Relat III (c)
Es clouen les parpelles
Més ençà d’aquells que havien conegut les trinxeres del front d’Aragó i ara practicaven el joc de l’emboscada als muntanyams d’enllà la gola del vedat i fins els marges del camí de les Vaques i el Brosquil, hi havia els que havien jurat bandera al generalíssim i es trobaven en plena etapa productiva de la vida els anys de glòria, grecs uns, romans aquests, i poques coses, en el fons, tenien en comú, tret de pertànyer a un mateix espai imaginari ocupat un temps pel ritme de les haques i els carros, immemorial, que s’adscrivia encara al fundacional en què moros i cristians coincidien a la vall a l’empara del senyor abat del monestir de la Valldigna, hereu i continuació dels de Poblet i Santes Creus, un món de la terra d’hortalisses i animals sacrificats segons ritus distints, musulmans els de la Xara, mesquita veïna de la fàbrica cristiana, una terra de secà a les serres del Buixcarró i les Agulles, d’oliveres i ametllers i de fruiterars escollits per les mans dels déus, nespreres i bresquilleres, préssecs i albercocs i a l’estiu els grandiosos melons d’Alger, vorejats sempre de ruscos d’abelles celestials que fornien de la matèria primera els indígenes per l’elaboració de les més suculentes menges de la mitja lluna, i l’arnadí i els dàtils, i les espècies aromàtiques que vestien els àpats, aquelles herbes de ressonàncies mediterrànies, olors procedents de l’orient de la mar, unes possessions terrenals transitades de portadors de noves de tota mena, camí de la Costera o les Riberes, de les Marines o la Costa
encara sovintejada de ràtzies morisques, queixosos pel record de les terres usurpades, arrabassades les maneres i manllevats els usos i els costums, ara arrecerats al nord d’Àfrica, a l’aixopluc dels antics pares omedes, una terra encara grega tot i que afaiçonada de tantes altres arrels, que mai s’hagués imaginat que el devenir dels temps l’abocaria a la més improductiva de totes les invasions, la dels forasters castellans que els anys de la glòria marcaven els temps dels Antonios, romans de mena, lliurats a les celebracions més eixelebrades, discontínues, aleatòries i forassenyades que la terra hagués pogut ni d’enfora imaginar, còmplices de les pretensioses aspiracions de la plèiade de goluts afamats en què es va convertir també un temps el poble de Roma, així els servidors públics i els botiguers de tota condició treballaven de calent perquè la nova truja de morros daurats es trobés com a ca seua, o millor, en tot cas, servida i assaonada per les mans fabrils que l’havien d’acontentar, i era la primera vegada que les costes de la mar grega es veien sobresaturades d’uns visitants l’única intenció dels quals era la de menysprear i fer malbé tot quant aquelles terres contenien fins a l’extinció de la fesomia i les coses pròpies que pogueren caracteritzar-la, una vertadera i desenfrenada gana per treure profit del paisatge i el temps, el ritme que les haques dels grecs havien pogut mantenir durant gairebé tota la seua existència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada