Els monstres valencians ja no planten cara al Halloween

 

Els valencians i les valencianes hem oblidat molts monstres i personatges de fer por que perviuen encara en la tradició oral dels nostres majors i que són els qui, en altres temps atemorien els xiquets i xiquetes gràcies a les contalles i històries dels nostres iaios i iaies a la vora del foc en aquests dies de Tot Sants. 

Avui dia estem totalment influïts per l'imaginari nord-americà de la festa de Halloween, una festivitat que naix al caliu de les celebracions celtes, i que s'ha estés per tot el món els darrers anys gràcies a la colonització cultural que patim des dels Estats Units. Només cal pensar en "el Sant Valentí", molt celebrat per tothom mentre la veritable festa dels enamorats valenciana, Sant Dionis, són pocs que la celebren. Forasters vindran que de casa ens trauran!

Un costum que també hem fet nostre és el de les disfresses, que sembla té el mateix origen: els celtes encenien fogueres per foragitar els mals esperits (¿ara és la carabassa amb la llum dins?)  i com que estaven convençuts que les ànimes dels morts visitaven les cases per trobar un cos on habitar, i en eixe viatge eren acompanyades per bruixes i mals esperits, la gent es vestia així per tal de confondre aquella ànima interessada en prendre-li el cos.

 

Una representació del Butoni

 

Mentre tant ací, a casa nostra, ens hem oblidat del Butoni (entra a les cases pel forat del pany); del dimoni Quarantamaula (va saltant per les teulades, a la recerca d'infants descreguts); de les encantades (de llacs i brolladors d'aigua); del Saginer (rapta xiquets per fer sagí amb el seu greix), de la bruixa Pinta; de la Tarasca (semblant a la cuca fera, una horrible serp d'ulls rogencs i alè pútrid), de l'home dels nassos (té tants nassos com dies té l'any i es fa presents en els llocs més insospitats); dels gambosins (homenets que viuen al bosc, semblant als donyets); de la Cuca Fera (un drac monstruós) o del Drac del Patriarca i d'altres, més o menys populars segons la comarca on es viu.

Tots aquests personatges servien per fer por els menuts, o com hem dit, eren els protagonistes dels contes a la vora del foc la Nit d'Ànimes i després, a les nits d’hivern. I ara ja ho veieu: com en tantes altres coses, els valencians vivim una constant pèrdua de les nostres tradicions, bombardejats per personatges i tradicions anglosaxons introduïts via televisió i la matxacona propaganda consumista. I damunt amb celebracions i personatges foranis potenciats des de les escoles, falles i altres entitats valencianes. El món al revés!

 

 

El Butoni a una falla infantil

 

 

 

 

Halloween s’ha fet l’amo i senyor de les celebracions de Tots Sants,  una festivitat que té l’origen en les  celebracions celta, assumides i acceptades pel cristianisme, i que va arribar a USA duta pels irlandesos que emigraren amb la gran fam.

 

Com és celta el costum que també hem fet nostre:  les disfresses. Els celtes encenien fogueres per foragitar els mals esperits (¿ara és la carabassa amb la llum dins?)  i com que estaven convençuts que les ànimes dels morts visitaven les cases per trobar un cos on habitar, i en eixe viatge eren acompanyades per bruixes i mals esperits, la gent es vestia així, disfressada,  per tal de confondre aquella ànima interessada en prendre-li el cos.

 

 

 

 

 

In memoriam: "L'home de la Vall" per Sico Fons

 

L'escriptor Sico Fons ens va escriure una de les moltes històries que se solien contar vora foc per Tots Sants, o dies dels Morts o de les Ànimes. Una història que molts vallers i vallers, com ell, vàrem escoltar de menuts, abans que la televisió no ens "animara" les vetlades i això del "Jalovin" i el "truc o tracte", o "paga o plora"  o "truc o troc" ningú sabia que era.

El que pretenc contar-vos, més que una anècdota, supose que es podria considerar com un acudit o potser un succeït, no ho sé. Però jo el contaré, si fa no fa, com el recorde. Bé, també hi afegiré detalls de collita pròpia; que per a això tenim la imaginació.

Fa molts anys, això diuen que era, un home del poble que sempre se les donava de ser més valent i atrevit que ningú. L’home era conegut com el tio Batiste.

Un dia se li va fer tan tard acabant la faena del seu camp, que ja era poqueta nit. La seua dona estaria patint, i damunt, tal volta li pegaria un bon marmoló. Com si estiguera sentint-la: “D’on véns a estes hores, perdut? Ja t’has parat en la taverna. A vore el teu alé. Deixa’m olorar-lo”.Així, va agarrar el seu cabàs i unes quantes coses, se’l va tirar pel muscle a l’esquena lligat amb una cordeta, i va mamprendre la tornada.

El cas, però, és que el seu hort estava una mica lluny del poble; quasi al terme de Benifairó. I clar, caminant, caminant, anant, anant, se li va fer de nit fosc, com la gola d’un llop. I damunt no hi havia lluna.

El tio Batiste, malgrat considerar-se un home valent i atrevit, no va tindre més remei que reconéixer que tenia una miqueta de por. Collons, és que no s’hi veia! No podia vore ni on posava els peus. A vore si li eixia algun animal salvatge o un bandoler! A més a més, en aquells temps, els camins i caminals no eren com els d’ara. Allò tot just es podia considerar com una sendeta de cabres.

Bo, el cas és que, caminant, caminant, i anant, anant, va anar acostant-se al poble; però encara li faltava un bon tros. De sobte, però, mare de Déu senyor! algú el va agafar per l’esquena. Algú li subjectava el jupetí.

El tio Batiste, s’hi va quedar paralitzat com una estàtua i va notar com la suor li cobria tot el front i part de la cara. I tot i no poder-ho vore, sabia que el rostre se li havia fet d’un color semblant a la cendra. I ara què feia? Qui li volia fer malbé la seua persona, la seua ànima, o pitjor encara, la seua butxaca?

Ell, intentava continuar avançant, però no hi havia mans. Aquell desconegut, fóra qui fóra, el continuava subjectant amb força. També eren ganes de fer-li la mà... o de fer-li mal.

El tio Batiste va notar com les llàgrimes començaven a evidenciar el seu terror, el seu horror. Sort que no hi havia més testimonis.

Per fi, engolint saliva i rosegant-se els llavis, va prendre cor i es va atrevir a dir: 

“Home, amolle’m, que sóc de la Vall!”.

Una advertència com eixa, a la força havia de fer dubtar qualsevol malfactor dels seus mals propòsits.No obstant això, el silenci, negre i feixuc, fou l’única resposta que va rebre. 

“Home, amolle’m, que sóc de la Vall!”, tornà a repetir.Però res, ningú li contestà.

El tio Batiste ja no sabia què fer. Ja no sabia si cridar com si no estiguera bé del cap, plorar, o què.I tornà a intentar-ho:

“Home, amolle’m, que sóc de la Vall!”, digué ja amb veu planyívola. Més que avisos, allò ja semblaven gemecs. I res. El seu atacant continuava, impertèrrit, ferm en el seu propòsit, fóra quin fóra.I així, passà el temps, passaren les hores i passà la nit.

El tio Batiste, advertint en to quasi de desesperada súplica, i ja quasi sense veu, que l’amollaren, i amb el silenci com a única i terrífica resposta.

Per fi, hores i hores després, començà a eixir el Sol per allà on se sol vore molt enjorn –és a dir, per llevant–, i el tio Batiste, esgotat, rebentat i mort de son, tornà a repetir:

“Home, amolle’m, que sóc de la Vall!”.

Dit això, però, animat per la imminència del nou dia i de la seua inevitable llum solar, començà a girar el cap a poquet a poquet, amb timidesa i una mica de por. El seu esguard arribà a la zona posterior del jupetí, i què va veure? Una rama d’un garrofer que se li havia enganxat.

“Caguendéu, caguenlòstia, caguenlafiga i tots els sants!”

El tio Batiste es va llevar la punyetera rama enganxada al jupetí, va somriure amb joia i va exclamar:

“Quina sort que has tingut, perquè si arribes a ser un home, no sé que t’haguera passat!”.

Au, a casa. Ja li explicaria a la dona de com de valent havia sigut amb un desconegut. I conte contat, conte acabat... i qui no alce el cul de la cadira, és perquè... el té cagat!