Es clouen les parpelles (IV)

 

Relat (II) (d)
 Es clouen les parpelles
 4

-Va, que ja queda menys, no saps com t’agraïsc que m’hages ajudat, amb la calor que fa, que per cert a veure quin dia anem a la finca i ens remullem bé, que a partir de ja els meus pares comencen a deixar-se caure per allà, i nosaltres ja tenim l’excusa, que els meus avis no volen tenir la responsabilitat si no hi ha pel mig els meus pares, ara que de mon pare no se’n sap res tot d’una que ma mare se n’hi va amb les meues germanes, quin cap de fava més gran, si algun dia tinc fills amb el Xisco, ja, ja, ja, els faré una mica més de cas que m’ha fet i em fa el meu pare, i procuraré, si no tant com fa ma mare amb mi, tenir cura de les criatures, que ja em diràs, si no, perquè tens fills, si no és per a encarregar-te d’ells-, la petava l’Emili, a la qual cosa li retrucava la Mireia, més desmaiada que altra cosa, que els migdies de maig ja comença la calor que preanuncia la xafogor dels estius de la vall, i encara més si hom va arrossegant una moto des de l’institut fins a la carretera, i ja n’estava una mica justa, quasi diríem que tipa de suar sense massa trellat, tot perquè a l’amic de l’ànima se li haja oblidat de posar la benzina quan tocava, que sempre fa el mateix, bon borinot que està fet, o a la millor s’ha gastat els diners amb el bocata i les cerveses a l’hora del pati, que li agrada més el mam i la mengívola truita de creïlla del bar de l’institut que a mi, que ja és dir, ja, -vols fer el favor d’estar per la feina i espentar, que sóc jo qui  fa tota  la  força, damunt que  se suposa  que només estic  per ajudar, i

 

IES Jaume II el Just

 

 

sempre em fas el mateix, precisament avui que ve ma tia Eulàlia a dinar a casa-, -haver-ho dit abans dona, i haguérem pogut córrer una mica més, ja, ja, ja, encara tindré jo la culpa que ta tia la ‘farta’ dine avui a ca vostra, ma mare diu que és la senyora destronada de la finca, i cada dia que passa fa més cara de folla, vaja que amb prou feines arriba a saludar-los, ara que a mi la dona sí que em saluda i jo sóc molt respectuós- puntejava l’Emili, -i que m’entere jo que faces una altra cosa-, oposa la Mireia, -que és molt bona persona i ja ha patit el que li pertoca, segons ens conta mon pare alguna vegada, que l’obra aqueixa de la Fàbrica que no acaba mai la matarà, diu mon pare, a quina mala hora, pobreta, es va fiar de ningú-, -no si jo entenc que a mon pare no li diga ni mu perquè sent com és tan seriosa no m’imagine la cara que farà quan aquest brètol, que matarà a ma mare a disgustos, porta els seus amics les nits dels dissabtes d’estiu que nosaltres estem a la finca-, volia arreglar-ho l’Emili, -bé, ja arribem-, matisa la Mireia, -ja hora, au, a veure si demà li poses benzina, guapo, que jo no torne a fer el primo-, i Emili, -dona  va  ara  no t’enfades, que  això no tornarà a passar, i no faces morros que et poses lletja, 

 

 

 

Així era el Passeig abans de l'aparcament

 

 

  

tan guapa com eres-, i Mireia que finalment riu l’ocurrència de l’amic, al cap i a la fi, ben amics que són i aquestes coses es poden perdonar, i molt més, clar, -hòstia, tu, crec que és ta tia la que ix ara de l’escala de ca meua-, avisava l’Emili, sempre força refractari a tenir contactes amb els majors, -hola tia-, que crida Mireia, -hola reina-, l’Eulàlia, amb els ulls immensament oberts, -quina casualitat, ara anava a casa el pare-, -què bé-, Mireia, com si fora una gran sorpresa, -m’ho va dir ahir mon pare que avui venia a dinar, i a més a més arribem juntes, què bé-, insistia Mireia, -ara acabe de veure a ton pare, Emili, pujava cap a casa ara mateix, encara arribes d’hora a dinar-, s’adreçava Eulàlia a l’Emili, al cap i a la fi era un xiquet que no devia res de les destrosses del pares, -gràcies, au Mireia, ens veiem més tard, adéu-, responia educadament l’Emili, i Eulàlia i Mireia que s’allunyaven carretera amunt, total passar de llarg el Mercadona i arribar a la finca on viuen els pares, i el renou de la moto de l’Emili que es posa en marxa i la gran rialla dibuixada a la boca, cara aixafada i nas prominent, una bona cabellera fosca relluint al sol de primavera, i la Mireia que per als seus endins que diu, aquesta me la pagaràs, -què passa res?-, que li nota la tia, finca endins.

Josep Franco i Giner