germà Frederic va trobar la dona que li havien assignat entre totes les germanes, i va considerar, qui ho pot saber, que n’estava una mica alliberada de continuar amb la forta vigilància, la proposta del nebot, constructor, l’Adolf, fill gran de la germana gran, aliat empresarial dels Estruç, de fer de la Fàbrica de Gel una gran torre, tan de luxe i amb els darrers avanços tecnològics que els pisos es vendrien com rosquilles, i no calia ni que es comprara el pis on anava a jaure, el de la carretera, de tan provisional que seria, els guanys estaven assegurats, la planta baixa la podria llogar a algun banc quasi de per vida, amb els ingressos que això suposarien i tindrien un pis, no una planta millor, per a cada fill, Maria i Paco, i per a ella el pis superior amb les millors vistes del passeig,  com abans amb  la Fàbrica, i certament  la proposició, avalada i feta, a més a més,

 

 

 

 

per l’Adolf, treballador i bon xicot, obrer de tota la vida, que ja havia fet la casa, precisament de Frederic, l’orxateria amb què es convertiria aquella casa pairal de lloguer d’un temps de llurs pares, pintava d’allò més bé i era molt difícil resistir-se, encara més si teníem en compte que tots els treballadors de la Fàbrica creaven la seua pròpia empresa associats i vindrien a substituir la que portava encara el nom del seu malaguanyat marit, Gasoses Francesc Safont, a partir d’ara DISVALL, Distribucions de la Vall, on es faria encabir al germà Batista, i poc després el seu fill Josep Maria, que deixaria la fàbrica de mobles metàl·lics, el germà de l’Adolf, el Jeremies, aficionat a la música, i Paco, clar, que no havia volgut estudiar, tot el contrari de Maria, ja mitjançada la carrera de medecina, de la qual cosa l’Eulàlia n’estava força força desvanida, i sempre ho feia saber, orgullosa, una empresa on els ‘farts’ serien majoria, amb nul·la presència del vessant femení, Neus filla de Maria, Rosari, de Batista, les tres de la casada a València, Josepa, i les dos de Vicentina, però déu n’hi do si la gran ‘farta’ aixecara el cap i veiés un bon grapat de la seua descendència fent feina junts i al més menut quedant-se al passeig comandant la nau hereva del seu projecte primigeni, cosa que no podia dir l’Eulàlia aquell dia en què baixava les escales del pis i es trobava de cara l’Antonio, aqueix veí tan poc edificant, a dir seu, que gairebé cada nit dels estius havia d’arribar amb amics a fer tabola tenint la dona i els fills a la finca pairal de l’hort de la carretera, ja feia massa temps que la construcció de la Fàbrica s’allargava i no ho veia clar, i haver de compartir, ella, una senyora del passeig, escales i temps amb personatges tan poc gratificants, li feia vertadera nosa, angúnia de fet, hola Eulàlia, com va, que demanava el cràpula, bé, me’n vaig a dinar a casa de Frederic, el meu germà, que m’ha convidat, que diu que no vol que estiga tantes hores a soles a casa, i com els fills ja fan la seua, què vols, li farem cas, que té molt de coneixement i treballa com ningú, va arribar a afegir, no sabia si amb segones intencions, bon profit, que va exhalar, una mica barrejat d’alcohol, l’alè l’Antonio.

 

Josep Franco i Giner