Europa (IV)

 

Europa
IV

 B.M.: ¡Uep, artista, es diria que us persegueix el dimoni, de tant com friseu per sortir de la corona que acabeu de malvendre, cáspita! De malvendre de boqueta, que semblaria que no us va d’escriure.

V.F.: Escriure? Jo no sóc un proveïdor de bastards. I el dimoni o no, ja n’estic fins els dallonses, que diria el venerat Ramon Llull, de tanta estultícia en mans d’uns consellers que no han sabut ni protegir el rei.

B.M.: I de què creus tu que l’havíem de protegir, de viure, de caçar, de conèixer aquelles arts que tan magistralment va cantar l’Ovidi? Clar que vos sou més de l’ordre establert, d’aqueixa soca negra...

V.F.: Agafeu el vostre Ovidi i aneu-vos-n’hi d’on jo fuig com de l’infern, que en altra cosa no s’ha convertit la pobla de les fembres pecadrius. Negra és la vostra boca en tot lo somni, que qüestiona la rel.

B.M.: Diuen les males llengües que en realitat escapeu del ninot en què us ha convertit tanta devoció popular, que cada dia us assigna un miracle novell. Vicent, que ja en duus a l’esquena un parell de cent!

V.F.: I què n’has de fer tu de la Fe que em professen, pecador, que millor us aniria tenir prevenció de Déu; i aquí us deixe, que ja no tornaré. Abans em faig l’harakiri professional que veure el món regirat.

B.M.: Vés-hi, home, que encara us tornaran sant! (A part) Déu no ho contemple! Ser-li ca no basta. (A Vivent) Per cert, que al venerat beat que esmentes, sí que li anava d’escriure, i no gens miraculejar.

Fragment d’una conversa inèdita entre Bernat Metge i Vicent Ferrer, aquest camí de la Bretanya, en algun lloc de Barcelona, a començaments de 1413.

                

Blocs a Europa després la 2a Guerra Mundial (Guerra freda)

Aqueixa posició, la de qui no mira endavant, únicament acomoda el passat al seu lloc, és la mateixa funció que tingueren espanyols i indígenes a Los Álamos els anys finals de la guerra mundial, la segona. Tasques domèstiques al servei del major nivell de coneixement mai concentrat en la història de la humanitat, fins aquells dies. Idèntica condició d’assistent que la que va mantenir Europa els anys de postguerra respecte dels EEUU. La consigna va ser impedir a qualsevol preu que el comunisme, en qualsevol expressió, avançara ni un mil·límetre en el mapa del continent. Ajustades les fronteres, establerts els límits de les influències, assegurat el mur de Berlín, ni el Partit Comunista Francés, dels més nombrosos pel que fa a militància, ni els comunistes italians, mai, mai, tindrien responsabilitats de poder. A la Democràcia Cristiana li va costar dependre de la màfia durant quasi quaranta anys a queixa decisió americana. I a Aldo Moro la vida. Els francesos varen trobar una vàlvula d’escapament en la forma socialista. Els límits, aleshores, els va marcar un estat fort i guanyador d’una guerra que, cas d’haver-se perdut, no sabrem mai on ens hagués aconduït. Ara els límits de l’enterramorts els imposa una extrema dreta en la forma diversa que va des del PP, Ciudadanos i Vox i partits regionals afins que senzillament han decidit que Espanya “no se rompe” i que parlar amb els d’ERC, Junts per Catalunya, PNV, Geroa Bai, Bildu, i Compromís, i tot allò que qüestione el sagrat diví de la unitat, amb més o gens intensitat, està fora dels límits. També Podemos. Una invitació, vaja, a la vessant més negra d’aquest apèndix d’Europa. La mateixa versió d’aquella exportada al nou món per tal d’anorrear-lo. La mateixa que hem vist amb les propostes de fiscalia per al Procés. Un panorama on els enterramorts troben el seu espai de confort.

Convent de les "Salesas Reales" a Madrid, seu del TOP (Tribunal Ordre Públic), la Inquisició del segle XX, contra rojos, anarquistes, ateus, gent de malviure, catalans, bascos, independentistes...

 

I clar que hi ha similituds entre espais diversos al bell mig d’Europa, segle darrere segle, ho hem vist, i per això ha estat possible mirar i representar la pintura, o la música, la literatura, atenent estructures bàsiques gairebé idèntiques, els flamencs i els retrats, les òperes, el romanticisme, etcètera, i segurament la separació més abjecta, la distància més intensa l’hem de cercar en la consideració política de l’individu, en la recerca del lloc privilegiat de l’ésser humà protegit per unes lleis que en el futur li permetran de seguir en el camí de la parla, des de Montaigne, Rousseau, Luter, Calvino, Kant, Goethe, Newton, un camí intransitat allà on les revoltes científiques i socials, també filosòfiques, han estat quasi nul·les i on la Inquisició s’ha perpetuat fins ben entrat el segle XIX (Gaietà Ripoll, mestre russafí), una inquisició que es repeteix el segle XX amb la croada contra rojos, anarquistes, ateus, gent de malviure, catalans, bascos, independentistes, colpistes –exceptuant els vers colpistes, Franco, Tejero-, parlamentaris escollits que qüestionen la sacralització temàtica, qualsevol sacralització, i volen parlar, fer el camí de la parla, entrar en el món on tot es pot posar damunt la taula, tot, menys altre cop, precisament allò que els totalitaris, les dretes espanyoles, és l’única cosa que s’estimen, tornar a la negror del passat on els poders més opacs segueixen fent la seua, al marge de cap consideració que continga l’individu com a condició prèvia per a seguir. I aquí, malauradament, ens trobem amb accions que han permés de perpetuar-se polítiques que haurien d’haver estat antagòniques. Hem vist coincidir el PSOE i el PP amb l’aplicació del 155. Hem vist donar-li aire a la dictadura de Franco per la banda dels EEUU. Hem vist com un partit –Ciudadanos- que és extrema dreta, s’ha pogut, quasi, o sense el quasi, blanquejar com a liberal, amb el vist i plau de dirigents de la República Francesa. Ara que el comunisme ja no és tema tabú, i que no mereix cap limitació expansiva, és l’anomenat independentisme allò que és assenyalat com el dimoni dels inferns. Tanmateix a Europa prevalen les consideracions de l’Estat de Dret i les opcions dels ciutadans a les urnes. Malgrat la Inquisició Espanyola, segur que finalment s’iniciarà el camí a la parla. 

 

 

El govern de Rajoy, del PP, aplica el 155 per destituir el govern català de Puigdemont

 

Espanya és la senda no transitada, encara en aquest segle XXI, que es va iniciar els segles XI-XIII, al món trobadoresc, que va continuar amb la conjunció catalana i italiana dels segles XIV-XV, el Renaixement, el Romanticisme, les Revolucions –francesa, anglesa, russa- i l’abjuració de l’extrema dreta. Un camí de llum, gens negre.