Relat I
A
Boira
Es
clouen les parpelles
C
-De veres que no tens benzina?-, preguntava Mireia Ribelles, una mica astorada d’imaginar-se el retorn a casa a peu i havent d’arrossegar la moto de l’Emili, -digues-me la veritat, Emili-, insistia la Mireia, mentre l’Emili posava cara atonyinada, que era la seua preferida a l’hora de mentir, pietosament, o no tant, perquè la tornada fins a casa des de l’Institut, devora el cementiri, fins la carretera, que era on vivien tots dos, en finques successives, separades per l’impressionant cinema Capitolio, convertit ja en un encara més impressionant Mercadona, -mira que sempre me la pegues com vols, va prova, fot-li patada a la palanca, no m’enganyes-, -ja t’ho he dit que no tinc benzina, m’he quedat sense, de fet quan pujava la costera de l’entrada ja m’ha costat una mica d’arribar fins dalt, no, no t’enganye, prova tu si vols-, concloïa l’Emili, -va pues, va, anem, que m’esperen a dinar i encara tindrem morros a ca meua, que ma mare ja saps com és, cagon dena, ja és tenir mala sort, jo que em pensava que em portaries a casa i ara resulta que em toca espentar, va tira-li-, perorava la Mireia, -si tampoc és per tant, dona, total quasi tot el camí és cap avall-, mig mentia l’Emili, -sí, però primer s’ha de fer la pujada –es referia al camí la Dula-, i després tota la carretera fins a ta casa i la meua, va au- començava a atipar-se l’al·lota, l’eixida de l’Institut era costa avall, fins que hom topava amb el camí que un temps les cavalleries inundaven de fems d’haca, sortida natural de tota la part més encimellada del poble envers les terres de cadascú, enllà la Marina, i pas obligat de tots els veïns en la seua ruta darrera en direcció al nínxol definitiu, un camí que aquella vesprada de tardor d’uns anys enrere va haver de fer el pare de la Mireia per soterrar la dona morta sobtadament, tretze anys abans, quan la petita tenia dos anys i escaig, camí de silencis, ara ocupat per les dèries dels amics, -i vols dir-me que el Xisco Butà no se n’adona que m’agrada-, que deia l’Emili, encara a les beceroles de reconèixer obertament la seua deriva sexual davant de tothom, però més disposat a fer-ho davant de l’amiga de l’ànima, l’única que es deixava prendre el pèl d’una manera tan franca i senzilla, i tot perquè en definitiva els seus interessos venien a coincidir sense haver-se d’explicar, -i tu què creus que no li he fet veure jo al Voro Butà que també m’agrada, i què, quin cas m’ha fet, igual un que l’altre estan pastats amb la mateixa farina, jo crec-, afegia la Mireia, i amb molta raó, que el Voro i el Xisco eren germans, i encara n’hi havia un altre darrer, -pues xica, no sé què t’haig de dir, no se n’adonen de res, perquè més clar ja no es poden dir les coses, l’altre dia, l’Albert, l’altre germà, em deia que el Xisco estaria fora tot l’estiu perquè se n’anava a treballar a Moraira i jo li vaig deixar caure que a mi no m’importaria anar també, que li ho diguera al seu germà, si necessitaven algú més per al ‘xiringito’ de platja,
més clar impossible-, s’acalarova l’Emili, -i jo què, que sempre que el Voro s’arrima per l’orxateria, a mi se’m nota tant que Agnès ja m’ha dit que procure dissimular una mica-, bufava la Mireia, -espenteja, Mireia, que faig jo tota la força- se’n fotia l’Emili, Dula amunt, allunyant-se del ressò dels darrers adéus, dels plors controlats d’uns homes que no es podien permetre el luxe d’expressar a les clares els seus desitjos, un temps en què les dones quedaven a la plaça de l’església quan treien el taüt per endur-se’l a fer el viatge final, La Barca enllà i després La Dula, llarga caminada de dol que ara es feia de tornada amb paraules de goig, -ens hauríem de posar d’acord i parlar-los clar un dia, tu, Emili- proposava la Mireia, -sí, per a tu és molt fàcil, però a veure com li dic jo, a un tio que li agraden les dones, que estic enamorat d’ell, igual em pega una punyada i tot, i em fa encara més lleig del que ja sóc, ja, ja, ja-, bromejava l’Emili, -no home, no, que tan soca no és el Xisco, encara que no sabria dir-te perquè a mi de Voro precisament el que m’agrada més és eixe ser seu tan violent, poc fi i encara menys parlador, que quan et mira creuries que t’està perdonant la vida- que afegia la Mireia, a la qual cosa retrucava l’Emili -però què vols, crec que tots els germans han eixit a son pare, el butaner, que són ben poc parladors i sempre van tan carregats que és normal que vagen per feina i directes al gra, ja, ja, ja-, tot divertit, més pensant en com li l’estava pegant a la Mireia que en cap altra cosa, gaudint ja de les mels de la rialla final quan li diria amb un cop de peu al pedal de la moto la veritat de la passejada.
La corrua del sapel·li s’allargassava macadams amunt a la trobada de La Barca, -estàs bé?-, que demanava Batista Ribelles, el gran dels germans mascles al vidu recent i pare de la Mireia, de dos anys i escaig, -sí, una mica marejat-, responia Frederic Ribelles, -serà pel fum del cotxe, agafa’t a mi, aguanta’t Frederic, que no convé que et deixes anar-, insistia Batista, -vaig bé, vaig bé-, temptava de tranquil·litzar-lo el germà, la missa s’havia fet eterna després de tantes hores d’emocions extremes, els plors de les germanes, Maria, Josepa, Eulàlia i Vicentina, totes més grans que el petit de tots, i Batista en tercera posició, Ribelles de llinatge, el dia d’abans immens, que els ofecs de la dona començaren d’hora, a la matinada, ben jove, de trenta-sis anys, mare de déu senyor, i amb tres criatures, a més de Mireia, la darrera novetat, Marc de catorze i Mauro de dotze, quina gran desgràcia, vidu i de quaranta anys, amb tota una projecció vital per endavant, el negoci que li va bé, força bé, creixent a la carrera, orxateria al passeig, i maquinetes de vendre orxata repartides per gairebé tots els bars de primera línea de la platja de Cullera i Tavernes, i algun altre d’immers cap a l’interior de la vall, a Benifairó i Simat, els bressols vers de la quasi comarca de la Valldigna, la gent se’l veia passar i ja feia comptes, jove, vidu, ric, fort, ben paregut, però amb tres criatures, ara qui el pesqués, estarà difícil, pensaven les joves mares amb filles casadores d’una certa edat, si voleu, tampoc no verges de vint anys, si en quedaven, clar, cap ni una, però sí tantes d’aquelles dones boniques que al magatzem del Paller escollien i triaven taronges i altres fruites de temporada, lloc de feina de l’hivern del jove Frederic vidu, fort i de cames boniques, -xics com va això-, que els demanava Batista als fills també, per assegurar-se que tots dos anaven bé, com calia, al comiat de llur mare, aquell dia Batista feia de germà gran i de tio, d’organitzador del ritme de la corrua del sapel·li cap al cementiri, grisor de vesprada trenta-sis hores després de la mort d’Encarnació de trenta-sis anys d’edat, exposada a la fàbrica del passeig, que al negoci pairal no era el cas de fer-ho, aquí Eulàlia va voler fer un cop d’ajuda decisiva envers el germà petit, vídua ella també des de feia uns anys, però sobretot veïns de plaça i de negoci, tots dos instal·lats al lloc on un temps arribà Maria la Farta amb el Batista Ribelles el Soldat llogats per fer camí pels fills, -ja vorem aquest Frederic com s’ho agafarà, tan jove-, que rumiava l’home de la Bolleta, Mingo Curra, de nom Diumenge, al Papi, amics tots dos i còmplices de les taboles innocents amb el Frederic i l’Encarnació els dies d’hivern que s’aplegaven a sopar a casa d’un o d’altre, o al bar Cristal, i vinga les rialles i les llonganisses i botifarres de fregit i els ous durs com si foren olives gola avall i el bon vi i la prèvia cassalla de la plaça de l’ajuntament al Bar Nou, -s’haurà de refer, s’haurà de refer-, que es repetia el Papi, els darrers raigs de llum de sol directe il·luminaven la caixa i els vitralls del cotxe, que quasi molestaven per molt que hom abaixés el rostre de dol per l’exposició a les mirades de la gent que es congregava a les voreres per veure de primera mà
això del pas de la corrua i els ocells darrers de la primera tardor xisclaven els vols de regrés al cau i una calma tensa ben tronadora feia d’eix Barca avall, a la recerca de carrers més estrets per on de segur no hi hauria tanta gent i es podria respirar millor la intimitat malmesa, i un cop arribats a La Dula, on ja els veïns eren pràcticament inexistents aleshores, sí, aleshores hom podia concentrar-se a xerrar més obertament de les seus coses, sense ser vist per ningú i és quan començava de bon de veres el ver soterrar, la família a les primeres files, capcota, Batista ocupant-se de tots, i darrere els coneguts, saludats i amics fent-la petar a la gana, sempre en veu prou baixa perquè ningú se sentira ofès per la manca de dedicació en exclusiva, però tots relaxant-se ja de les mirades dels carrers centrals per on totes les corrues del poble havien de passar, i amb la perspectiva del carrer La Dula pagava la pena de distreure’s una mica, la mar enllà de la Partida, encara més si hom sap que en arribar al cementiri la concentració era exigida a tothom, sense opcions possibles de defugir la responsabilitat de callar i fer la cua per donar el darrer condol als familiars del decés, un darrer comiat que els amics més apropats aprofitaven per convertir en una ostensiva demostració de franca solidaritat amb la inevitabilitat del fet luctuós.
Josep Franco i Giner
