"Instint i cultura" per Sico Fons
Som persones adultes i, fins a cert punt, instruïdes, i com a tals, podem defugir d’eufemismes i correccions polítiques. I si parlem dels nostres hàbits i costums, podem gosar a fer-ho des d’un punt de vista antropològic.
Dic tot això, perquè parlant sovint amb gent coneguda del tema del comportament social i sexual de l’ésser humà, en dir-ne la meua opinió, fruit de les meues observacions i lectures, a voltes m’he ensopegat amb mirades d’una certa sorpresa o, fins i tot, inquietud.
La cosa consisteix en el següent –segons jo, i gosaria dir que també segons l’antropologia–, la dona, tot just arriba a l’edat de l’adolescència, comença a cuidar el seu aspecte físic, posar-se roba atractiva i fer-se uns bonics pentinats. Per a què? Per atraure els mascles. Ella creu que ho fa perquè així se sent millor i perquè li agrada sentir-se bonica i admirada; i probablement això també és de veres. Però l’objectiu essencial d’açò, des d’un punt de vista instintiu i evolutiu, és el que ja he dit o apuntat: atraure mascles per tal que la fecunden i així procrear i perpetuar l’espècie.
Una vegada aconseguit eixe objectiu, la dona tendeix a ignorar o apartar eixe mascle fecundador, que ja no li serveix per a res, i dirigir tots els seus esforços a criar i protegir la seua progènie. Els fills són ara, el que realment importa. Hom podria dir que la dona, d’ara endavant, es “desenamora” ràpidament del seu mascle fecundador.
L’home, en canvi, al que tendeix en arribar a l’adolescència, és a cercar totes les dones que troba al seu abast. Per a què? Per a fecundar-les, clar. Ha de ser fort i agressiu, perquè això assegura una descendència forta i sana i perquè un home viril pot defensar millor la dona i els seus fills (la família. I per extensió, la tribu) dels perills exteriors i portar-los bona cosa de menjar. Ja sabeu, allò de les societat de caçadors-recol·lectors.
Després, quan és rebutjat per la dona ja “saciada” o, simplement, és ell qui se’n cansa, buscarà altres dones, ja que el seu principal objectiu, com ja hem dit, és el de fecundar el màxim nombre possible de femelles.
És pur instint, i les espècies “triomfen” o “fracassen” segons aquest, i altres circumstàncies diguem-ne exteriors. Canvis de clima, propagació d’espècies invasores, cataclismes com terratrèmols o erupcions volcàniques, etc.
Tot això és bàsicament, el que explica el nostre comportament social, l’instint.
El que passa és que no som insectes ni peixos, ni renocs; som mamífers, i com a tals, a part de l’instint, tenim sentiments. I afectes. I clar, això “complica” les coses. I damunt tenim intel·ligència i cultura, i som éssers gregaris, és a dir socials. Amb una moral, un sentit de l’ètica i una educació inculcats des de la nostra naixença... i les coses es compliquen i es compliquen i no són gens senzilles.
La monogàmia, ens atreviríem a assegurar, és una inculcació cultural i social donada per diferents motius. Hom podria considerar, fins a cert punt, com una imposició social; tot i que sempre hi ha excepcions; que de tot hi ha en la vida.
El tema, com ja exposat ací, no és gens senzill; però bé, si voleu que vos diga la veritat, tampoc em sap gens de mal que les “coses” a voltes siguen tan complicades. No envege la senzillesa dels insectes. Què hi farem!
Les opinions vessades en els articles són pròpies de l'autor.
Admetem qualsevol escrit signat i ben identificat l'autor que debata i refute les opinions d'un altre autor i no desqualificacions per desqualificar sense més i sense aportar cap argument.
ResponEliminaSito. Tu no canvies.
ResponElimina