Relat III (a) ES clouen les parpelles

 

Relat III (a)

Es clouen les parpelles

Els dies feiners a la vall resulten força més atractius que els festius, si més no per a tota la colla de joves que hi transiten amunt i avall per raons de treball, tant si hom duu un camió i l’ha de revisar al taller dels Grassa com si hi fas feina al magatzem del Paller, sempre hi ha algun motiu perquè hom s’aplegue al bar Cristal a fer la cervesa cap al migdia, ja siga d’hivern o estiu, just enfront de la Colla, el lloc on es traginen tots els sacs de farina que ixen del poble, una mena de duana, recialla dels temps de l’estraperlo, d’arròs, clar, que la zona és productora d’aquestes gramínies a la part de la partida, vall enllà la mar, entre els termes de Cullera i Xeraco, entre els rius Xúquer i la Vaca, i a mig camí, el Bar Cristal, entre els magatzems de taronja i els tallers de reparacions de vehicles, i altres menes de màquines, que sovintegen pel poble, i a l’hora del primer llevant, que a entrada de roentor dels mesos de calitja tant s’agraeix, i pot molestar bastant els dies rúfols de l’hivern, però, hom se cita en una bacanal breu, tot i que intensa, abans de retirar-se al dinar sagrat de casa, cosa que gairebé tothom respecta en aqueixes taboles d’amics, coneguts i saludats, en què d’amfitrió exerceix ineluctablement l’amo i senyor de les begudes i les menges, sempre de mercat, fresques i de preu adequat a les butxaques de les característiques dels client habituals, treballadors del poble, encara que de vegades es barreja algun passavolant de trànsit, comercials i representants, que no necessàriament fan estada aquí, de tard en tard pot ocórrer que el visitant faça nit, una o dues, màxim, i que dine just a l’hora en què els indígenes fan la copa amical i siga testimoni de la fauna que s’arriba a ajuntar, des dels primmirats que se’n fan una i ja ho tenen bé, i més que bé, seriosos en tots els tractes que  tenen al  món, també  a  les barres dels bars, que  visiten  més per  raons tècniques

 

 

La Colla: camió carregat de sacs d'arròs

 

relacionades amb la feina, fins la colla d’amics quasi bé a punt de la jubilació, de la vella escola, dels d’un temps que feien la volta a peu pels bars de la contornada, especialitzats en cassalla i vermuts, però no qualsevol marca, ni de lluny, l’Egea, la famosa Tejerina feta a casa o res més, dels de les dues olivetes i prou d’acompanyament, altrament no podrien visitar tants llocs, l’aigua ben freda per a la beguda blanca i de nevera també, hivern o estiu, el vermut casolà, gent de tota la vida, generals de la tropa dels bars de la nostra vida, a qui ningú en els seus cabals dirigiria o faria cap gest sobrer, seria una declaració de guerra, són els descendents dels grecs a la vall, eixuts i secs, poc xerraires, just la paraula precisa perquè s’entenga a què han vingut, i mai repeteixen ni es mostren goluts, així ningú pot arribar a saber quantes ‘copes’ s’han fet i el posat de senyor no es perd, que de fet es fan acompanyar també d’algun notable del lloc per donar més lluïment a la passejada, per bé que la discreció els era indissoluble i ja sabien arribar als llocs exactament a l’hora màgica en què se sabien fins i tot benvinguts, gens amics dels Antonio Tornavís que s’exhibien per les seues demandes i exigències, millors com més cares i estranyes en aqueix món que començava a aixecar el vol d’un consumisme més i més foraster que barrejava el bon whisky amb gambes de Dénia i no se sabia estar de malparlar obertament dels vicis estrets de les faves i els caragols, les papes Noguera i les olives farcides d’Alcoi, unes modes que anaven emparellades sempre de carns fregides pel sol malprès i en excés i uns penjolls daurats com els que fan servir els gitanos acomodats, tan afins a les barroeres  maneres  dels  nous rics enfollits  de cuixa,  de  butxaca  plena  per  ésser  lliurada  a

 

 

Font del Passeig (acolorida IA)

 

l’estrangera més rossa de la platja, sense cap mena d’escrúpol de fer malbé les suposades responsabilitats que hom havia pogut assumir per passar per respectable, i era així com les distàncies entre els de cap fred i les ànimes dissolutes s’anaven incrementant per bé que es compartia espai de feina i d’esbarjo, als tallers o als magatzems, als bars o a les terrasses de platja, i com la mirada liquada dels savis grecs, sempre distant i perpètua en la seua inaccessibilitat, anava sentenciant i disposant dels futurs immediats d’aqueixos joves, iguals i tan diferents alhora, en el magma de l’hora de l’embat, fos quin fos el bar visitat, fos quin fos l’Antonio de torn, entre olors de sèpies a la planxa, quan ja pràcticament les begudes sol·licitades per ells resultaven del tot acrònics d’un temps pretèrit, absents en aparença al guirigall incommensurable que en els anys de la glòria de la vall, els que es va trigar a destrossar el litoral de la marina i embrutir de fem aliè les platges nostrades, els anys de la fressa a la terrassa de l’orxateria del passeig, i les cues als cinemes d’estiu, els anys del cel a la terra, i dels quals varen ser muts testimonis.