D'unes renúncies

D’unes renúncies (d’uns temps i d’uns països)* (III)

 A Joan Fuster (25è aniversari de la seva mort)

No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.
El miralla de l’ànima. Invasió subtil i altres contes. Pere Calders

 

II (continuació)

 A primària, segurament, les coses són diferents. Hi ha més compromís. A secundària el món és un altre. A la pràctica totalitat dels centres de les Illes Balears, per exemple, el Decret Roger de 1995 –mínims del 50% en català- no s’ha arribat a assolir, ni de bon tros. I ara el TIL. I aquí, a ca nostra, sabem quants PEVs són irreals? Quants grups de batxillerat no veuen el valencià tret de l’assignatura? Quants alumnes el dret dels quals –doble competència- no s’ha tingut en compte? Francament, si no es fa obligatori l’ús, el nostre docent no la usarà mai, la nostra llengua. Mai. Tret dels de sempre. Els voluntaris del principi. Un canvi, que tot i possible, serà llarg, qui sap si tan llarg que el procés acabe involutiu –cosa que d’altra banda, malauradament, ja s’ha iniciat.

 

 

 
Per això sobta entre nosaltres la referència a una altra Política Lingüística, perquè implicaria l’existència d’una primera acció en aquest sentit, i no queda prou clar que l’haguérem tinguda. Si recordàvem una mica com varen anar les coses, una secció amb aquest nom a l’organigrama executiu en temps del primer PSOE, i una tímida disposició a treballar en la línia d’allò que podria ser una planificació lingüística, sobretot a l’interior de l’administració autonòmica, va existir de fet. Si ho va fer amb la intensitat requerida, en uns moments d’il·lusió general, i amb l’extensió decidida, perquè no poguera mamprendre el camí del retorn, això ja no està tan clar. Un procés de normalització lingüística, que porta aparellada la recuperació dels espais formals i informals, públics i privats, per a la llengua a reposar, mai no es va encetar de debò. Durant un temps, i poc, es varen col·locar pedaços per acontentar els sectors més reivindicatius –l’escola, per exemple, però segons la fortalesa de la demanda dels pares i en cap cas es posava en dubte el dret a renunciar. En altres, més visibles però menys compromesos, per no ser drets fonamentals en sentit estricte, va semblar que havia de ser que sí, però tot d’una es va veure que no ho era tant –mitjans de comunicació de masses, amb la renúncia expeditiva de bon començament a fer les coses ben fetes, pels no doblatges, per les paraules prohibides, per la ràpida segregació del recurs en favor d’unes posicions determinades, i altres usos fraudulents. 

 

 

 

La nostra era una Comunitat Valenciana nascuda de la renúncia explícita. A ser poble valencià, que assumia que quasi un 40% de la població no ho havia de ser, si no volia. I que quedava exempt de conèixer i/o acceptar el més mínim tret –ni la llengua- de valencianisme que hi poguera surar per la superfície. El nostre era un projecte que naixia del convenciment que no havia de molestar el veí en res, oferir-li els avantatges de viure-hi en la part menys productiva del territori, però sense exigir-li res a canvi, ni el reconeixement de la nostra existència diversa. La nostra era una identitat de subalterns, de segona o tercera línia, capada d’antuvi per poder-s’ho ni creure, això de la identitat, o a tot estirar per poder-ho fer en l’exercici de les tradicions més encotillades, fetes més per al bon servei de l’altre, que no pas per a la integració interna del grup. Ni havíem de destorbar gens ni mica a l’altre en usar les escorrialles d’identitat que pogueren quedar, ni ens havíem de semblar en res – ni en el nom de la llengua, ni culturalment- a aquells amb qui, malgrat tots, compartíem orígens i identitats. No, no hi hagué cap recialla de voluntat seriosa i rigorosa de recuperar cap espai per al poble valencià, i des dels noranta ençà la sistemàtica de cancel·lar i anul·lar els mínims espais oxigenats aconseguits, ha estat una constant de la pràctica xenòfoba i genocida de l’executiu de la dreta contra aquells bressols imaginables que s’hagueren pogut acabar constituint. 

 

Reunió del Protocol de col·laboració en matèria de política lingüística dels governs de Illes Balears, País Valencià, Catalunya, País Basc, Navarra i Galícia

 

Política Lingüística? Una altra? Si no és que consideràvem un procés de redreçament la prohibició i la censura dels mateixos valencians cada cop que algú s’entestava a dir de si mateix, en valencià clar i senzill, que la seua condició de possibilitat de ser-ho passava per agermanar-se amb la soca comuna catalana, no hi vegem cap estructura que meresca aqueix nom. Si no és que preteníem assignar-li al projecte del voluntariat –sense el qual ja no respiraríem- un atribut que únicament poden contenir els aparells del legislador, la constància del govern i la clarividència del jutge, tampoc no hi veiem res que se li assemble. Si haguérem de fer una autocrítica, potser han estat massa els anys fent veure que era possible una cosa que tothom ha sabut de primeries que no assolia els graus de complicitat necessària perquè la massa crítica engegara la reacció. Complicitats interessades, en canvi, a seguir mantenint l’aparença d’una normalitat tranquil·la i assedegada; la necessària presència en determinats organigrames de persones implicades i assenyades; la volguda imperícia de l’estatisme més temerari d’altres que feien veure que es movien; l’exclusió de la més mínima dissensió al bell mig dels plantejaments oficials – en el poder o devora- tot al llarg de la nostra història recent; aquests acords de no desentonar són les notes dominants de la partitura que s’ha escrit entre tothom que ha volgut participar – i l’han deixat, clar- a ca nostra d’ençà de la malnomenada transició política. 

 

 

 

Una transició sense polítics que s’hagen merescut el nom, que la cosa més extrema que varen arribar a fer fou l’Estatut de l’any 1982 i la LUEV de l’any següent. Un país sense norma creïble, exposat a les inclemències de les tempestes més febles, sense rumb, sense llengua pròpia apropiadament acceptada, sense gaires horitzons clars a les envistes, un grum del tot incapaç de fer quall a dretes, i precisament matxucat per no saber encara què és ni què vol ser.

 

Josep Franco i Giner


* Fem referència a esdeveniments anteriors a maig de 2015

**Ens referim al de 2012