dissabte, 28 d’octubre del 2023

Tecnologia i cinema III

 
 
Tecnologia i Cinema

III

El tecnològic és el fil que cus les convencions. En tots els casos, en tots els temps fílmics, el tecnològic estableix els límits de la comprensió, les condicions de possibilitat de la interacció entre el mitjà, la producció i la percepció: ja es tracti del cinema dominant de l’escriptura, o la seva varietat resistent, el primer amb la seva mirada excloent que aparta de si el que és divers, i el segon amb la seva voluntat integradora de l’altre, ambdós amb la referència externa com a nord per a construir la seua ‘veritat’, sempre amb un ús del tecnològic adequat per a convèncer, de vegades incoherent amb el pretès contingut, a l’espectador en el seu lloc.

La diferència d’ambdós cinemes, el clàssic i el de la resistència, els dos de l’escriptura de grans relats, un centrípet i l’altre centrífug, radica, potser, en l’ús limitat del tecnològic en el segon model. Si el primer basa el seu desenvolupament i la seva capacitat de convicció en una manera de producció industrial i de consum massiu, on els límits del possible tècnic s’allarguen tant com la mirada fascinada de l’espectador permet, en el segon cas, en l’anomenat cinema de la resistència, aquesta mateixa tecnologia limita l’alteritat del que ocupa el seient en la sala, fins el punt que la identificació entre ficció i espectador es produeix en plànols distints. En el primer cas com resultat d’un desig satisfet; en el segon com diferit al lloc del quotidià. En el primer cas, com dèiem, en el clàssic, subjecte i relat coincideixen en fer-se transparent el tecnològic de la seva forma fílmica. En el segon cas, no. 
 

Funny Games (2007) de Michael Haneke



Els cinemes hereus d’aquests models, respectivament, el conegut com a cinema de l’audiovisual i l’anomenat contemporani, el primer inserit en l’àmbit de la imatge, i el segon encara com a supervivent de l’altre de l’escriptura, usen en tots els casos el tecnològic en la seva màxima expressió. El primer amb una mirada globalitzadora i de referències internes, on el ‘veritable’ ja no és funció de l’experiència de món que pugui tenir l’espectador, és el cinema de Màtrix, sinó dels propis límits que imposa el tecnològic com a factible avenir; i el segon, el contemporani, com mirada deconstructora que pretén recuperar la memòria del temps de l’escriptura, sense expectatives, no obstant això, de relat purificador, però encara de referències externes, com Funny Games o pràcticament tot Angelopoulos, per exemple.
 
 
La mirada de Ulises (1995) de Theo Angelopoulos

 
La metàfora de l’ús de la tecnologia com intermediari que modifica la meva relació amb el món, que dirigeix la meva mirada i que és capaç d’establir els límits entre el desig satisfet (cinema clàssic) i el seu diferiment cap al quotidià, la podem observar gairebé al final de la pel·lícula Funny Games, quan un dels protagonistes agafa el comandament del vídeo i rebobina la imatge, la qual estem veient, per a tornar a un punt de l’acció des d’on poder manipular, canviar, els esdeveniments. El film ha estat tot el temps jugant amb la nostra mirada d’una manera explícita per l’elecció del que no devem veure, que és precisament el que aportaria satisfacció al nostre desig, però és en aquesta seqüència quan se’ns diu d’una manera potser brutal que allò que se’ns mostra, allò amb el que pretenem identificar-nos no és altra cosa que una posada en escena que reprodueix fragments d’un constructo que es pot parar, rebobinar, repetir, fer una pausa, esborrar… Els nostres ulls convertits en lloc de reeducació, com aquells del protagonista de La Taronja mecànica per a deixar de matar.
 
Josep Franco i Giner

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Podeu enviar els vostres comentaris d'actualitat. La Cotorra de la Vall els publicará com a notícia sempre que siguen d'interés general i després de comprovar-ne la veracitat.

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.