Es clouen les parpelles (V)

 

Relat (II) (f)

Es clouen les parpelles 5

-Frederic, què mal que estic passant-ho-, varen ser les primeres paraules dites al germà en entrar a ca seua, la cara desencaixada, cosa que s’havia convertit en hàbit d’ençà de l’aventura de la finca del Passeig, en què s’havia de transformar la Fàbrica de Gel, i el germà, ben bé sense saber què dir ni gaire ocupat en esbrinar-ho, més aïna pendent que el dinar transcorregués ràpid i cadascú a ca seua i Déu en la de tots, interpel·lava la filla per guanyar temps i li demanava la raó per la qual havia arribat tan tard a casa, si eixir de l’institut ja feia més de tres quarts d’hora que havia eixit, i Mireia que li explicava com de suro era l’amic, l’Emili, que l’havia fet arrossegar la moto fins a ca seua, i mira quina casualitat havia coincidit amb la tia que eixia de casa just en aqueix moment, cosa que li permetia a Eulàlia, si més no amb la mirada, tornar a col·locar-se al bell mig de la conversa, una mirada igual de perduda que abans, incapaç de matisar-la, tanta era l’obsessió que l’afligia d’uns anys ençà, i amb poca o nul·la capacitat de dir res, l’angoixa impresa als ulls perpètuament, i el cas no és aqueix, pare, el cas era que sí que tenia benzina, que quan la tia i jo entràvem a la finca l’ha posada en marxa, el molt bord, però ja em sentirà, que a mi no me la torna a pegar, Eulàlia menjava amb fruïció, qui sap si també per l’ànsia que la conduïa, o per una qüestió més conductual, d’educació, o per la incomoditat que es generava en estar asseguda a cal germà, quasi bé que de convidada forçada, a ca una desconeguda, qui feia de dona de nou anys ençà, encara que no de cunyada, que cuinava les menges que s’estava empassant, una mica com d’almoina d’una persona que s’havia criat pels carrers on ella no anava ni per una espitllera, en tot cas el carro i la somera que duia les gasoses fabricades a ca seua, incòmoda perquè avesada als criats li resultava molt forçat no tractar-la com una dona de les feines que un temps sovintejaven per la Fàbrica, i ara, ara sola i ben arruïnada, i el germà ho veia, com li costava no tractar de menys la seua dona, però s’havia portat tan bé quan la primera va faltar, i tan rebé quan va intercedir davant dels germans perquè el menut, ell, continués a la casa dels pares, que el menjar no li passava gola avall, patidor d’haver de respondre amb alguna cosa més que un gest a la mirada penosa que fluïa dels vitralls d’ulleres que duia Eulàlia, i tanmateix no podia fer res, oferir-li una mica de companyia i conversa, però quina, i una mica d’esbarjo, difícil en una persona incapaç de compartir, encara sort que Mireia no callava, barrejant expressions afectuoses envers sa mare, clar, la vera havia faltat quan ella només tenia dos anys, i mirades encuriosides adreçades als germans, tan distants i distints en llur relació en comparació amb la que ella mantenia amb els seus ‘caris’, sobretot amb Mauro, però ho atribuïa al fet de ser persones majors i avorrides, manta vegades emmudides per vés a saber quins set sous, tan diferents d’ella i els seus amics, sempre amb la rialla a la boca, estridents i despreocupats, alegres i coratjosos, capaços de tot, amb la vida per endavant i amb la força de la força virginal tota ella per usar encara, i en canvi, la tieta Eulàlia, pobreta, amb aqueixes ulleres i els esquitxos inevitables amb que t’inunda la cara cada cop que vol besar-te, que és sempre que et veu, i la dentadura postissa que li balla tant que fa soroll quan menja, vols dir que jo seré igual quan em faça gran, quin merder, hòstia, tu, i en això que la tieta Eulàlia rellisca de la cadira que s’escapoleix enrere, era d’aquelles peces modernes d’un sol tub, ben poc segures, sobretot si seies a la vora, i pobreta s’estavella barra vista contra el marbre de la taula del menjador, on dinaven en honor a ella, precisament, i de poc no va que es deixa les dents deixades sobre la lluentor de la pedra, i la rialla incontrolada de Mireia encara és motiu de conversa, passats els anys.

Josep Franco i Giner