El vent necessari per sentir els
instruments no ens alegrava els ulls, sinó més bé el contrari. La musica que eixia
d’una trompa, un clarinet, un oboè, un fagot i una flauta travessera, sinó era
prou, la música es complementava amb la música de les paraules
de Josep Antoni Alberola, trompa, que amb la paraula ens arribava al cor, al sentiment.
Era tan directa l’explicació de les formes musicals que anàvem a sentir i allò que
els havia passat als seus autors que ens enterbolien els sons i sentíem l’odi
vers a aquests compositors pel Tercer Reich .
I si no era prou, les paraules versades que ens interpretava Annabel Sala, ens recordaven les papallones i els guetos.... La darrera que veurem, que volem recordar per saber que prompte hem d’oblidar: que havia d’haver fet jo perquè no mataren tanta gent; la por de no morir; com m’agafava al fil ferro abans d’anar a cap a la fosca, ballem i som feliços, amb la moral forta.
I si no era prou, les paraules versades que ens interpretava Annabel Sala, ens recordaven les papallones i els guetos.... La darrera que veurem, que volem recordar per saber que prompte hem d’oblidar: que havia d’haver fet jo perquè no mataren tanta gent; la por de no morir; com m’agafava al fil ferro abans d’anar a cap a la fosca, ballem i som feliços, amb la moral forta.
Eixa música “degenerada”, com la presentava Francesc Alberola, eixa música de record amarg, tan bonica ella
i amb tant de patiment pels seus creadors, han omplit una vetlada musicalment
perfecta a la Casa Calba. Aquesta nit de dissabte plena de gom a gom. El
concert de LLEVANT ENSEMBLE és mereixia aquest mesurat èxit, aquests aplaudiments
tant sentits en una nit de record a grans compositors morts a les càmeres de
gas com Hindemith, Schulhoff, Haas, que
per tossir va salvar la vida a un director d’orquestra i Mengele li acurta la vida salvant al seu director.
Hem escoltat la flauta,
narrant-nos que se sentia per tota la megafonia del camp, gràcies a la Philips.
I ens aborronà, sense més. Per acabar feren un bis llarg de l’opera “dels tres
reals o penics” de Brecht. I va fer que
ens recordarem de la cita de Bertold “a la bona gent se la coneix, que resulta
molt més millor quan més se la coneix”. Aquesta
nit de dissabte, en nom de La Cotorra i dels seus lectors i lectores, hem estat
amb en bona gent, gent que lluita contra l’odi, gent tan humana que ens ha
regalat música per omplir-nos una nit culturalment satisfactòria. No tots els
dies podem dir el mateix.
Després del sopar hem escoltat una veu en serbi, una veu greu tant ben modulada que semblava tractada a l’estudi d’enregistrament: era Petar Matovic i el seu poemari “Les maletes de Jim Jarmusch” que hem escoltat en el ritme acurat del seu idioma i, després, traduit a la nostra llengua pel seu traductor Pau Sanchis.
Després del sopar hem escoltat una veu en serbi, una veu greu tant ben modulada que semblava tractada a l’estudi d’enregistrament: era Petar Matovic i el seu poemari “Les maletes de Jim Jarmusch” que hem escoltat en el ritme acurat del seu idioma i, després, traduit a la nostra llengua pel seu traductor Pau Sanchis.
Sincerament aquestes postres de músics ens han acostat al tast cert
de la fruita balcànica i la mistela
alacantina. Un plaer de la Casa Calba, donat en petites dosis als
lletraferits de la comarca. Per molt de temps. Però caldria eixamplar el
concert a la gent culta que n’hi ha, i prou, al nostre poble. A qui
corresponga, nosaltres al vostre servei.
Gràcies amics, per una nit plaentera, culturalment i socialment parlant.
Gràcies amics, per una nit plaentera, culturalment i socialment parlant.
-
5 comentaris:
Gràcies per la crònica. Una vetllada realment emotiva per a nosaltres. No sempre el "diàleg emocional" entre els intèrprets i els espectadors es sent de forma tan directa. Gràcies.
Pues si, com be dius, cal ampliar l'assistencia i cal mobilitzar la gent culta que creus que n'hi ha tanta, perquè a la foto només ixen tretze persones.
Evidentment la seu de la Casa Calba no és el "nou camp", però la foto no mostra a tot el públic assistent.
Els nostres aparells fotogràfics són normalets, d'anar per casa, no tenim grans angulars de 14 o 18 mm. o coses així que ens permetrien captar tot el suc i la substància de l'escena.
Esperarem a que algun dia ens en regalen algun des de l'Ajuntament per la propaganda que fem a totes les activitats culturals i esportives del poble.
Igual no seria el primer cas que es regala un bon equip fotogràfics. Vés a saber!
És evident que no vares anar al concert, perquè sabries que hi havia unes quantes persones més. Si és cultura o no, a mí m'és igual, que ho jutgen els entesos. Jo només vull dir-te que vaig disfrutar tant, que sense conéixer-te, em sap greu t'ho hages perdut.
Publica un comentari a l'entrada