L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 825
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 20.531

dissabte, 13 d’agost de 2011

ARTICLE D'OPINIÓ: La Valldigna i el ser


                                                                I
Tal com diu María Zambrano, “una ciudad sin escritores queda vaciada de su esencia de ciudad, y aparece como un complejo conglomerado, como algo que puede cambiarse, trasmutarse o desaparecer sin que su vacío se note”. Afortunadament, no és el nostre cas per a la nostra benvolguda ciutat, Tavernes de la Valldigna. Aquest poble nostre, que ens resistim a ser ciutat, veiem posseeix una herència cultural, i podem agafar, endinsar-nos, estendre el seu potencial, ... Tot és qüestió de fer bé les coses (encara que exemples de no fer-les com cal també en tenim, i ens en redunden en abundància). Malgrat tot, hi ha respostes que ens són pròpies com una cosa de nosaltres. Escoltar-les en allò que ens aplega del passat, pot ser usat per al present i futur, i extraure benefici si arrapem una mica, i descobrir fins i tot la nostra pròpia història. Hem de comprendre que tenim una herència cultural, però les coses no es medeixen sols per l'èxit i les glòries digam “dels grans capitans” que al.ludia Raimon a la cançó “jo vinc d'un silenci”  o oficialismes de grans “notaris”, sinó també posseïm la saviesa d'una trajectòria col.lectiva. Eixe saber vinculat al món que vivim, és just ,temporalment, el que ens hem construint amb distintes vivències: les nostres muntanyes, llegendes, noms per a cada indret, l'horta, la partida, edificis, la memòria,...el saber de la nostra Valldigna que hi està present quan l’estudiem.
II
Què és el que queda després dels inevitables canvis del pas del temps? El que col.lectivament decidim que així ho siga. Depenent de l'ús en la destresa del món que ens ha tocat viure, és a dir, la és la forma en que fem pròpia la incorporació productiva de la tecnologia, les tècniques modernes de comercialització, ha de ser també junt aquesta tecnologia, i com una forma d'acompanyament, l'ús que en fem sobre el nostre passat: La identitat de la nostra manera de ser i de  les nostres pautes econòmiques. Es tracta d’aprofitar l’actiu que en un altre temps es va fer però en altres contextos. Es tracta d’esbrinar els encerts i errors que tingueren els nostres avantpassats, en altres èpoques,  també nostres, en un temps d’abans però no tant llunyà. Parlem del llegat en forma d'herència cultural que forma part del que avui en dia, actualment, som.  La nostra història,- ja que som uns sers impregnats de pragmatisme: mengem, bevem, ens relacionem, ens reproduïm,... ballem a les festes, treballem (com no), i ens impregnem cadascú en la mesura de les seues possibilitats- la construïm de forma individual, concreta, a través d'una subjectivitat, però just aquesta, necessàriament és intersubjectiva, s'involucra dins del teixit de la col·lectivat. I no ens podem deslliurar tant fàcilment de la nostra procedència, que respon a qui som, d'on venim i cap a on anem. 

Arribem a comprendre que la història és l'acció en la distància temporal. Tal com diu Pierre Bordieu l'inconscient és història, i forma part de nosaltres, de les nostres pròpies inquietuds,  fòbies, manies, debilitats,... Des del llegat del clàssics grecollatins, els versos que escriviren frares com Gaspar de Balaguer, dins de les seues possibilitats,  la modernitat i actualització de Vicente Grau Bono,... gent de passada com “Las observaciones” de Cabanilles,.... tot el que s'ha fet en un altre temps, s'ha escrit i s'ha transmès (també allò que oralment tenim a l'imaginari més pobletà);... no pot ser mai innocu, sinó que condiciona les arrels que van forjant-se sobre el nostre poble, i ens deixa a  nosaltres com els seus legítims portadors. Per tant, ens cal fer ara pedagogia i descodificar aquest llegat, fer-lo accessible a la mentalitat de les noves generacions futures, aflorar-lo del soterrani de la indiferència, de la desmemòria, de la inconsciència i el des-coneixement. Tal com va dir V. Andrés Estellés, allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble, de no ser res si no s'és lliure.
                                                         
                                                                  III
Quina lliçó podem extraure de la història? Què han fet altra gent en temps diferents als nostres? Quina relació filogenètica hi ha entre un tipus d'acció segons es va realitzar en el passat, i el que actualment fem i podem projectar cap al futur? Els nou nascuts, la gent nou vinguda, la diàspora autòctona,... tots i totes, col·lectivament, hem de superar el se m’imfotisme individualista, els reptes actuals i els problemes per al futur,  així com les frustacions i els èxits,... carreguem sempre més.

o menys conscients  sobre tots  ells, a la vegada que formen part de les nostres ambicions,  de la pròpia visió que tenim del món, àdhuc les quimeres més inquietes. Una de les claus és: la transformació dels problemes individuals en reptes socials, i el pas de la deixadesa, de la passivitat indiferent de tot el que passa a la res pública, a l'àgora i a les places, a la nova cultura de col.laboració i transigència, a la responsabilitat de ser els ciutadans per al futur, el nostre futur a la Valldigna. Segons l'antropòleg M. Godelier “para producir una sociedad es necesario combinar tres bases. Hay que dar ciertas cosas, hay que vender o intercambiar otras y algunas hay que conservarlas en lo posible”. De mode que si ho posem tot en venda “everything for sale”, és just el contrari del que pronosticava l'esperit de mercantilització capitalista (ben entés), i ens dugué la tradició cristiana amb l'expansió de les fires medievals (Xàtiva, Cocentaina,...), la seua assimilació més pobletana a través dels porrats més localistes (sant Llorenç, la Sang al clot, les festes patronals una vegada recollit i segat l'arròs -avui en dia desaparegut-,...). El llaurador que ven la terra per un miserable PAI és com l'arbre que perd l'arrel. I un poble que ven el seu sistema de producció o l'aboleix (tota venda d'eines de producció és sempre una mutilació, un sacrilegi, que a la definitiva resulta car), és com el que dóna sa casa per a viure sota un pont. Així passa també en la cultura, en la identitat, en la recaptació de sinèrgies front a disolució: El coratge d'alçar-se assumint nous reptes, la creació de marques per al terme, el tornar a fer el Prado de les tomaques adaptat als nous temps (més ecològic o menys) per a donar sortida al tresor de la fertilitat de la terra, la internacionalització de la nostra indústria davant un món global, rectificar les “cagades” de les infra-estructures i comunicacions,... tot això front a l'ostracisme de l'assimilació més alienant, el passar de l'autonomia de ser un xicotet propietari agrari, a fer competència amb altres mentalitats que sols aspiren a ser jardiners de comunitats de propietaris de finques de forasters, el vertigen del no-res,.... 

                                                           La  nostra cultura.
La cultura és com l'energia, aquesta no es perd, no podem viure sense cultura, sense pragmatisme, sense relació humana;... el que passa, és que la cultura quan es transforma a través de la seua història, la seua temporalitat, pot estar més diluïda o concentrada, més ben enfocada davant uns reptes col·lectius, o més bé, distreta en individualitats atomitzades. Tot depèn de l'ús i aprofitament que en fem, i la consciència d'una memòria que ens guia per la vida. El seu soroll, o no, marcarà el ser de la Valldigna.
  
                                                El Tio Cento.           
-                                                              

3 comentaris:

Filòsof ha dit...

Agrair a la Cotorra el divulgar escrits com aquestos. Sabem que la Valldigna és rica, però necesitem conéixer el que escriu la seua millor gent. Tal vegada alguns necessitarien uns púlpits oficials, i eres tu, tafanera Cotorra, xismosa, i atrevida qui ens ofereixes aquest escrit que uneix la història, la cultura, le pensament, a manca d'esperar nous espais d'intercomunicació filològica, filosofica, artistica que si hi ha escriptors com aquest Tio Cento, cal fer l'esforç, ocm el que has fet Cotorra de publicar-ho, per tindre unes fulles on poder llegir els nostres actuals personatges, amb els anteriors. Esperem que prompte siga una realitat, hi ha una immensitat de valldignecs amb ganes. Recordem l'Avenc. Per la nostra memòria, molt d'èxit, tio Cento. Plató deia que a partir dels 50 anys no ha de pensar en formar-se, sino en divulgar el seu saber. I vosté no cal esperar tant de temps per tornar-lo a llegir. Salut.

Anònim ha dit...

EL OBSERVADOR ...

Molt bo el article d’opinió del Tio cento, disculpa el meu atreviment al tutejar-lo.

Molt d'acord també amb el company Filòsof, i mes d'acord encara si se pot amb el pensament fet vida de Plató, que nostre company ha escrit.

Podríem dir molt al respecte de l’opinió que vesa el tio cento, perquè dut a l'actualitat de vegades es dur mantindré les ferramentes que en un passat ens han donat frut, però ben cert es també com ell diu que hi ha que modernitzar-se, ser un llaurador actual sense perdre lo rural.

I de les "cagades" mes grans, si se parla d'elles i se assumeix la correcció fraterna, amb esperit reconstructor, seria com la dita popular, No hi ha mal que cent anys dure.

Un saludo.

Filòsof ha dit...

Una persona suceptible, sensible com vosté, observador, pot entendre perfectament que parla del ser de la VALLDIGNA, preguntat i contestant-se, tot i realça el fet històric des d'una diacronia cultural. Els temps, passat i present, són encara la Valldigna, la Valldigna és, i posa un exemples. Però deixa a entreveure que seguirà essent Valldigna a pessar dels moments de conciència que hi haja en el futur. Però posa una nota, que vosté i jo, respectat observador, que es la malaventa de la Valldigna, allò que creu que no devem vendre, que ens es propi. I ens parla, tot i d'una forma sutil, de que formem politicament els nostres ciudatans per a ser criats o bé jardiners, en compte de tildar la producció a l'agricultura en temps actuals. Sempre, li ho assegure, i vosté ho sap, per la simpatia que li tinc, es un honor tindre a persones que ens facen pensar. I el meu agraiment es que estrictament pensament, resposta a una latre article que li passarem al tio Cento, ens haja permés la Cotorra, tan ella, com ja saps, publicar-ho. Però pensem com Heidegger la Valldigna "dassein" existeix. Sols nosaltres, amb la nostra unió seriem capaços de que l'existir fora respectuosa amb els altres. Fins la pròxima de vosté Observador. Èxit.