Es clouen les parpelles VI

 

Relat (II) (g)

Es clouen les parpelles (6)

Toni Vic era un bon jan, d’aquells amb qui hom sap que se’n pot anar de tabola i que no passarà d’una innocent reunió d’amics, tampoc no massa estrident, i prompte cap a casa, amb la dona i els nins si n’hi havia, i en les poques ocasions en què l’home no anava per feina i es deixava veure pel passeig era del braç de la senyora, com s’escau als homes de seny, que saben quan costa guanyar-se la vida, les hores que això implica passar fora de casa, allunyat de la companyia dels éssers estimats, impossibilitat de veure créixer els fills, interessar-se pels pares, atendre les dèries de la companya de vida, tot perquè l’ofici et duu a romandre dies fora de casa, de vegades setmanes senceres, en la carretera, transportant l’or de la vall o qualsevol cosa que demane el client, d’anada i de tornada si era possible, que així s’optimitzaven les despeses del camió, i era ben viu a l’hora de planificar els viatges, coneixedor com pocs dels mecanismes que movien els enviaments dels magatzems de fruites i hortalisses, però també de les fàbriques de mobles, de lluminàries, de cartonatges, d’aïllaments per a la construcció, de tot quan d’una manera o altra tenia el seu origen a la vall, però, i això encara el feia més subtil i sagaç, reconegut entre els col·legues com un bon competidor, difícil de superar, sobretot per la previsió que sabia fer-se dels viatges de tornada, assabentant-se de les coses que hi havia pendents d’enviament cap al poble, des d’on i per a qui, amb els mínims possibles de desplaçaments fer que el camió anés sempre ple de mercaderies, i el mínim temps aturat, llarg com una geneta en el seu ofici, aviat va comprendre que viatjant tot sol no podia fer front a tot el món de demanda que s’obria aquells anys de finals dels seixanta i començaments  dels setanta,

 

 

 

 i fou d’aquesta manera que va contactar amb el jove Frederic, a qui coneixia sobretot per la seua feina i empremta al magatzem de taronges del Paller, a més, clar, per la seua, cada cop més estirada en el temps, dedicació a l’orxateria, i els interessos varen acordar-se bastant ràpids, perquè aquest últim cercava una feina temporera intensa d’hivern, no importava de quantes hores parlarem, però que li deixara les mans lliures el temps de l’estiu, fins l’octubre, o finals de setembre, si més no, i des de l’abril, les pasqües, més o menys, per poder-se dedicar en cos i ànima a exercir de propietari, treballant també com una bèstia de càrrega i veient entrar amb la mateixa intensitat els diners que el negoci començava a donar, ateses les variants turístiques que s’estrenaven a les costes, pràcticament totes per fer i explotar, i una orxateria i gelateria que oferia als de casa l’opció també de bar de terrassa a cor que vols al passeig els mesos de calitja, era un luxe per descobrir al poble, a la zona aleshores de moda, on tothom anava de passeig, hivern i estiu, a l’eixida de misses o cinemes, de camí al mercat municipal, un cop traslladat el d’hortalisses al Prat de les Tomaques, o de feina de bancs, a les farmàcies o a cal Llàtzer pare de tots els segurs pobletans d’un temps, el passeig era el centre de l’univers, i Frederic el comandant de la nau de feina, el botiguer ‘fart malcontent’ que qualsevol vila ha de tenir, si volia reconèixer-se entre les transformades i a la moda del món canviant, foraster, bàsicament, i Toni va veure l’ocasió, i Frederic la va aprofitar, de fer-se amb una bona peça que l’acompanyara els viatges els mesos justos de més moviment, els d’hivern estricte, precisament aquells en què el negoci de Frederic dormia el somni dels veritablement ‘farts’, i l’amistat hagués crescut més i més, segurament, si Encarnació no hagués faltat el ’72, deixant tres fills, cosa que obligava Frederic a canviar de xip, tot i que ja s’havia solidificat bastant com perquè en tenir l’accident el Toni, que quasi li va la vida, li traspassés el pis que just poc abans havia comprat, vers l’estiu del ’76, a l’amic de l’ànima i de velles correries, aqueix on Eulàlia gairebé es deixa la ferralla de la boca nou anys més tard.