Lingüisticitat

A mon pare, a qui el joc del frontó, que practicava a consciència ja ben agranat, li semblava, com al foner, un art de precisió extrema, i de gran potència. I a la mare, que s’ho hagués mirat tot un poc des de la distància protectora.

Allò propi no accedeix a si mateix sinó per l’experiència, això és, la prova de l’estranger.

La Prova de l’estranger. Antoine Bernan.

Dir el nostre País és dir-lo en la seua completesa, construir-lo. És impossible fer-ho ignorant-lo de soca-rel, si l’imagine exòtic. Nosaltres no podem ser parlats des d’una no posició, des de la invisibilitat a què ens condemna, impertèrrit, el pensament reduccionista i anihilador. La nostra història efectiva és la concreció d’aquesta premissa. 

 

Leitza (País Basc)

 

Tornàvem sovint de les illes a casa després de passar uns dies a cals Baztarretxe de Berastegi per provar de descomprimir-nos de la immersió del curs. Prou que sabíem que al cap i casal no menjaríem tan arrecerats de vents forans. L’arribada tenia una aturada obligada de taula de sagardotegi als afores de Leitza, on hom prenia posicions i s’establia. Ens deixàvem caure i practicàvem, efectivament, la sociabilitat que ens defineix com a humans. Ens conceptualitzem i conceptualitzem a través del llenguatge, en qualsevol de les modalitats possibles que anomenem llengües. Nosaltres convergíem en tocar el País Basc amb una gent que s’organitzava de forma molt diversa a la nostra però que no pretenia d’encegar-nos mitjançant la claror de cap llamp d’ordre superior. Veníem a compartir i érem ben rebuts. Podíem conversar, tractar de temes diversos, coincidint o no, però sempre acordàvem de situar-nos en el camí de la parla, sense que ningú pretengués de convertir allò dit, allò pensat, en cap enunciat concloent que barrés la via, el curs de la trobada entre éssers distints que compartien la lingüisticitat, la condició d’estar en el món. Quan tocàvem ca la Conxi i entràvem al baserri era com arribar a la taula de negociació, ja parada, on res ens semblava estrany, per bé que érem conscients i compreníem que estàvem invitats a dialogar sense ser idèntics, senzillament assajant tots plegats la no-indiferència per l’altre que teníem al davant. Era certament una experiència escoltar-la parlar. Era una humil lliçó de cultura exempta de fites. Quedàvem tot d’una exposats i centrats alhora perquè poguéssem compartir el foc entre signes i símbols familiars. I entre aquests, curiós, un assaig sobre el joc de la pilota valenciana, que any rere any s’engreixava de mans alienes, regalims de semiosi. Mans retrobades on era possible l’entesa entre pobles diversos sense brama. Agraïments del viure d’aquells que tenen l’experiència de l’altre, i no por de l’altre. El retorn, però, era inajornable. El coneixement, sempre interessat, ara havia de teixir el trespol de ca nostra, suturar el devessall del menjar sense llengua, ajudar a desfermar la clausura en la mesura de les nostres minses opcions. 

 

 

Territoris on diguem: Bon dia! 

Sovint, entre nosaltres els valencians manifestem ostensivament la impossibilitat dels acords, de comprendre, de realitzar el camí que va des de la proximitat, passant per la responsabilitat, i que no té cap altre final que posar-me en el lloc de l’altre. Passa que la senda no transitada, la ceguesa a què ens condemna la lluminària del veí de llengua, ens priva d’experimentar la lingüisticitat que ens hauria de gronxar tènuement i deixar veure’ns, poble de nissaga catalana, per formació, sentit comú, capacitat de juí i gust. S’esdevé que a ca nostra la part que no ens pensa tampoc no és capaç de dir-nos, perquè és condició irrenunciable entre llengües distintes per poder acordar, poder pensar en la llengua estranya. En sentit estricte, aquí, per a l’altre, nosaltres no hi som. Per això és indefugible construir-nos.

Josep Franco i Giner