En blanc (IV)

 

En Blanc IV (b)

La Constitució espanyola de la transició dels setanta pul·lula el mateix espai. Únicament és obligat el coneixement –i per tant el saber- en castellà, i l’exercici del poder que se’n deriva, doncs. Els presos del procés en són pacients privilegiats. No són espanyols. No parlen espanyol. Són considerats, senzillament, enemics. Com els jueus, al capdavall, no són de bon encaix.

Txèquia, però, ara és independent.


Hom observa atentament les paraules i els gestos. En qualsevol àmbit d’allò humà ens afiten, ens col·loquen en posició i a disposició, alternativament, des del centre o des de la perifèria, dels actes de parla que teixeixen el llenguatge. No ens podem retirar absolutament. No podem evitar de comparèixer. Tard o d’hora les paraules i els gestos ens interpel·len, i hem de respondre. Les circumstàncies, la formació, el context històric, els objectius, els horitzons, fan de marges dels crits de vida. Nosaltres en som ressò. De la consistència d’aquells depèn que aquests no siguen esfilagarsats successius atonals sense sentit. 

 

 

Juan Ignacio Zoido, ministre de l'Interior del govern de M. Rajoy (PP)

 

Hom observa des de la càtedra i el que veu és odi i set de venjança dels Nieto i Zoido, Cobos et alii, envers Catalunya i allò català, la llengua i els usos. Hom ho observa des del moll doctoral de la teoria dels llenguatges i el que hi veu és la intransitivitat del llenguatge dels agents judicials i policials en referir-se a allò català. Són ‘se’ indissoluble en la seva acció a Catalunya. No poden articular-se, esdevenir, efectivament, llenguatge. Són sorolls barthesians irreductibles. No formen part d’allò destinat a mostrar-se, ni en el sentit grec ni en el sentit jueu, i, per tant, resten a l’ombra del pre-logos. Són encara-per-ser condemnats a perpetuïtat a no dialogar amb l’altre. El fracàs levinasià. Un imponderable kantià. Ho són i en són conscients. Ja no són centre raonable, i des de la perifèria exiliada de l’ètica colpegen l’ésser que ha comparegut.

Aquests funcionaris d’un centre ja eixelebrat tampoc no poden entendre Catalunya. Han renunciat a trobar en la seva professió cap sentit, si aquesta es desenvolupa a Catalunya. Ser funcionari, doctor/catedràtic, jutge, comissari és un atribut, i aquest s’ha d’exercir, sobretot, des de la posició que s’ha escollit, metge, notari, procurador, per damunt de qualsevol altra consideració. No és possible, èticament, practicar-lo des de la moral segrestada. Sinó, sempre, des de l’eficàcia social. Hom no pot, en sentit estricte, deixar de ser funcionari topològicament. Altrament l’estructura que sustenta la comunitat se’n va en orris. Si bé és individualment que hom pot satisfer dèries i passions, sempre és entre els altres que hom decideix en funció de béns compartits. L’ésser polític, aquí, ens assenyala a tots, però als funcionaris sobretot, particularment. 

 

Francisco Pérez de los Cobos, president del TC, etapa de M. Rajoy (PP)

 

Un català a Madrid exercirà funcions si cancel·la la primera condició –ser català- i deixa de practicar-la. Des del punt de vista dels Nieto, Zoido i Cobos, funcionaris del centre, els catalans funcionaris (jutges o president de la generalitat) no tenen atributs plens que puguen posar en acció, solament mantenen per delegació un poder sota control (el del centre). Són extramurs i són catalans. Són jueus de frontera. I la més mínima pretensió de deixar de ser-ho ha de ser exemplarment castigada. Com la triple exclusió d’un jueu a Praga, així són considerats els acusats del procés. Kafka també va renunciar a ser res a Praga, excepte a ser literatura. Musil, de Viena, mai no va ajudar cap jueu. Mann, sí, en la distància helvètica ja. Ciutadans de ple dret, els catalans i els jueus, cadascú al seu lloc, no ho són. Aquell estat atorgava títols de doctor a persones a les quals privava després d’ascens funcionarial. Aquest ha tornat les prevencions manifestes en desconfiança màxima envers representants polítics, jutges, policies, mestres, empresaris, i, en general, contra tota la ciutadania que es manifesta.

Límits per raó de raça, de religió, de llengua, tant se val. En aquell imperi no era el mateix ser de Praga que de Viena o de la ciutat lliure de Lübeck. I si eres jueu tampoc no era el mateix ser-ho de Galítzia que de Praga, Viena o Berlín. Aquí no és el mateix ser espanyol de medul·la que català de conviccions. Des de Madrid és pitjor ser català, a qualsevol efecte, que ser de les antigues colònies. De qualsevol. Els catalans aquí són considerats jueus de Galítzia.

Exemples a dojo. Hom aprova una oposició de Lengua catalana y literatura (sic) a les Illes, encara MEC, i obté trasllat al País Valencià de Professor (després catedràtic) de Llengua i literatura valencianes, però si sol·licita un full de serveis observarà que la primera etapa professional (a les Illes, Llengua catalana i literatura) apareix en blanc. No poden coure que siga la mateixa cosa. Els hi va la vida en acceptar-ho. I prefereixen deixar-ho En blanc.