ARTICLE D'OPINIÓ: El País Valencià (amb música de la malaguenya)

L'alternativa valenciana comença a dibuixar-se, doncs, d'una manera molt incipient encara, però ferma, de la mà del potent nacionalisme cultural, de les plataformes reivindicatives, de l'ascens d'una generació jove que esborrona en la seua rotunditat.' El reivindique per a recordar una obvietat: fa anys que era evident al carrer que el valencianisme construïa l'alternativa que diumenge va esclatar amb tota la força guiada per Compromís. Calia només una generació de polítics que fossen capaços de traduir tot això en realitat, i ja la tenim. Sortosament. De totes les coses, molt importants, que van passar diumenge, aquesta és la de més transcendència històrica. 

El País Valencià ha renascut, precisament perquè tots aquests terribles anys es mantenia viu, aguantant amb coratge totes les maltempsades. Des de la derrota d'Almansa, el País Valencià no s'havia reconegut mai com ho ha fet aquest inoblidable 24 de maig. Ara començarà una era nova, que serà dura perquè la dreta espanyolista mirarà de portar la màxima tensió a la societat, però que serà diferent de tot allò que hem viscut. El País Valencià ha resistit molt més que ningú no podia suposar. Imagineu-vos, doncs, on podem arribar amb les institucions a favor. 

Es fa difícil d'explicar què hem aguantat els valencians aquestes darreres dècades. Però justament això és la clau de la gran victòria que ha apartat el PP del poder. Aquesta victòria s'entén per la resistència tenaç de les escoles, dels mestres, dels pares. Amb Escola Valenciana al capdavant, amb la gent del Cremona, amb Batiste Malonda, el director perseguit de l'escola d'Almoines, amb els milers i milers de pares i mestres que han bastit les línies, contra el govern del PP. Amb els qui no han pogut escolaritzar els fills en català, pel boicot de la conselleria. Amb les escoles que obrin pas, la Gavina, la Masia, la Comarcal, la pública de Barx i tantes altres. Institucions poderoses que en silenci han anat bastint generacions de valencians dignes des de fa dècades... 

Aquesta victòria l'expliquen les lluites organitzades des de baix, contra el mal govern. Les víctimes del metro, menystingudes pel PP i honorades pel país. Els centenars de Salvem que han cosit el territori contra la barbàrie salvatge dels especuladors. Els veïns del Cabanyal, plantats contra la Rita més indecent. Els resistents per l'Horta. Els qui han denunciat l'especulació a cada comarca. Els qui van indignar-se contra el balafiament de l'aeroport de Castelló. Els crítics amb la política de les grans obres i els grans esdeveniments: la infame fórmula 1, la lamentable instrumentalització de la visita del papa, la ridícula Copa de l'Amèrica. 

La victòria d'aquest diumenge, l'havia cantada tanta gent! Porta la banda sonora fabricada durant anys per Obrint Pas i per Feliu Ventura, per Pau Alabajos. I per Al Tall, els grans mestres, i la Gossa Sorda i Miquel Gil i tants i tants. Però porta sobretot la música que entonava, amb ritme de malaguenya, el gran Pep Gimeno Botifarra: 'd'allà on renaix de les cendres / el meu País Valencià'. Quantes voltes no ho hem cantat, això, amb l'esperança que un dia tot seria veritat. 

La cultura, molt particularment, ha fet un esforç immens per aguantar el país, que cal reconèixer avui. Acció Cultural, Ca Revolta, el Micalet, l'Aplec dels Ports, la gent del Tempir guardant la frontera del sud, la intifalla revoltant el cap i casal, els estudiants rebels, les estàtues perseguides d'Antoni Miró, els llibres de Bromera, de Sembra, de Tàndem, de Bullent i d'Andana, les sòlides referències d'Afers, les novel·les de Ferran Torrent, els poemes de Marc Granell o Anna Montero, els contes de Gemma Pasqual, la referència permanent de Joan Francesc Mira. I els pamflets fantàstics de Xavi Castillo. I el teatre, que va patir com pocs arran del tancament de Ràdio Televisió Valenciana. Són centenars i centenars de noms que pam a pam han contribuït a enderrocar la muralla. Escarbant cadascú pacientment amb les mans.

Van tancar TV3 i Catalunya Ràdio i Ràdio Televisió Valenciana. Van deixar el país sense les veus que podien fer més forat popular. Van intentar que ni per la tele i ni per la ràdio no sentíssem la veu d'Amàlia Garrigós, no veiéssem Vicent Mifsud, ens quedàssem sense les cròniques d'Empar Marco, ignoràssem Xelo Miralles. Però vam usar internet per a fer-los front. I Saó i el Temps i Ràdio Klara i la Veu del País Valencià i les publicacions locals. I qualsevol eina que teníem a l'abast. Amb Twitter i Facebook, amb llistes de correu, amb VilaWeb també. 

I les universitats han fet una feina de dignificació que cal recordar especialment avui. Avui pren sentit aquella plantada del rector Pedreño a Alacant, per a impedir que parlàs Zaplana. I tots els llibres de Publicacions de la Universitat de València. I la lluita perquè la paraula 'català' no pogués ser censurada. I l'esforç de la Jaume I per a crear un espai ciutadà de normalitat mediàtica. I la defensa de la Xarxa Vives, com a espai col·lectiu. 

Esmentar tothom qui durant aquests anys ha fet alguna cosa per tombar el Partit Popular és literalment impossible. La Intersindical, els ateneus, les colles de muixerangues, els rondallaires que repescaven Enric Valor, les llibreries, la pedra de Basset a Otos i els Miquelets del Regne presentant les armes al monument de Xàtiva als Maulets, els qui han dignificat la pilota, els grups d'animació del València que no s'han cansat mai de denunciar la complicitat amb l'extrema dreta, les penyes del Barça i els qui posen pancartes a Vila-real. El València Bàsket respectant la llengua del país. Però també l'Esquerra Unida que ha quedat injustament apartada de les noves corts. I les candidatures municipals de tot signe i condició que han preparat el camí durant anys. Els batlles nacionalistes que han aguantat anys i anys en soledat. I els qui han hagut de pagar multes indignants només per haver parlat la llengua del país. I tots els qui s'han encarat amb la guàrdia civil en un revolt de la carretera. I els qui desplegaven la senyera gegant a Almenara. I els qui cada darrer diumenge d'octubre pujaven al Puig. I els pares de Guillem Agulló, emblema preclar i símbol de la nova generació del canvi. 

Qui no veja aquest oceà de mans i boques que ha empès el país en les dècades més fosques no entendrà la profunditat de la victòria valenciana. I veure-ho, entendre què ha significat aquest terratrèmol feliç, és confiar en el país més digne i saber que això ja no té retorn i que molt probablement el passat més fosc ja el vam enterrar diumenge, per sempre, a còpia de paperetes a les urnes, de ments en llibertat i de somriures a les cares. 

 

Vicent Partal 

Article publicat originalment a Vilaweb 

 

-