La Nit de Sant Joan: tradicions i històries de Tavernes d'altres temps

Aquesta nit celebrarem la Nit de Sant Joan, una de les nits màgiques de l’any i on festegem l’arribada de l’estiu, el solstici d’estiu o si voleu el dia més llarg de l’any, encara que no siga realment avui des del punt de vista astronòmic. (Fotografia superior, Nit de Sant Joan d'arxiu)

La festa de Sant Joan, que a l’hemisferi nord s’escau pel solstici d’estiu, se celebra de formes diverses, però malgrat la diversitat de la festa hi ha costums diferents que ens portaria a dir que hi ha tantes festes com llocs on se celebra, i fins i tot cada persona que hi participa té la seua pròpia experiència i forma de viure la festa. El que és indubtable és que se celebra de fa mil·lennis, i la segueixen moltes cultures arreu del Món, sobretot al països de tradició cristiana, encara que l’origen caldria cercar-la en el fet que les societats arcaiques tenen una concepció cíclica del temps i fan servir rituals per recordar els canvis en les estacions, que alhora determinarà usos quan a agricultura i modes de vida.

Tavernes comparteix ara la tradició, tan comú en les terres que compartim una mateixa llengua i moltes festes, de celebrar el solstici d’estiu i que expressem en múltiples formes al llarg de la geografia. Per exemple, podríem parlar  de les falles tradicionals (realment són fogueres) d’algunes comarques del Pirineu que, per cert, són també patrimoni de la Humanitat, fins a les “fogueres” de Sant Joan a Alacant passant per celebracions com les de Ciutadella a Menorca (Ses Illes) on el cavall és també l’altre gran protagonista del dia, o el costum d’encendre fogueres a la platja més propi de les localitats que banya el Mediterrani, com passa majorment al País Valencià i també a la nostra platja.

"Falles" en el Pirineu

 Cal recordar que la celebració de la Nit de Sant Joan a Tavernes és recent, i pràcticament és cosa només de fa unes dècades, des que es va bastir l’actual urbanització. Antigament, i quan existia “la platja”, la temporada estival se centrava més entre Sant Jaume i Sant Llorenç, que era quan la gent anava a passar uns dies “a la mar”. 

Habitualment es passava uns  dies, passar tres setmanes o quasi un mes ja era un luxe, encara que a poc a poc i tal com Espanya s’anava modernitzant i el boom del turisme de platja augmentava, també la gent incrementava el temps d’estada. Era l’època dels barracons per a dormir construïts dalt del marge o dins dels horts dels costats, de la “carnera” i “del frito”.

En eixa època nomes hi havia d’edificacions els xalets que tots coneixem, però el dia 24 de juny, estaven majorment buits. Algunes excepcions de famílies que tenien el costum de mullar-se els peus eixa nit, però res a vore amb la celebració multitudinària actual, que ja ve pràcticament de la dècada dels 1990.

I des d’aleshores ho fem amb fogueres a la platja, que són el motiu d’ajuntar amics i familiars en un sopar a vora mar, mentre s’espera la mitjanit per renovar el ritus d’acostar-se a vora mar i mullar-s’hi els peus, esperant l’arribada d’una ona per expressar un desig.

L'ou pren forma de barca, simbolisme de Sant Joan

I una tradició antiga, ja perduda, i pensada en els xiquets i xiquetes:  A Tavernes hi havia el costum que, abans d’anar a dormir,  s’omplia un got d’aigua fins poc més de la meitat i els pares hi llançaven dins un ou trencat, la clara i el rovell. ¡Un aclariment: s’ha de deixar caure el rovell. Si es deixa caure la “yema” no s’hi val!

 

L’endemà de matí el xiquet o la xiqueta podrà observar meravellat i, sobre tot amb molta imaginació, que el conjunt ha pres forma d’una barca on el rovell seria el casc i la clara seria la vela. Hom diu que això és una al·lusió a la barca de Sant Joan, deixeble de Jesucrist que com tots sabeu era pescador abans de ser “pescador d’homes”. Un costum, una tradició que s’ha perdut.

A Tavernes les fogueres eren per Sant Pere

I ja que parlem de fogueres.... Fins fa unes dècades, Tavernes festejava amb fogueres l'entrada de l'estiu. Sí, pregunteu als majors, i que us conten.  Les fogueres es cremaven la vespra de Sant Pere, patró de la parròquia del poble (abans era l’única parròquia que hi havia), coincidint amb el revol de campanes que sobre les 8 de la vesprada es deixava anar des del campanar.

Mullar-se els peus i demanar un desig: la màgica Nit de Sant Joan

Els xiquets s’havien afanyat durant tot el dia anar casa per casa dels carrers i arreplegant trastos vells, que amuntegaven mesclat amb fustes, branques... vaja, fent una pira a l’estil de “l’estoreta velleta”, de vegades bastant alta, i habitualment en l’encreuament dels carrers (no hi havia cotxes ni motos) i, com hem dit, s’encenia amb el revol de campanes que anunciava la festivitat de Sant Pere.

Una vegada el foc i les flames havien minvat, i quan quedaven brases i cendres, els xiquets es dedicaven a botar-les, a saltar per damunt, ajudant-se en el salt per canyes llargues i fortes que prèviament havien preparat. No cal ni dir que amb les mares era tot mormolons: no botes, posa atenció que et cremaràs, etc. Per cert una tradició semblant, la de saltar la foguera, es manté a Xàbia.

La tradició va desaparèixer a partir dels anys 60, al mateix temps que els carrers de terra van ser substituïts per asfalt. No estava bé això de desfer l’asfaltatge i Tavernes va perdre una tradició més. Com tantes s'han quedat pel camí