En Blanc IV (a)

 

 

 En Blanc IV (a)

Allò principal és que els holandesos triomfaran al final sobre els espanyols.
[Beethoven (en referir-se a la música d’Egmont, que segueix el drama de Goethe, basat en un fet real del segle XVI, en què Carles V aboleix els drets dels holandesos i usa la inquisició per reprimir-los)].
Jan Swafford. Beethoven.

Bremshuber preconitza la repressió sense contemplacions de totes les persones d’altres races; sense cap mena de dubte açò és menys cruel que tolerar-les i menystenir-les! (...) “cadascú ha de deixar-se matar per les seues idees; però qui obligue a altres persones a morir per idees alienes és un assassí (...)”* és el desig de fermesa i de direcció que té la joventut actual (...) la resolució* ha estat treta d’un llibre actual.
Robert Musil. L’home sense qualitats.

La situació insegura dels jueus, insegurs en si mateix, insegurs entre els homes, explica perfectament que creien que únicament se’ls permet posseir allò que agafen en la mà o entre les dents.
[Franz Kafka. Carta a Milena Jesenská, 30.05.1920].
Reiner Stach. Kafka.

Ja de petit tenia un pressentiment molt clar de com serien els meus estudis i la meva vida professional. No esperava d’aquests la salvació; feia temps que havia renunciat a trobar-la allí.
Franz Kafka. Carta al pare.

Estar a prop de les coses, saber-les dir, ocupar el lloc de la molla de l’os, el seu ésser, copsar el fenomen de l’esperit hegelià, la llengua, el treball, la família, l’important per als ens que coneixen, això és estar a casa, l’economia vital del cos, del se que tothom duu al damunt, habitar la nació, saber-se desglaç a perpetuïtat del nou.

Kant deia que únicament a través de la Raó, sempre en relació a d’altres Raons, era possible entendre el Món, tenir-ne una idea vera. Sabem que pel Llenguatge tenim l’experiència del Món, i viceversa, expliquen els teòrics de la relativitat lingüística. Què li queda a un poble mancat de Raó i de Llengua, si no és vagar pel bosc, i no atènyer mai el clar? 

 

Per què ho faria la Louki, això de deixar-se anar (En el cafè de la joventut perduda, Patrick Modiano), i en canvi un capità sense nom no descansaria fins que haja portat el seu vaixell a destinació (La línia d’ombra, Joseph Conrad)? Per què? Per què la Paula Spencer pot suportar disset anys de pallisses d’en Charlo (La dona que ensopegava amb les portes, Roddy Doyle), en silenci? Què és aquí això que s’anomena versemblança? Quina és la raó (logos) que sustenta en la ficció l’emoció (pathos) i una credibilitat (ethos) acceptables per als lectors? On som si algú sense nom pot fer-se responsable de les seves obligacions, per bé que diferides a la posició desitjada, i contràriament la figura fantasmal de l’ésser femení no pot ni somniar de trepitjar sol ferm des d’un poder, fer-se visible, real, versemblantment convertida en ésser humà? On és que som?

On som, si hom no es pot expressar, comparèixer en igualtat, davant de la raó i el dret? Sabem que el poder, les instàncies que l’exerceixen, és capaç de contenir al seu si i a l’ensems, creences i formació, prejudicis i protecció, odi i supervivència. Hom és capaç de cantar epopeies en hexàmetres i saber-se Homer de memòria i creure en l’existència dels sacrificis rituals. L’any que Einstein exercí de professor a la Universitat Alemanya de Praga va experimentar-ho personalment: creia que havia arribat (1911-12) a un món ancorat a l’Edat Mitjana. Hom pot pretendre que els funcionaris siguen bilingües en quatre anys (abril 1897, Bohèmia) i haver de dimitir per la reacció del poder real, o veure descafeïnades les seues propostes (LUEV, i successors?). Finalment, hom s’asseu davant de la instància que el jutja pels prejudicis, les creences i l’odi, per encara ser vist com un extraterrestre. On som, si això pot passar? 

 

A la Praga de transició. Des de la influència germana a l’eslava, que podem datar entre finals del segle XIX i començaments del XX, bressol universitari centreeuropeu, el saber s’escrivia en alemany. Tot i que les dues universitats que hi havia compartien espais físics (biblioteca i aula magna, per exemple), i malgrat que hi havia tres vegades més d’alumnes que opten per la banda txeca (3100), enlloc de l’alemanya (1300), a inicis de segle, el coneixement s’escriu en alemany. Tant al voltant d’Aula o de Germania, aplecs d’estudiants agermanats, la primera deutora d’un concepte liberal hereu de la revolució alemanya de 1848, que no es considera excloent, i la segona, en canvi, de marcat sentiment germanitzat que ja preveu la reclamació de les zones germanoparlants de Bohèmia i Moràvia, els Sudetes, i altament exclusivista (antisemita, clar, i antitxeca, també), s’organitza el món universitari, respectivament. Però sempre sota el fet diglòssic que assenyala allò txec com a local i provincià, i, contràriament, allò alemany com a universal i farcit de recursos. Si a aquesta formació en conflicte afegim que el jueu no pot aspirar a alts graus de nivell funcionarial, que s’ha d’acontentar de créixer entre les professions liberals, entendrem no solament en quina llengua es cou el saber, sinó que sabrem en quina llengua s’exerceix el poder. I entendrem que els jueus, tot i parlar i escriure en alemany, són el darrer esglaó. 

Josep Franco i Giner