Al gran Antoine. I a Uanx, tot pulcritud i estudi de posat de músic de la nit.
Vàrem sortir una nit no gaire freda pocs dies abans de declarar-se l’alarma general. Des del dia 1 de febrer ja se sospitava de morts al País Valencià relacionades amb l’epidèmia oriental. A València els taxistes ja en parlaven obertament de la transmissió, i tothom sap que són els oracles del país. Cal fer-los cas i escoltar-los atentament, en aquest ordre. Partírem, idò. Ens esperava no sabíem què. Els darrers anys havien estat escassos de visites a l’origen, passades de compromís per casa dels pares, unes estones de conversa si la cosa rutllava bé, o unes salutacions cordials breus, com les mirades esquives, si no era el cas. Trobades de compliment, de les que no fan forat ni molesten. Mon pare, l’home, ja estava avesat a la meua no pertinença al lloc i ho entenia, quasi ho preferia, que fos escàpol en la meua compareixença al cau. Aquella nit mon pare ja no vivia i ens podíem dirigir directament a ca la germana sense que ningú hagués de saber res necessàriament, que era com funcionava la relació amb mon pare si passàvem a menys de tres-cents metres del poble; la visita es feia obligada, si més no, n’havíem d’informar; sempre hi havia el guaita de torn que ho feia, si no, per nosaltres. Els guaites solen ser per definició personatges gelosos de la vida dels altres, i en el món catòlic l’enveja els guia. Però d’això –del fet de sentir-me obligat a la visita- l’únic responsable en sóc jo. En arribar, ja era tard, fórem conscients que precisàvem –aquest sense franquícia- arrimar-nos a una farmàcia i un amable policia local ens n’indicà la de guàrdia, Desemparats amunt. Vaig haver de fer uns metres de marxa enrere amb el cotxe al Major per enfilar el de la Mar fins la Barca i trencar així, primer a la dreta i després a l’esquerra. Tenia la sensació d’estar en un lloc desconegut, en un poble de trinca per als meus horitzons temporals i espacials. Quan ens instal·làrem i fiu sabedor de la realitat de dormir sota el cel de la Valldigna, després de tantes nits pel món, el meu cos es relaxà com el d’un mort acabat de fer, llaurat de fresc. El trajecte des del cotxe, Major, fins l’Església, número 5, la nostra destinació, fou com un viatge en el temps capficat de sensacions extremadament fortes; no caminava de nit d’hivern pel poble des dels anys de la universitat deixada, temps més que suficient com per haver visitat alguna galàxia exterior, o haver tornat a nàixer. Qui ho haja pogut experimentar em comprendrà. El que jo vaig veure a la cantonada del Major i Empedrat fou la falla Portal de la Valldigna de març de 1977. Hom entendrà que la il·luminació dels carrers, els meus pares novençans passejant –segones noces-, i Antoine, Totó i jo mateix que ens havíem fet un ‘tripi’ de l’època, dels fluixos gràcies a déu, que passàvem el més desapercebuts que poguérem, precisament Empedrat amunt, fugint de l’enrenou que els sentits de glaç t’imprimien al cervell, tot plegat em capgirà l’esperit. Hi tornava per un carrer, per uns espais, d’on no m’havia mogut, de fet per on un dia m’escapolia, cotxe llançat, perseguit per, ai, un policia local.
___
Fets. La muntanya de Les Creus em fa de capçal. Fets. Tavernes ha canviat, i jo també, per bé que, en allò essencial, ens reconeixem. Fts. Quan et trobes, després de tants anys desaparegut, a algun conegut la primera tendència és la de proposar-te una entaulada, preferentment un dinar, segurament perquè no s'allarguen les pensades, que totes volen ser originals. La segona coincidència quasi has d'estirar el coll per tal que et vegen, i amb prou feines fer-li memòria de la primera embranzida. Finalment passes a ser, passats els dies, tant del paisatge que hom ja ni et veu. Les novetats duren, en el món analògic, igual que en el digital, el temps d'una estrebada de mans retrobades, un bufit. Fets. El poble va farcit d'eslaus, com les fronteres de l'imperi que ens va protegir dels turcs tants segles, i de gent africana que, poc o molt, eren aliats d'aquests. Tinc la sensació d'haver marxat d'enlloc per tornar al lloc. Una mena de cercle tancat.
Jo, que del Passeig no vaig pràcticament allunyar-me mai més de la distància necessària per captar aliances, he regressat al tauler de joc on la diversitat s'ha fet un fet.
Fets. Enyore, ara que ningú passa pel carrer, les carreres de cambrers, els carrers engalanats, la fira del passeig, les vaquetes al carrer, els sopars a la vora de la vorera embardissada de l’orxateria de cada nit d'estiu i les tertúlies addicionals plenes d'adjacents passavolants, la mare i l'amic que es pixen de riure, la guàrdia civil que para i suplica amb el gest que els servim, servidors com són, i l'home bo que s'aixeca i fa els honors i els recorda amb el gest que ell la dignitat no la va perdre mai. Era del bàndol republicà. Fets. El nom de les coses i altres lletres molt i molt decisives que mai m'han abandonat.
Sóc a Tavernes i estic bé. Ja sé que no és rellevant en un escrit, i encara menys si els lectors possibles estan confinats, però és la meua manera de dir-los que si jo, que acabe d'aterrar, ho puc aconseguir amb els recursos de l'exiliat, com els que ja hi ha, vosaltres, confitats i tot, també ho aconseguireu. Força i resiliència.
Fets. Cada dia que passa s’apropa més la normalitat esperada que no tornarà, que no coneixerem, malgrat que molta gent ho desitjaria, omplir el sac, seguir com estàvem, al límit d’un vida que hem abolit, sebollit de fet, la possibilitat del retorn. Fets. Ningú sap amb certesa què ens trobarem al final. Segurament ningú tampoc no pot assegurar-nos el que no ens trobarem. Seguir ignorant-ho, fer com si allò que hom anomena el comú continua sent la mateixa cosa que abans d’ahir, amb aplaudiments o sense, i els polítics els primers, crec que és enganyar tothom. L’avaria afecta el cor mateix de la nau i, no, no és veritat que tots hi anem a la mateixa nau. N’hi ha que ja hi han volat, lleugers. Fets.
___
Encara havíem d’arribar al número 5 del carrer Església i davant per davant ens esperaven els aldarulls provinents de la replaceta enllà les escales de sant Pere, uns nins jugaven a colpejar amb la pilota a algú de l’equip contrari i sabíem que si fèiem diana contra el petit cos de Raquel, la potada a la part baixa del genoll estava assegurada i l’esgarrifança consegüent espinal amunt també. La nina era com un guerrer escossés enmig d’una companyia anglesa de col·legi privat durant la primera guerra mundial, terrorífica i de caràcter. La farola, que encara hi és, servia de ‘mare’ per qui, fugitiu, volgués refugiar-se en salvar la diferència d’alçada i evitar així el càstig, com si et perseguira una vaqueta pels carrers a les festes del poble i t’enfilares a les barreres protectores. O bé, cames ajudeu-me, córrer, córrer, córrer, perquè les botes li eren com al gat aquell, màgiques i la feien volar.
La primera nit donà pas al matí i amb els ulls filosos guaitava la muntanya de les Creus, tan pròxima i guarnida de boira que semblava irreal. L’aire que es respirava era net. Plovia. El carrer estava en silenci. Era possible encara transitar espais de poble, Passeig amunt, alguna excepció més enllà de la carretera, però sobretot vaig tornar a un temps congelat pel confinament que em va permetre de caminar pel mig dels carrers sense cotxes, com quan hi jugàvem a futbol al carrer de l’Astoria i en tota la vesprada havíem d’aturar el joc una vegada perquè passava una moto, sense gaire gent, com si tot d’una hagués tornat als anys seixanta, quan a l’hivern s’estrenava aviat la fosca i l’humà es retirava brasers enllà, de portes endins. Tot era com una escenografia abandonada a la qual tornes per moure alguna peça o recobrar algun estri estimat. Fins i tot les persones reals a les quals et trobaves pel carrer formaven part d’aquest escenari gens realista. No vull pensar malament, però crec que els déus em varen servir el retorn en gelera perquè jo pogués aclimatar-me al meu ritme, sempre tan lent. He vist gent que ja no hi era i l’hem petada per darrera vegada, ara sí.
___
Fets. Agres del Comtat (38.77851844588473, -0.5158163002245912), Consell de Mallorca (39.66643709231416, 2.810964539565511) i Xeraco de La Safor (39.03981913049975, -0.1915385925936084), en temps de pandèmia, han estat les nostres coordenades. I ho seran, mentrestant perdure. València és la reraguarda, on hom hi va a la recerca d’estris personals que habiten la casa, que custodien l’ésser que ens organitza l’exili, vestimenta, llibres, música, complements de cuina, d’observació astronòmica, objectes de culte, fotografies, records, memòria viva que acull el present, passeigs urbans a les hores principals, botigues d’esbarjo i de feina, el Parc Central, el Riu Sec, els racons de referència, la medul·la de la ciutat els dies francs de naturals forasters, anades i tornades de descompressió que alleugen els anhels, de camí al silenci. La casa de València ara és el receptacle de l’avenir. Els altres referents, el present del bressol, oxigenats i connectats per les serralades que afiten, pel sud-est La Safor i La Vall d’Albaida, el massís del Mondúver, i pel nord-oest, El Comtat i La Vall d’Albaida, La Solana. Si hom puja a l’Alt d’Aldaia (Barx) intueix el Mas de la Font dels Carros (Agres); si hom mira cap al nord-est des del Poblat Ibèric –on està soterrada Boira- (Agres) guaita la costa saforenca. Mariola connectada amb la costa per sobre del Benicadell i el Mondúver, i més enllà encara, els dies molt clars, les Illes són ben a la vora des dels cims, quasi a tocar. Fets.
Hom sap que els finals s’assemblen, si no són tràgics. Sempre ens queden coses per fer. Ara sabem que el trajecte no era gens llarg, ni costerut al capdavall. També hem comprés que, tot i haver marxat, vàrem marxar sense presses, tan lentament que sembla que encara hi som; es diria que en els nostres records el xiquet perviu. Fins i tot hem arribat a copsar els canvis produïts en les coses i les persones. Som uns privilegiats que han pogut congelar el temps el temps que hem mirat i pogut assaborir el món d’ahir, el nostre món, amb els sorolls i les olors dels carrers deserts dels hiverns de la Vall quan eixíem d’escola Donya Indelècia, qua volàvem carrers avall des del Divina Aurora, o quan, immensos, sortíem sobirans de l’Institut. Fets. Els joves d’avui són distints d’aquells, no per ells, sinó pels pares, que ja no els fan d’herois. Fets.
___
Jo tornava al poble de La Laboral quan l’Antoine hi va arribar amb la seva moto de tres marxes, férem juguesques de campions i assaltàrem el cor dels vianants, Don Israel superat, ens presentàvem a les aules com els advocats dels drets dels humans que hi pul·lulaven, alguns més humans que altres, i ens la jugàvem a l’escena de la crucifixió de Crist, Judes per terra i Maries enamorades, ni teníem horaris ni coneixíem cap límit, si no era el maternal llur, jo ja era orfe d’aital atribut, i travessar el passadís de ca seva i intuir on era que era la joia se’t feia plaent, però mai faltàrem a l’ètica dels joves, que és estricta i justa com la llei dels antics hebreus, i els nostres sacrificis no pretengueren el perdó dels déus, mai vàrem pregar, ni suplicar, ans exigírem llur implicació en la nostra vida, vist que entre els iguals anàvem curts d’enteniment, per bé que sempre els fórem amables en la seua inèpcia amb l’avenir, ja siga des de les Lletres o des de les Ciències, aspecte aquest que tampoc no va arribar a allunyar-nos, seguírem voltant pel de Quart i El Carme ens veié escalar filosofies i matemàtiques breus però intenses que pocs podien copsar, i d’aquella amistat el terra que trepitjàvem es convertí en mosaic i les nits en tabola incondicional, fins que va decidir d’ascendir al cim al qual jo ja no hi tenia accés. Immens, i immensa va ser la sort de gaudir de la seua coneixença. Ja no hi era en aquesta pandèmia del meu regrés, i segurament res hagués estat igual amb ell, el gran Antoine. Si l’avi del dring l’hagués pogut tenir, què dolça la cassalla de l’estany, no?
Josep Franco i Giner
