L'eixida de l'acusat Camps de la presidència de la Generalitat i la irrupció d'un polític de segona fila i que s’havia mostrat conciliador després de ser proposat com a candidat, feien presagiar a molts valencians que alguna cosa podria canviar en les nostres terres amb el nou president. Però, Alberto Fabra va necessitar el temps que durava el debat d'investidura, per a tirar eixes il·lusions per la broda.
Alberto Fabra va tractar de desmarcar-se de la imatge de Camps i fins i tot va respondre les preguntes de periodistes i va concedir entrevistes on deixava entreveure que es reuniria amb les víctimes de l'accident del metro de 2006, o ensenyaria els contractes del Consell amb trames corruptes, arquitectes milionaris, i amos de competicions esportives, que el seu partit ha ocultat a l'oposició sistemàticament.
Ahir, Fabra i Camps accedien a l'edifici entre aplaudiments dels seus i ocuparen un escó en la segona fila, entre Rafael Blasco i Antonio Clemente. Després d'un minut de silenci en memòria de les víctimes de l'atemptat integrista d'Oslo començava l'acció. L'ex alcalde de Castelló, Alberto Fabra, necessitava uns minuts per a tirar per la broda bona part del treball realitzat el cap de setmana.
"Vull manifestar la meua admiració i respecte per un emprenedor de les il·lusions col·lectives d'este poble, per un valencià valent, honest i honrat. Vull manifestar tota la meua admiració i tot el meu respecte pel Molt Honorable President Francisco Camps", deia Fabra, i començava un relat triomfalista sobre la realitat valenciana. El discurs era preciosista però buit, i Fabra ho llegia, sense alçar la vista del paper, en un perfecte castellà. Solament en dos paràgrafs del discurs empraria el valencià, i no es tornaria a expressar en ell en tot el dia.
No obstant, el seu discurs contenia detalls inquietants, com ratificar el programa del seu predecessor o confessar que dedicarà part del seu temps a afavorir la victòria electoral del Partit Popular a Espanya, a més d’assenyalar que emprendrà indeterminats "plans d'estalvi" en Sanitat i Educació o anunciar un pla de "contenció de la despesa farmacèutica que millore l'eficiència en la seua gestió i pagament", un problema que es limita fonamentalment a la morositat del Consell en esta despesa imprescindible.
Açò, unit a l'ús de tòpics com el de seguir sent "la locomotora d'Espanya" o fal·làcies com l'afirmació que "durant estos anys ens hem preparat bé per a créixer i, tan aviat es produïsquen les reformes necessàries de la nostra economia, tornarem a prosperar com fèiem abans de l'arribada de la crisi", acabaven d'evadir el somni que el canvi de personatge podria suposar un canvi de polítiques.
Jorge Alarte no era del tot dur amb Fabra en el seu primer torn de paraula. "Qui nega la realitat és incapaç de canviar-la" advertia Alarte a Fabra en un discurs també llegit, majoritàriament en castellà i una miqueta travat on el secretari del PSOE valencià es mostrava, oferint desena i mitjana de propostes al futur govern de Fabra, en el to institucional que tant li agrada.
Seria en la contestació quan l'aspirant a president de la Generalitat acabaria amb la imatge conciliadora que s'havia treballat el cap de semana quan li recordava a Alarte que tenia un llistó alt de 55 escons del Partit Popular i que lamentava el seu discurs perquè “ l'esperava de futur i ha dedicat un terç d'ell a parlar del passat i de coses que ja no interessen a ningú" apuntava Fabra, que acusava Alarte de " enganyar als seus votants" al no deixar el seu escó després d'obtenir un pitjor resultat electoral que Joan Ignasi Pla, com havia promès.
Era la primera mostra de l'estil Camps i no era l'únic. Fabra es mostraria agressiu amb tots els portaveus de l'oposició, menyspreant-los com en la resposta a Marga Sanz li deia que el seu discurs estava en "les antípodes", permetent-se intentar bromes a l'estil del seu predecesor, "m'alegre que porte una corbata verda, que és el color de Castelló" era l'única cosa amable que dirigia a Alarte i ho feia en to irònic, amb uns intents d'acudits que més que gràcia generaven pena.
Alarte era menys condescendent al seu retorn i li deia que "és més del mateix, però pitjor; pitjor explicat" i donava les dades d'atur de la comunitat en els últims quatre anys de govern popular per evidenciar la nefasta política econòmica del PP valencià per a abordar la crisi. A partir de llavors Fabra va arribar a caure en contradiccions, com quan assegurava ser "conscient de la imatge i la situació de la Comunitat Valenciana" a pesar que la major part del seu discurs va ser parlar d'una terra de somni.
El síndic de Compromís, Enric Morera, s’erigia en el millor orador del dia amb un discurs en el qual barrejava a parts iguals dura crítica i propostes, amb quatre que destacaven per sobre de la resta: la creació d'una llei d'incompatibilitats per a retirar a Camps tots els privilegis que li donaria la seua posició de ex president de la Generalitat en cas de ser culpable del delicte de suborn; la creació d'una oficina antifrau; la nacionalització de la CAM perquè servisca als interessos dels valencians; i l'elaboració d'un pla de pagament a l'enorme llista de proveïdors amb els quals el Consell és morós.
Per la seua banda, la síndica d'Esquerra Unida, Marga Sanz tampoc escatimava crítiques al candidat Fabra, al que assenyalava la contradicció en el seu discurs de "reconèixer la veritat entre línies, però alhora descriure una fantasia" i li reclamava acabar amb tots els fracassos del seu predecessor, amb especial incidència en els suposats "grans esdeveniments".
Enfront d'aquestes crítiques, Fabra va reincidir en la versió coenta de Camps que va començar a practicar amb Alarte i va insistir en els 55 escons de la seua bancada i que els discursos de l'oposició "són el passat". Solament faltava escoltar Rafael Blasco, del PP, qualificant de "variació institucional" la dimissió de Francisco Camps pel processament per una causa de corrupción i la votació perquè tot acabara.
Finalment, Fabra obtenia el suport dels 55 diputats del seu grup i amb açò el nomenament, dijous que ve, com a nou president de la Generalitat. En les huit hores transcorregudes entre la seua arribada a l'hemicicle i la seua eixida, l'ansietat per la greu situació a la Comunitat Valenciana i l'aparent incapacitat del govern del PP per a resoldre-la, també havia tornat.
Basat en la crónica de l’Informatiu
-
