La Geperudeta ha estat sotmesa a un meticulós treball de restauració i despullada
de les vestimentes i ornaments acumulats en els últims segles. Emergeix
l'original gòtic i retrocedeix l'ornamentació barroca, sense desaparèixer del
tot. Una mica més gòtica, una mica menys barroca, la Geperudeta expressa un
nova relació de forces entre els corrents estètics, artístiques i religioses
que van fer de València una de les ciutats més importants del Mediterrani
peninsular.
Ara es restaura la façana de la catedral per a revaloritzar l'arquitectura gòtica del temple. L'arquebisbe Osoro, càntabre, ha captat bé el moment valencià i sembla haver definit un programa-marque per al futur. Revaloració de la València gòtica, una mica més de senzillesa i menys artificis, més austeritat i un cert control de la fantasia. Heus ací les bases d'un vertader programa polític. Una mica més de gòtic, una mica menys de barroc. Retorn, no se sap si temporal o definitiu, a una València una mica més austera. Depuració.
El partit governant, el PP, ha estat el gran protagonista amb moments de màxima acceleració entre 1994 i 2006. Dotze a anys a tota velocitat, que segurament van començar el dia en què va aparèixer la següent pintada en un mur de la ciutat: “Barcelona, els Jocs Olímpics; Sevilla, la Expo; Madrid, capital cultural… i nosaltres, què?”
El Partit Socialista, dominant en la transició
llevantina i després de la unió amb el PSPV va arribar a ser l'organització
socialista més potent d'Espanya però no va respondre a la pregunta sumit en les lluites internes sense imaginar que
un ambiciós polític, nascut a Cartagena i alcalde de Benidorm després d'una
sospitosa moció de censura, poguera derrotar-li en només quatre anys. Quatre
anys. Eduardo Zaplana-Hernández Soro (Cartagena, 1956) ho va aconseguir. En
1991 conquistava Benidorm i en 1995 ja presidia la Generalitat. I com aliat un
home que coneixia molt bé l'estructura interna del PSOE, després de participar
en el seu desplegament. Rafael Blasco Castany (Alzira, 1945) coneixia molt bé
els punts forts i les febleses de l'esquerra valenciana. Conseller de la
Presidència sota les ordres de Joan Lerma. Fins que tots dos van topar.
Zaplana, que necessitava un bon explorador, li va captar. Es va convertir en el
principal cartògraf de la “‘operació Levante”.
En què consistia? En resum: donar satisfacció als desitjos de prosperitat d'unes classes mitjanes que creien quedar al marge de l'espectacular Espanya del 92. Coronar València amb la diadema de les plusvàlues immobiliàries i la internacionalització de l'oferta turística. Menys horta, més hotels. Menys tarongers, més camps de golf. I un lema en la diadema: “Nosaltres no anem a ser menys”.
Aznar ho explica en el seu segon llibre de memòries: ""València tenia per a nosaltres un significat especial. Canviar el signe polític del Llevant espanyol representava per al centre-dreta un gran repte i aconseguir-ho va ser una operació històrica que suposava un valuós factor d'equilibri general a Espanya. El vincle entre Madrid i València generaria per raons de proximitat unes sinergies molt importants a la Comunitat Valenciana, que contribuirien a enfortir en aquesta una posició pròpia, enfront de l'assetjament de l'expansionisme nacionalista radical de Catalunya i al propi nacionalisme dins de València" ('El compromís del poder', págs. 154 i 155). Llegides aquestes línies s'entén perfectament l'oposició frontal del Govern Aznar al corredor ferroviari mediterrani.
L'Eix de la Prosperitat, ho cridaven. Enrobustir l'eix Madrid-València, en detriment de la relació amb Barcelona, pera evitar la configuració d'un espai polític i econòmic mediterrani amb les quatre barres de l'antiga Corona d'Aragó. I va comptar amb l'aliança en els anys vuitanta de Consol Regna, factotum de les Províncies. I d'Alfonso Guerra (PSOE) i Fernando Abril Martorell (UCD) que es van encarregar en els primers anys de la transició: la Constitució prohibeix la federació d'autonomies –excepte en el cas del País Basc i Navarra, previ referèndum- i la llei electoral valenciana va ser la primera a incloure un llindar del 5% per a accedir a les Corts Valencianes. El Bloc Nacionalista Valencià va tardar temps a poder traspassar aqueix llindar.
Contra Catalunya ha sigut una bona excusa i més per a enfortir Madrid com a capital radial d'Espanya. El diari ABC ho va resumir molt bé amb la inauguració de l'AVE Madrid-València en una sola paraula: Madriterráneo. Els afeccionats al futbol que han viatjat a València per a la final de la Copa del Rei hauran pogut comprovar la més perfecta plasmació del programa d’Aznar. L'AVE tarda 1 hora i 38 minuts a cobrir els 391 quilòmetres de traçat ferroviari entre Madrid i València. L'Euromed tarda 3 hores i 10 minuts en el trajecte de 350 quilòmetres entre Barcelona i València. I si per carretera de peatge entre Barcelona i València: 41 euros. Peatges entre Madrid i València: 0 euros. Aqueix era el pla. I aqueix pla s'ha dut a terme.
Madriterráneo va eixir propulsat. Un sòlid bloc
de poder amb dues turbines a tota velocitat: l'expansió immobiliària i el
turisme. Majoria absoluta en les Corts, les alcaldies de les principals ciutats
i el control capil·lar d'un gran nombre d'associacions cíviques, sense descurar
les entitats falleres –fonamentals en la societat valenciana- i el Club de
Futbol València, notícia aquestes ultimes setmanes per un esdeveniment
veritablement escabrós que il·lustra perfectament el final d'una època (l'ex
president del club, tramant el segrest del president actual, per a saldar
deutes pendents). Força institucional, suport social i una Radio Televisió
Autonòmica absolutament controlada des del vèrtex. Una hegemonia quasi
perfecta.
No obstant açò, no hi ha hegemonia que cent anys vaig durar. En 2007, la turbina econòmica espanyola va gripar, amb efectes devastadors en tota l'àrea mediterrània. El xoc econòmic va deslligar a València una fenomenal crisi del model polític. A València l'enfonsament de la presidència de Francisco Camps va ser estrepitós i va convertir les corrupteles valencianes en símbol general. L'enfonsament de tota estructura barroca sempre té espectacularitat. El catàleg d'excessos valencians resultava molt visible i prompte va ser elevat a la categoria de boc expiatori. València ha estat hàbilment escollida com a boc expiatori. Ha estat el parallamps del cas Gürtel.
Aquest article (i el que seguirà) és una adaptació (per massa extens) d'un original de Enric Juliana publicat a "La Vanguardia".
-
D'acord en tot l'exposat. Referent al populisme desenvolupat per la dreta a traves de falles i el Valencia CF, dir que la UPV va caure al parany en abandonar eixos nius de vots, i sobretot deixar gran part de la cultura valenciana òrfena i sense la evolució desitjada. El nacionalisme valencià es va abandonar a la critica a tot lo faller i fer-se del Barça i dependre cantar Els Segadors, encara que nomes fos per la vessant politica. Ara, en tirar marxa enrere potser tots no es creguen les noves intencions, potser molts nacionalistes no en tinguen, de noves intencions i es difícil fer entendre que es pot defensar exactament el mateix essent tant valencianiste com catalaniste. Feina n'hi ha per reconduir el vell blaverisme, haureu d'entendre que tot blaverisme tampoc ha estat anticatalaniste així com tots els valencianistes no son fusterians. Pero esta demostrat que tot es possible, pregunteu-li sino a Vicent Flor. Nomes haveu de tindre cura en no acollir cap Rafael Blasco.
ResponElimina