Es clouen les parpelles (3)

Relat (II) (b)

Es clouen les parpelles

3

Eulàlia, la Farta, va prendre part decididament quan Encarnació va faltar de forma sobtada aquell dia gris de tardor, i va oferir tot d’una ca seua per vetllar la finada, una mostra més de com s’estimava el germà, a qui des de sempre va ajudar tant com va poder, i més, vídua com era, devia sentir en carn pròpia la desgràcia i va implicar-se fins al punt que semblava que la cunyada era germana, o filla, però l’afinitat pel germà Frederic li venia ja dels temps de casada quan en faltar Maria la Farta, llur mare, i d’acord amb Francesc Safont, el seu marit, mort de tuberculosi no feia gaire, van ajudar-lo a fer-se amb el negoci pairal, en pagar als germans la part corresponent a la renúncia als drets que sobre la casa podien tenir, i això li va permetre de ben jove, encara solter, convertir-se en propietari d’una posició en expansió, la casa llogada els anys vint per Maria La Farta i Batista El Soldat, base del projecte de futur de Frederic i que Eulàlia va propiciar directament, sempre pendent dels progressos i camins mampresos pel germà, la vigilància perpètua a què el sotmetia,  amb la millor de les intencions, no  debades era

 

 

 

 

 

major i casada amb un home propietari de la més gran empresa dels primers ocis que una societat arrelada a la terra es podia permetre, rebre a domicili gel, quan encara els frigorífics no sovintejaven, i gasosa i altres begudes de xarops innocents, a més de repartir pels bars i comerços especialitzats les demandes que en forma líquida li sol·licitaren, cerveses, vins i refrescos, i àdhuc licors, encara que açò darrer era més cosa del ‘morquí’, un negoci vertaderament pròsper assentat en un immoble de valor incalculable, per les dimensions i el lloc on se situava, veïna del germà, sempre havien viscut al passeig, el control era bo d’exercir-se, i la necessitat de saber-se volguda i estimada, després de mort Francesc, amb dos fills que criar i una casa que sustentar, la projectava sobre el fort i jove Frederic, tot i que a ca seua també hi feia feina Batista, el gran, i uns quants nebots, però era únicament amb Frederic amb qui tenia prou satisfacció per demanar-li qualsevol favor, amb la cara sempre a punt d’esclatar en llàgrimes i la dentadura postissa, o quasi, balladora, que feia que les paraules anaren sempre acompanyades  d’uns esquitxos  que  als  nins  els  feia  molta  gràcia, i  dels  quals  s’havien de

 

 

 

 

protegir, unes ulleres immenses que li ressaltaven exageradament els ulls oberts desmesuradament, sempre alerta, capaç de trucar-li al germà a mitja nit perquè li matara una bestioleta rosegadora que s’haguera pogut instal·lar a la zona habitada de la Fàbrica del Gel, era rematadament patidora i el germà se l’estimava per tantes atencions com va tenir-li els anys de jove, encara solter, ja propietari, els anys de casat amb Encarnació, gairebé quinze, els de vidu i volander, i aquí sí que va haver d’implicar-se fort l’Eulàlia, que amb tres criatures no era qüestió que la primera que es presentara s’emportara part de l’imperi a què ella tant i tant havia ajudat a crear-se, i més ara, que tot i les desgràcies, les coses anaven quallant, els negocis creixent i també els fills, els d’ella també, Maria i Paco, però ja se sap que un home vidu i jove i ben paregut ha de menester una dona bona al seu costat, que puge els fills, tot i que d’una altra, i s’estime  l’home no per tot  el que  té sinó per amor lleial i ver, i va arribar a sol·licitar l’ajuda de

 

  

Camp de xufes (Alboraia)

 

 

les germanes, Maria, la gran i vídua també, Josepa, casada amb un de la capital, i Vicentina, de totes la que havia fet un matrimoni menys lluït, però ben valencià, dels de senyera, i s’organitzà el contuberni per trobar-li una bona dona, verge si calia, no massa jove, major si podia ser, que li resolguera les necessitats imperioses que els homes tenen de dona, però que no fora tan descentrada que s’oblidara que hi havia tres menuts, ja no tant, Marc tenia divuit anys, Mauro ja setze i Mireia encara sis, que s’havien de vigilar i acabar de fer, i sobretot, per damunt de tot, que quedara ben clar que aquesta dona no ocuparia el lloc d’ama de la casa pairal que un temps Maria La Farta i Batista El Soldat crearen, que no passaria mai de ser la persona escollida per a ajudar el germà, no per estar devora d’ell amb plens poders.

 

Josep Franco i Giner