Francesc Antoni Asensio Fons va guanyar els dos concursos de relats curts de la Fe mentre el tractaven d’eixa malaltia que se l’ha emportat allí on tocaria estar els grans literats de la Valldigna. Poc fa que encara estava escrivint una joia literària, “Venim del sud”, que prompte apareixerà com un repte solidari a benefici de la investigació del càncer. Quatre dones –ell sempre amb bones amistats– hi col·laboren per tal que puga eixir a la llum: la seva germana Asun, Rosa Magraner, Isabel Canet i qui està ajudant en la publicació, Adriana Serlik, eixa gran dama de la cultura a Gandia. Sico narra els viatges comercials des del Sud a la Catalunya Nord, la francesa, amb qui ha passat tantes hores, Xavi Català. Gran amic dels seus amics, Vicents, un a Benifairó i l’altre a Simat. Sempre pendents uns dels altres. Ells coneixen de la seva humilitat i el seu cor, reflectit al seu estil d’escriure, a la seva vida, una vida sempre llegint per escriure. Estimant la seva vida tant com el seu idolatrat gos, Batiste, company perpetu, que ara viu sense poder visitar tots els racons i muntanyes de la Valldigna. Ho coneixien tot del tot.
Forma de viure i com el poema que va escriure per seguir vivint a l’abril del 23: per seguir donant-li escriptura al país, per seguir estimant la llengua. Pocs com ell, pocs amb ella com ell. Mai es va desdir de les seves conviccions polítiques, ni va voler trajectòries polítiques públiques, però tothom sabia què en pensava a cada instant en la política. El seus articles ho demostren. La seva poesia a “Desficis”, també:
“Ens agradava tant viure
que mereixíem ser immortals
I ploràvem com infants.
Però les nostres llàgrimes
no eren de dolor ni de tristor,
eren de joia i boja felicitat ... “
Ha mort sedat, sense patir, al final ja ni podia escoltar qui l’acompanyava. Pur silenci de qui ja ha parlat per escrit i ho continuarà fent als seus llibres. El silenci de Steiner, res més a dir per culpa de la llarga malaltia. Ganes de viure en tenia i motius per deixar la cultura al seu lloc social. Era Sico, ningú debatent es podia enfadar amb ell. Tenia enemics: els de la seva llengua i cultura. No els perdonava, no. Tenia, com sabem, un gran mèrit com és el de dominar la llengua: el català des de la Valldigna, saber-lo escriure com pocs. Retenint el que diem a l’estil costumista.
Ens ha deixat sense voler un gran articulista, cansat, sense forces, però ha deixat molta obra i variada, com podem veure en la recopilació al “Genocidis (In)visibles”. Com argumenta, com planteja el nus i com sap com ningú acabar els articles. Dona la sensació d’estar tot dit. En un país normal haguera viscut d’escriure, com Manuel Vicent, el del “Tranvia a la Malvarosa”, però era un escriptor sense país normalitzat. Per això tants oficis, quasi tots. I a les nits i en el temps lliure, novel·la, lectura i articles. L’hem pogut llegir a la Cartellera Turia, al Levante, Quinzedies, Infosafor, Micro, L’avanç o La Cotorra de la Vall. Essent també col·laborador habitual de la Veu i del Punt.
Era per a mi el Rembrant de novel·la curta. Una quantitat de narracions tal que véiem com cada any havia de publicar i, sovint, guanyava un premi, però també de vegades s’autoeditava per vendre els seus llibres. Ha treballat, entre altres editorials, amb: La Xara, Bonet Sichar, Taller del Poeta, La Busca, El Bullent, Edicions del Sud ...
Els temes tractats i els seus títols són molt variats: des dels primers “L’udol de la sirena” i “La mort de la sirena”, ha seguit i contat “Històries de la Vall”, ha escoltat “Els crits de la follia”, ha vist com la droga, tan real, ha fet “Infants adormits” i coneix com són les “Parelles imperfectes”. Però també s’ha trobat moltes “Portes tancades”, coneix de bestreta “El desficis dels herois” i ha estat “Un estiu a l’Infern”. Sempre amb un estil sorneguer i eixa forma propera, Sico deia ironia. Amb eixa manera tan particular de retratar coneguts com a personatges.
I ha continuat amb “Humors agres”, “Crònica perplexa d’un exèrcit” a partir de la seua mili a Écija. “No em diga això” i “ Un sol esglaiat”, com deia la seva iaia, a qui li afusellaren l’home després de la guerra. Ha estudiat com és i viu “Un home gris”. S’ha aventurat amb la novel·la juvenil “Garbi de malfiar, de rodamón a joglar ”. I amb el darrer llibre que va presentar “La mel de la vida”, ens mostra com ha viscut l’ofici del pare i com l’ha continuat amb certes dificultats, però amb passió.
Com a poeta ha escrit un sol llibre, “Desficis”, on ha radiografiat sentiment i cos, nuesa total. Li agradava molt la poesia, però era tan actual que sabia que ara era el moment de gran auge de la narrativa al País Valencià i a ella es dedicava. No pense que escrivira per a la posteritat, tot i no escriure coses òbvies, sempre li trobaves el seu tema costumista de com eren els que l’envoltaven i una part de la vida desconeguda per a tanta gent. No va cercar gran novel·la, no podia ser un Rubens de grans formats i ben al contrari, com Picasso, va escriure mil idees, mil llibres, abans de reunir-les amb una sola obra. Ara la podríem trobar fent un mural de tota la seva obra completa.
Sico fou un home bastant premiat, tant a Mallorca, com al Principat i al País Valencià: a Capdepera i Montuïri (Mallorca); II Premi Nacional de Microrrelats; Premi literari de Constantí i el Premi de narrativa curta “Tinet” a Tarragona; El de Soler i Estruch a Castelló de la Ribera, entre d’altres.
Ens ha dedicat de tot, tenim una gran oferta de títols i escrits pel seu compromís cultural, que ha estat sense vacil·lacions, amb la seva urgència com a necessitat de dotar al lector de varietat. Sempre alertant del perill de retrocés lingüístic, per això treballava tant. Solia improvisar com es mereixien els temps convulsos que ell veia en la cultura des del poble, la comarca, el País i el Països amb la llengua comuna que li feia guanyar premis, amistats i negocis com a la Catalunya Nord. Hi anava tots el mesos amb un amic, era com la seva segona terra habitada. Li agradava la Catalunya en poder dels francesos, els venia mel de taronger, i els recitava narracions que tan bé comprenien a Elna o Prada, tot i volent conèixer tots els pobles, un per un. Com hem dit d’ací va la seva darrera novel·la inèdita.
Un homenatge, al soterrar, el que ell ha donat: l’amistat de tantes persones, el reconeixement com un dels millors autors de la Valldigna, la grandesa de la humilitat de gran persona, i el donar la mel més dolça i saludable des del carrer Sant Josep, on ha viscut i ha mort. Esperem veure una placa davant de sa casa, com l’esperem en la d’altres autors amb els quals estem endeutats en aquest menester social. Esperem. Moltes persones volem fer una jornada sobre Sico i la seva literatura.
Costa dir adéu a un amic com Sico, doncs tot i intentar prenyar paraules mai podrem estar a la seva altura. Intentem posar en l’obituari tots els sentiments que ens venen i s’afigen al dolor de la pèrdua. Doncs no ens enganyem. Perdem doncs una persona que ha deixat molta tasca feta, però si desitjava viure era per ajudar a no perdre la memòria, la llengua i la forma de fer “harca”. Sabia que tot està per fer i volia fer-ho possible, com un més.
Ens quedem sols, com veieu, sempre se’n van els millors, els que més han fet però amb tant per fer. Costa, Sico, dir-te, Adéu, inclús deixant a Batiste amb nosaltres. Ho notarà.
Si arribem a la glòria de la bona gent, ens retrobarem. Llarga memòria.
Jaume Talens, octubre del 23.
