Relat I: Es clouen les parpelles

 

Relat I

A Boira

Tampoc no cal començar sent gens dramàtic; qui sap si ni tan sols cal començar res, ara mateix únicament cal estar, ésser present i complet. El sol d’abril ens fa companyia al terrat de casa, un sol gens totalitzador que permet que ens arribe una lleu brisa de la mar inhòspita en què s’ha convertit aquest traç blau de davant nostre: preferim seure junts i solitaris a l’aguait de mirades estranyes.

Es clouen les parpelles

Quan Emili Tornavís, en la seua desesperació per no treure el cap de l’habitació i que sa mare el renyés per brut, va decidir-se per l’ampit de la finestra del celobert de la finca del maleït veïnat, aquell mes de juliol de 2013, volia llançar un darrer missatge, ara sí, ben poc discret, després de tota una vida assumint la invisibilitat a què la seua condició d’homosexual -no acceptada per la comunitat, en la seua imaginació, segurament, però, sobretot per l’entorn familiar- l’havia condemnat, i no era altre que el representat pel vòmit que queia parets avall i el renou de mort que l’acompanyava. 

 
Quan sa mare, Rebeca Cadenes, va adonar-se’n del què, ja era massa tard, i, tot i les preses de l’ambulància per fer-se present al lloc luctuós, no va haver res a fer. El deteriorament físic havia arribat a tornar-se irreversible, i darrerament ja deixava anar comentaris, sobretot a la seua germana estimada, en el sentit que millor així, que l’anar-se’n li resultaria més aviat una alliberació, tant de temps vivint sense haver assolit la plena jerarquia i rang complet de gai, contínuament esquivat pel rebuig que havia assumit entre els seus i que no el va deixar ni ser persona, una persona amb una parella del mateix sexe que hagués pogut compartir amb tots els drets la seua malmesa vida, ara gairebé feta miques i escolant-se paret avall del pati de veïns a la tendra edat de quaranta-quatre anys. El veïnat va ser qui, a crits, va haver d’assabentar sa mare que alguna cosa no rutllava, queferosa potser en adobar-se per anar a passeig, i ignorant del renou exagerat que eixia de l’estança del fill, a qui, per cert, feia molts dies que no sovintejava, pràcticament ni el veia d’ençà que s’havia instal·lat a la capital de la comarca, per fer més passadora la seua vida de cercador perpetu d’un bri de conhort emocional, que el seu poble de naixença tan sobrerament li havia arravatat, sobirà.

 

 

Una època es tancava amb aquest gest polit i espectacular, la fugida permanent de qui se sent expulsat pel pare alcohòlic i la mare desorbitada, per bé que els amics més íntims d’un temps, perquè del present no en quedava cap ni un amb aquesta atribució, pensaven en altres termes, més aïna condicionats per la tristesa del moment, i hi insistien a considerar el fet com una culminació d’una tràgica trajectòria mancada de decisions pròpies. Òbviament no era el mateix punt de vista que el veïnat havia experimentat durant anys i panys, un plugim de desavinences amb la família continuat, i ara el devessall. 

 

 

 

Tant se val si havia estat condicionada o voluntariosament cercada, la mort de l’Emili Tornavís marcava un abans i un després, afitava les distintes maneres de viure el mateix temps, i en l’agonia recordava els dies passats a la finca del rebesavi, les vesprades caloroses dels estius voltats d’olor de tarongina, la bassa dels Tornavís, tan visitada per tothom que hi passés arran, d’una aigua fresca i transparent, just acabada de treure de les entranyes de la vall, com la que omplia les de Cruanyes, Lluïsa, Cambró, Panades, i tantes altres, les classes a les monges, voltat de nines incessantment, i alguns nins aviciats, les tardes amb la mare al passeig, els buits del pare, contínuament absent de casa, enyorant l’heroi que tantes baralles mantenia amb l’amiga i confident, els amics i Eivissa, l’Institut i Mireia, quines riallades, el viatge iniciàtic de la professió qüestionada per la família, la mort del pare, la decisió de partir finalment de la casa pairal i de tot quan la voltava, els amors tèrbols i nocturns, les visites cada cop més espaiades a la llar, la malaltia i la precipitació amb què es desenvolupà, amb prou feines per plantejar-se cap comiat, de qui, de què.

 

Vivien en un carrer principal del poble, dels de nova planta, la carretera, en una d’aquelles finques on s’havia concentrat el bo i millor de les famílies més reeixides econòmicament d’ençà dels temps de la represa, i en concret ells havien fet fortuna reparant i disposant del transport per carretera de l’or de la vall, la taronja. Aleshores fer negoci era ben senzill si hom no es desviava del camí recte, que no era altre que treballar i estar al solc, encara que amb les butxaques plenes, cosa que no era gens fàcil per als esperits inquiets, fornicadors, bevedors, gent de gesticulació a qui agradava d’acompanyar els vertaderament poderosos, bons de convèncer per fer tabola i ser el darrer d’arribar a casa, cada dia, tots els dies, de taula goluda i gots estirats de color de palla, que calçaven de pell i vestien també de lli, d’acord sempre amb el color setinat i colrat de la pròpia, ben emmorenida i a la vista, vorejada dels penjolls justos i precisos per definir-se a les clares com un nou ric hortera sense escrúpols, un ver cràpula capaç d’anar de putes a diari i de dur els fills a les monges, de deixar-se donar pel cul pels més viciosos de la contornada i d’assassinar la mirada curiosa i encara per fer dels fills que l’admiren, per no parlar de la capacitat de tenir la dona ben follada i callada, com qui marca els límits de llurs possessions, així son pare, l’Antonio Tornavís, factòtum diferit de la desfeta actual, que havia faltat quan el fill tenia la bella edat de vint-i-un anys, l’estiu del noranta, també del fetge, d’una manera també sonada aleshores, estavellant-se amb el descapotable que conservava dels bons anys, juntament amb dues estrangeres, una de les quals la varen haver de descordar encara amorrada a les parts del finat, i l’altra, pobreta quinze metres més enllà literalment partida per la meitat contra una d’aquestes columnes de blocs que afiten les entrades i les sortides dels caminals secundaris del camí Marenys, i era que li havien diagnosticat càncer terminal i no volia partir tot solet. 

 

Josep Franco i Giner