Publiquem l'article remés per Marc Nadal Ferret, de Tarragona, sobre Sico Fons. El nostre agraïment.
Era l’estiu del 2002 quan vaig conèixer Sico Fons a través de les llistes de discussió de Tinet (una web de Tarragona, jo sóc d’allà) i vam començar a escriure’ns e-mails. Jo tot just tenia 16 anys, i Sico era un adult fet i dret. Vaig trobar en la seva figura un escriptor incipient que, sense gens de parternalisme, compartia amb mi reflexions, crítiques literàries, opinions polítiques i novel·les en format Word que anys després acabarien reconegudes i publicades. Ell va trobar en mi un interlocutor encuriosit i un lector voraç de la seva obra. En tot cas, vam conrear una amistat entranyable.
Ell va venir a Tarragona algunes ocasions i va conèixer la meva família i amics més propers. Jo també el vaig anar a trobar a la Valldigna, on vaig poder tractar amb persones molt interessants. Al llarg dels anys, amb més o menys intermitències, ens hem anat veient i hem mantingut el contacte personal i, sobretot, virtual, gràcies al correu electrònic, el Facebook o Twitter. Vaig saber que li havien transplantat el fetge i ens vam veure uns mesos després. Més endavant va arribar la pandèmia i el món es va aturar. Conservo una nota d’audio de Whatsapp del 2021 on em dia: “A veure si fem alguna retrobada”. L’estiu passat vaig comprar tres exemplars de La mel de la vida, i poques setmanes abans de morir li havia comprat mel. No sabia que estava tan malalt. La notícia de la seva mort em va colpir. El passat dia 15 vaig anar a Gandia amb els meus pares –que també l’havien conegut i tractat molt– per a assistir al seu homenatge i a la presentació pòstuma de Venim del sud. Us voldria parlar d’aquest llibre, el seu darrer.
 |
| Presentació de "La mel de la vida" (11-05-2023), amb el recolzament polític. |
Venim del sud és una novel·la que reflecteix una època de la vida de Sico on confluiren els viatges a la Catalunya Nord i l’evolució dels seus problemes de salut. Sico ens presenta la història en forma de dietari, on s’hi intercalen discussions polítiques (el període que explica coincideix bastant amb el procés català), excursions per la natura, converses amb els personatges que es va trobant, lectures de llibres, reflexions sobre la malaltia, algun poema…
En certa manera Venim del sud és el testament literari de Sico Fons, una obra que culmina la seva trajectòria perquè s’hi plasmen totes les seves inquietuds i el seu univers, que tant em va marcar quan era adolescent: la defensa del valencià i de la catalanofonia, l’estima per la natura i el món rural, la consciència de la seva condició d’obrer i apicultor, la passió per la literatura, el món les drogues i ara, també, la reflexió sobre la salut, la vida i la mort.
 |
| Presentació de “Garbí de Malfiar, de rodamón a joglar” (25-10-2013) |
Gràcies a Sico vaig descobrir que més al sud de l’Ebre hi havia una gent que parlava la mateixa llengua que jo amb un accent diferent i unes paraules que a poc a poc he anat aprenent. La consciència dels Països Catalans és ben present en els articles de Genocidi invisible. La vivència d’una llengua compartida és el leitmotiv de Venim del sud: el protagonista s’enamora d’una nordcatalana, fa trobades excursionistes a Reus, va al metge a Gandia, té amistats a Terrassa, esmorza a Tavernes, assisteix a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada...
El patriotisme de Sico no es limita a la llengua: ell té una gran estima per la natura, els paisatges i el territori. Amb Sico vaig conèixer la Valldigna i la Safor: la Font de la Sangonera, el Castell de la Reina Mora, el monestir de Simat, Gandia… A Venim del sud les trobades excursionistes hi tenen un rol important, i sobretot les ascensions al Canigó, present a la portada del llibre pel significat individual i col·lectiu que l’autor li dona.
 |
| Lliurament del XII Concurs Literari de l'Hospital La Fe(octubre 2018) |
En les seves obres anteriors, Sico ens mostra la La Valldigna com un territori a mig camí entre la ruralia i la indústria, i els seus alter ego pertanyen a aquesta classe camperola, lligada tradicionalment al sector primari, i abocada a esdevenir mà d’obra en fàbriques de la zona. Sico era apicultor, un ofici familiar que descriu a La mel de la vida, però a les novel·les L’udol de la Sirena, Els Crits de la follia o Un estiu a l’infern mostra el món alienant del treball fabril que conegué en primera persona. En termes polítics, desenvolupa una nítida consciència de pertinença a aquesta classe treballadora; i en termes personals, la literatura i la cultura esdevenen una via d’emancipació sentimental i cultural d’una realitat que li resulta asfixiant. Un asfíxia semblant a la de la mili, que descriu en la Crònica perplexa d’un exèrcit. Com diria Raimon, Nosaltres no som d’eixe món.
 |
| Presentació de “Crònica perplexa d’un exèrcit”(13-12-2013) |
En aquesta emancipació cultural, la literatura hi té un rol cabdal. Sico no havia fet el típic recorregut universitari de carrera, màster… però atresorava una cultura ingent que havia confegit amb milers de lectures. A casa tenia una biblioteca immensa, i havia devorat contes, novel·les, teatre, poemes, articles… de totes les èpoques i racons del món. Jo diria que per a Sico, la lectura tenia un doble propòsit: col·lectiu i individual. A nivell col·lectiu, Sico mostra la literatura i la cultura com una via de progrés polític, que obre la possibilitat a treballadors i llauradors de desenvolupar un esperit crític, i que permet als pobles minoritaris retrobar i consolidar les seves arrels. Però individualment, Sico –que sempre fou una mica anàrquic– hi troba un mirall per a observar-hi les seves pors, amors, desitjos vitals, impulsos, etc. A Venim del sud trobem un homenatge a la literatura: a cada viatge que relata, el protagonista obre un llibre diferent abans d’anar a dormir i en llegeix les primeres frases.
El model de llengua que fa servir Sico és coherent amb la seva trajectòria. Ell escriu en valencià, enalteix i defensa les formes valencianes, i és un orfebre de les paraules i expressions autòctones que malden per sobreviure, però no dubta a recórrer a mots d’altres indrets (Catalunya, Rosselló…) per a nodrir la seva prosa. Quant al registre, Sico forneix una gran riquesa lèxica, però té l’habilitat de presentar-la amb agilitat, espontaneïtat i frescor. Les intervencions més col·loquials conviuen amb les reflexions més elevades amb molta elegància: Sico dignifica tots els els dialectes i registres.
 |
| Presentació de "Desfici" (27-12-2018) |
Les drogues són força presents en l’obra de Sico. Aquesta temàtica la trobem sobretot a Infants adormits, però en les seves novel·les el món de la nit és recurrent, i l’alcohol en particular sovinteja en moltes de les escenes que retrata. A Venim del sud hi trobem aquesta evolució: les cervesetes, vinets i whiskies acompanyen moments destacats del protagonista en el principi del llibre, i a mida que la seva salut s’agreuja, se’n desampallega sense miraments. Tant el consum d’alcohol com l’abstinència que en fa després responen al mateix impuls: voler viure al màxim cada instant. M’atreviria a dir que Sico Fons és una síntesi entre Charles Bukowski i Josep Maria Espinàs. Dit així pot semblar una conya però estic convençut que ell se sentiria molt complagut per aquesta comparació.
 |
| Presentació a Tavernes de "L'home gris" (27-01-2022) |
Per últim, a Venim del sud trobem una visió més madura que a les obres anteriors. A L’home gris ja trobàvem la consciència del pas del temps, aquí el protagonista s’enfronta amb la malaltia, la incertesa, la por de la mort, i també al seu contrari: la lluita, l’esperança i les ganes d’aferrar-se a la vida. Aquest anhel el trobem en un poema, que també apareix al seu recull Desficis (2018), i que hem llegit en els seus obituaris:
que mereixíem ser immortals
I ploràvem com infants.
Però les nostres llàgrimes
no eren de dolor ni de tristor,
eren de joia i boja felicitat… »
Gràcies, Sico, per tot el que ens has sembrat: sempre et rellegirem. I gràcies per tot el record que deixes: esperem ser-ne dignes. Fins sempre, amic!
Marc Nadal Ferret
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada