El relat original de la tribu espanyola a través de CIFESA (i V)

 

EL RELAT ORIGINAL DE LA TRIBU ESPANYOLA A TRAVÉS DE CIFESA

(i V)

Aquest text va ser llegit a les VIII Jornadas Internacionales de Semiótica, Bilbao, desembre de 1996, Facultad de Ciencias Sociales y de la Comunicación, Departamento de Comunicación Audiovisual y Publicidad de la Universidad del País Vasco i publicat a la revista Gramaycal 2, Revista Insular de Filología, 1998, Universitat de les Illes Balears

Ens hem acostat als textos fugint també de l'empara de les institucions, i ens hem desvinculat així de tota Ontologia o metafísica cultural nacional on reconèixer-nos. Hem parlat debilitant-nos, altrament que ser, pensant d'una altra manera, sense estat possible, fent-nos hostes i acollint alhora l'altre anul·lat en els textos. El nostre temps és encara el de la representació, però hem volgut respectar al màxim allò altre narrat i posat sota control. Dins del que és històric, doncs, establir un ordre de justícia des del descentrament de l'ésser i la seva relació ètica amb l'altre. Mirar a l'abisme de la raó blanca. 

 

"La aldea maldita" (1942) de Florian Rey

 

 

Tots estan d'acord a qualificar, per exemple, de fazañes les pel·lícules de l'anomenat cicle històric, produïdes per Cifesa, entre d'altres, l'any 1950 i 1951, ens referim a la trilogia de Juan de Orduña: Agustina de Aragon, La Leona de Castilla, i Alba de América, i nosaltres ens preguntem on rau la diferència entre, posem per cas, Nobleza Baturra i La Leona de Castilla. En una se'ns proposa la pèrdua de l'honra femenina, d'una manera lírica, però també èpica, pel que afecta al grup, el qual es veu escindit i/o amenaçat per aquesta pèrdua, com a correlat i/o condició de l'exclusió d'aquest: amenaça de la puta que infecta el grup, decadència com a pèrdua de l'honra; en el segon cas, no trobem altra cosa que el mateix: amenaça de la puta que afecta el grup, decadència com a pèrdua de l'honra. La leona es passa tot el temps que dura el film esgarrapant-se per convèncer el seu poble que resisteixi a l'agressió exterior, i queda finalment deslegitimada per representar-lo en posar-se en dubte, d'una manera infame, la seva honra personal. 

 

 

 

 

És una figura que grinyola tot el temps entre la pau del mateix, pau feta de guerres i de lluites intestines, ser-grec-per-a-la-guerra que no la reconeix com de la tribu i a la qual acabarà expulsant després de parar una trampa. Queda l'esperança del futur en un altre poble, sortida a l'exterior, que potser l'acull com a vídua de Padilla o amant del Duc de Medina-Sidonia, però mai més tornarà a habitar casa seva. La leona esbudellada de les entranyes i abandonada a la seva sort. És cert que Pilar ho va tenir més fàcil, però només per la mediació de l'Església. Aquella gladiadora del gra també va pagar les seves romances cantades i inventades en pròpia carn. No hi ha doncs, al nostre entendre, molta diferència en el tracte rebut per les dues figures de la ficció: per ser dona, puta que infecta/afecta el grup, és expulsada perquè redimeixi la seva pròpia culpa, que no és altra que la de voler ser al grup. El tema doncs de l'amenaça intestina que cal extirpar i eliminar per poder articular el nosaltres edificant que dibuixa la grandesa del que va ser Espanya al seu dia, quan la dona no ocupava el lloc assignat per l'home, quan es tenia la certesa que l'amenaça, interna o externa, podia ser eliminada, quan de l'imperi eren expulsades les veus altres a dojo. 

 

 

 
Aquest altre irreductible del text artístic que proposa Lévinas, aquesta exotopia bajtiniana que permet la dialogia, aquesta intransitivitat barthesiana que conté la ficció, vist aquí com el culpable d'una caiguda i eliminat.

Des de la nostra alteritat ens hem dedicat a mirar el melic de l'altre, pacientment. Algú pot haver pensat que érem incapaços de mirar al nostre propi corral, i s'ha equivocat. La nostra anàlisi per allò altre espanyol que redueix allò altre amb el que ens podíem identificar, no exclou que puguem riure'ns dels "ells" enunciats pels nostres iguals estrangers, i dels seus propis jocs de nan autista. Ningú ens trobarà mai jugant a castellers. És cert que sentint-se un altre respecte de la subjectivitat posada en pràctica com a tecnologia de la reducció ha estat més fàcil fer-nos hostes de les llàgrimes de semen, però hem pagat un preu molt alt. Ningú, mai, ens podrà dir que hem "dit" res, perquè el nostre estar era un "dir" inacabat i generós amb el mític relat sobre els orígens, refundació, més aviat, i per això allunyat del ritual que s'hi teixia. Certament, comprenem molt bé i esperàvem la resposta de l'altre idèntic que era posat de manifest ostensivament i que mostrava les seves carns pornogràficament, i per això l'hem deixat viure en pau, amb la pau de peix cartazià. Això sí, amb total humilitat creiem que no s'entén res si se'ns objecta l'alçada científica de la nostra mirada i la pertinènça de Lévinas en tot això, perquè la nostra mirada, feta de mort, no apunta cap a un saber científic, sinó que el supera amb escreix i se situa a l'òrbita de la creació artística; i, per altra banda, el bo de Lévinas ens sembla un jueu erràtic del segle XX capaç de ser convidat a qualsevol festa, certament no de la identitat, però sí de l'alteritat, del se i de la materialitat del text ficcional. De la mà, o millor, de la mà d'un altre bon home, mestre del sud d'Itàlia, així ho hem fet, malgrat les paraules equivocades, i ho tornaríem a fer. 

 

 
Per acabar, resumirem breument el lloc on han anat a parar els nostres textos des de la nostra mirada. Hi hauria una línia, que ni és genèrica, ni escolar, ni autoral, sinó essencial per al volent-ser espanyol, dibuixada en les representacions cinematogràfiques (i sembla que teatrals també) entre els anys trenta i cinquanta a l'àmbit espanyol; aquesta línia trena el cor polifònic pel passat més remot i reclama la culpa per a l'altre del que la seva condició no li permet ser. Aquest volent-ser espanyol teixeix l'amenaça a la pantalla i l'elimina, per justificar el gerundi en què encara es troba. Treball de refundació d'un origen, trencat, desmembrat, l'Imperi original que se'n va anar, de mica en mica, entre els segles d'or i l'última colònia d'Ultramar. Relat mític d'un poble que, com l'americà amb els gèneres, però sobretot amb el western, presenta la voluntat estètica, política i ètica d'una continuïtat que la historiografia espanyola cinematogràfica es nega a veure per amagar el forat que presenta la línia de flotació del vaixell insígnia del cinema espanyol. Ni etapes polítiques diverses, ni impossibilitats objectives; a la nostra manera de veure, el cinema espanyol, la seva història, serà possible quan es reconegui entre tots aquesta voluntat, que nosaltres anomenem del nan i que comparem a altres voluntats de la mateixa talla, de teixir orígens que el va acompanyar durant gairebé tres dècades: just el temps en què a altres llocs van trigar a construir el seu relat mistificant, amb altres règims polítics. En definitiva, el que hem volgut fer, ha estat no reconèixer a les imatges de la sortida de missa un poble, sinó molts.

 

 

Referències bibliogràfiques
ARENDT, H. (1974). Los orígenes del totalitarismo. Madrid: Taurus.
DUSSEL, E. (1974). Método para una filosofía de la liberación. Salamanca: Sígueme.
FANÉS, F. (1989). El cas Cifesa: vint anys de cine espanyol (1932-1951). València: Filmoteca.
FRANCO, J. (1997). «Apuntes para una Semiótica de la Deconstrucción seguidos de una aplicación práctica sobre el cine de cifesa: entre el mito y el onanistrón cyburgués» En Signa 6, Revista de la Asociación Española de Semiótica, 239-258. Madrid: UNED.
GIRARD, R. (1982). El misterio de nuestro mundo: claves para una interpretación antropológica. Salamanca: Sígueme.
___(1983). La violencia y lo sagrado. Barcelona: Anagrama.
LARUELLE, F. (1980). «Irrécusable, irrecevable». En Textes pour Emmanuel Lévinas, F. Laurelle (ed.). París: Jean-Michel.
___(1980). «Au-delà du pouvoir: Le concept transcendental de la diaspora». En Textes pour Emmanuel Lévinas, F. Laurelle (ed.). París: Jean-Michel.
LÉVINAS, E. (1976). Noms propes. Montpellier: Fata Morgana.
___(1977). Totalidad e infinito: ensayo sobre la exterioridad. Salamanca: Sígueme.
SÁNCHEZ MECA, D. (1989). En torno al superhombre: Nietzsche y la crisis de la modernidad.     Barcelona: Anthropos.
___(1996). «Del egoísmo a la hospitalidad: Lévinas o la intempestividad de un pensador judío». En Signa 5. Revista de la Asociación Española de Semiótica, 61-80. Madrid: UNED.
SÁNCHEZ-VIDAL, A. (1991). El cine de Florián Rey. Zaragoza: Caja de Ahorros de la Inmaculada.
SCHMITT (1958). «Nehmen, Teilen, Weiden». Verfassungslehre. Berlín: Duncker und Humblot.
SERRES, M. (1983). Rome: le livre des fondations. París: Grasset.