25 anys: Un testimoni del passat agrícola de Tavernes que cal rescatar
Tavernes va recuperar una antiga sénia de reg els anys 1998/1999 i va reconstruir una part d’un pavelló del desaparegut Mercado Comarcal de Frutas y Verduras, el Prado. La recuperació dels dos elements representatius de l’activitat agrícola de la ciutat va sorgir d’una iniciativa de la regidoria d’Obres i Urbanisme, i com publicava la premsa comarcal, el regidor responsable Miquel Bononad, de la UPV; afirmava que “volia ser un homenatge a la tasca dels agricultors vallers que amb el seu esforç i treball han contribuït durant anys al progrés de la ciutat". També estava entre els objectius "recobrar una part de la memòria històrica col·lectiva en un lloc, el Prado, tan significatiu per als nostres agricultors".
La sénia es trobava
en una de les basses al voltant de la Sèquia Mare. Era propietat del constructor Felipe Sala i estava en desús, però era
una de les poques que quedaven instal·lades en el terme municipal. Els
treballs d’ampliació que aleshores es duien a cap en la Séquia Mare obligaven al seu desmuntatge i trasllat, amb la qual cosa segurament quedava condemnada a
desaparéixer com a ferralla en poc de temps. I el propietari la va cedir a l'Ajuntament.
La sènia, una vegada netejada d’òxid, va ser reparada i completada amb uns nous catúfols metàl·lics i instal·lada a l’extrem nord-est de la Plaça del Prado. Al voltant, i d'acord amb el projecte de l'arquitecte municipal Juan Tormo, es va construir una pèrgola usant els elements constructius dels pavellons agrícoles de la Plaça del Prado demolits l’any 1988. Les columnes, els capitells i els escuts dels pavellons foren recuperats en la construcció de la pèrgola.
 |
| Dues imatges de la sénia al poc temps de la seua inauguració |
El mes de juny del 1999 es va inaugurar. L'aparell va començar a girar i a elevar l'aigua del pou en el seu nou emplaçament de la plaça del Prado després d'algunes dècades d'inactivitat. Aquell dis del mes de juny, els xiquets i xiquetes que eixien del CP Alfàndec s'amuntegaven bocabadats al voltant del rodador. Majorment desconeixien de l'existència i de l'ús de la sénia, tan comú en la historia rural de la Valldigna fins a la dècada deis 60, però que havia caigut en desús, s’havia abandonat amb l’arribada dels motors per traure aigua del subsòl.
Cal remarcar que a Tavernes, i a la Valldigna en general, abans de la introducció dels motors, els nostres llauradors usaven la sènia per traure l'aigua i regar. Aquests grans aparells, animats d'un moviment de rotació per un sistema d’engranatges dentats, treien l'aigua de les sèquies o del subsol mitjançant catúfols, uns caixons que elevaven, pujaven l'aigua alhora que la sénia giravoltava sense descans. L'aigua s'abocava a una petita bassa d'on eixia la canal que, escampada enmig deis camps, permetia regar els horts .
Les sénies les movien els cavalls, les haques i en algun cas els muls o burros,
segons l’animal que tenia el llaurador per ajudar-lo a les tasques dels camps,
on majorment es cultivava hortalissa (tomaques, pebres, fesols de la ferradura,
etc etc ) de tota mena, i ben valorada i estimada en els mercats espanyols.
 |
| Imatges d'ara |
L'animal s'enganxava a una perxa de fusta que, solidaria amb l'engranatge de la sénia, posava en moviment la filada de catúfols quan feia voltes al rodador, el caminet circular que transitava contínuament i lentament. L'animal duia els ulls tapats i, perquè rodara, era habitual que algun fill menut hi vigilara i, ara i adés, si l’animal s’aturava un colp de fuet lleuger era suficient perquè reprenguera la marxa i la tasca. D'ací ve l'expressió local de “tocar l'haca” que, a la Valldigna, aplicàvem a eixa tasca.
A l’estiu, regar els camps era aleshores un treball obligat quasi setmanal. Els camps plantats d'hortalisses i la calor obligaven el llaurador a no oblidar-se de la ració d'aigua si volia obtindre bones collites.
Cal dir que, potser per la força del costum, només es notava enganxat a la sénia, I'animal començava el seu caminar feixuc i regular i, al cap d'unes quantes voltes, ja no calia apressar-lo amb cap colp. Aleshores podies seure a la paret de la bassa, refrescar-te posant els peus en remull dins la canal i fins i tot entretindre’t intentant capturar els peixets que els catúfols havien capturat de les séquies, mentre la seua monòtona música metàl·lica acompanyava el pas de les hores. Temps era temps.
 |
| Imatges d'ara |
Tornant als anys actuals, i com que els anys no passen debades, al monument li cal una restauració i posada de nou en valor. No som tècnics, però pensem que cal buscar un nou sistema per fer la simulació de l’aigua pujant dins dels catúfols i l’abocament a la basseta, nou motor de tracció, sobretot pensant en eliminar el soroll que originalment tenia.
Han passat 25 anys i la tecnologia ha avançat i suposem permetrà donar solucions quan a eficiència i evitar el soroll. I fins i tot... i perquè no? enganyar a la perxa un cavall, a semblança del que hi ha a Borderia, per acabar tot el conjunt. I refer el jardí, i pensar en espècies autòctones per completar el conjunt.
