L'escriptor
Sico Fons ens va escriure una de les moltes històries que se solien contar
vora foc per Tots Sants, o dies dels Morts o de les
Ànimes. Una història que molts vallers i vallers, com ell, vàrem
escoltar de menuts, abans que la televisió no ens "animara" les vetlades
i això del "Jalovin" i el "truc o tracte", o "paga o plora" o "truc o
troc" ningú sabia que era.
El
que pretenc contar-vos, més que una anècdota, supose que es podria
considerar com un acudit o potser un succeït, no ho sé. Però jo
el contaré, si fa no fa, com el recorde. Bé, també hi afegiré detalls
de collita pròpia; que per a això tenim la imaginació.
Fa molts
anys, això diuen que era, un home del poble que sempre se les donava de
ser més valent i atrevit que ningú. L’home era conegut com el tio
Batiste.
Un dia se li va fer tan tard acabant la faena del seu
camp, que ja era poqueta nit. La seua dona estaria patint, i damunt, tal
volta li pegaria un bon marmoló. Com si estiguera sentint-la: “D’on
véns a estes hores, perdut? Ja t’has parat en la taverna. A vore el teu
alé. Deixa’m olorar-lo”.Així, va agarrar el seu cabàs i unes
quantes coses, se’l va tirar pel muscle a l’esquena lligat amb una
cordeta, i va mamprendre la tornada.
El cas, però, és que el seu
hort estava una mica lluny del poble; quasi al terme de Benifairó. I
clar, caminant, caminant, anant, anant, se li va fer de nit fosc, com la
gola d’un llop. I damunt no hi havia lluna.
El tio Batiste,
malgrat considerar-se un home valent i atrevit, no va tindre més remei
que reconéixer que tenia una miqueta de por. Collons, és que no s’hi
veia! No podia vore ni on posava els peus. A vore si li eixia algun
animal salvatge o un bandoler! A més a més, en aquells temps, els camins
i caminals no eren com els d’ara. Allò tot just es podia considerar com
una sendeta de cabres.
Bo, el cas és que, caminant, caminant, i
anant, anant, va anar acostant-se al poble; però encara li faltava un
bon tros. De sobte, però, mare de Déu senyor! algú el va agafar per
l’esquena. Algú li subjectava el jupetí.
El tio Batiste, s’hi va
quedar paralitzat com una estàtua i va notar com la suor li cobria tot
el front i part de la cara. I tot i no poder-ho vore, sabia que el
rostre se li havia fet d’un color semblant a la cendra. I ara què feia?
Qui li volia fer malbé la seua persona, la seua ànima, o pitjor encara,
la seua butxaca?
Ell, intentava continuar avançant, però no hi
havia mans. Aquell desconegut, fóra qui fóra, el continuava subjectant
amb força. També eren ganes de fer-li la mà... o de fer-li mal.
El tio Batiste va notar com les llàgrimes començaven a evidenciar el
seu terror, el seu horror. Sort que no hi havia més testimonis.
Per fi, engolint saliva i rosegant-se els llavis, va prendre cor i es va atrevir a dir:
“Home, amolle’m, que sóc de la Vall!”.
Una
advertència com eixa, a la força havia de fer dubtar qualsevol
malfactor dels seus mals propòsits.No obstant això, el silenci, negre i
feixuc, fou l’única resposta que va rebre.
“Home, amolle’m, que sóc de la Vall!”, tornà a repetir.Però res, ningú li contestà.
El tio Batiste ja no sabia què fer. Ja no sabia si cridar com si no estiguera bé del cap, plorar, o què.I tornà a intentar-ho:
“Home, amolle’m, que sóc de la Vall!”,
digué ja amb veu planyívola. Més que avisos, allò ja semblaven gemecs. I
res. El seu atacant continuava, impertèrrit, ferm en el seu propòsit,
fóra quin fóra.I així, passà el temps, passaren les hores i passà la
nit.
El tio Batiste, advertint en to quasi de desesperada súplica, i ja
quasi sense veu, que l’amollaren, i amb el silenci com a única i
terrífica resposta.
Per fi, hores i hores després, començà a
eixir el Sol per allà on se sol vore molt enjorn –és a dir, per
llevant–, i el tio Batiste, esgotat, rebentat i mort de son, tornà a
repetir:
“Home, amolle’m, que sóc de la Vall!”.
Dit
això, però, animat per la imminència del nou dia i de la seua inevitable
llum solar, començà a girar el cap a poquet a poquet, amb timidesa i
una mica de por. El seu esguard arribà a la zona posterior del jupetí, i
què va veure? Una rama d’un garrofer que se li havia enganxat.
“Caguendéu, caguenlòstia, caguenlafiga i tots els sants!”
El tio Batiste es va llevar la punyetera rama enganxada al jupetí, va somriure amb joia i va exclamar:
“Quina sort que has tingut, perquè si arribes a ser un home, no sé que t’haguera passat!”.
Au, a casa. Ja li explicaria a la dona de com de valent havia sigut amb un desconegut. I conte contat, conte acabat... i qui no alce el cul de la cadira, és perquè... el té cagat!
