Miguel Angel Aguilar ens va oferir dins del cicle les Rutes
de la Xara una conferència tan desestructurada a l’inici com resumida al final.
No vàrem sentir parlar molt de la transició i la ruptura, però si molt sobre la
segona part molt interessant sobre el paper dels mitjans públics . I es mullà
de valent en les contestacions, quan li preguntaren si preferia decidir sobre
monarquia o república i contestà que voldria no haver de decidir.
El periodista el presentava Eladi Mainar, comentant des del temps de Canvi 16, Diario 16, director d’EFE, i actualment tertulià a hora 25 de la Cadena Ser. Eladi bromejava que es gitava amb ell, volia dir escoltant-lo.
Miquel Angel Aguilar va estar a l’altura i sobretot ens va donar una lliçó de com fer una conferència i no ser avorrits, dient les coses pel seu nom, i tan fotudes com eren algunes d’elles. En definitiva, parodiant l’article que havia publicat al diari El País el mateix dia, “Instruccions per a no fracassar en una conferència”. Miren si no.
Li donava carinyo i li commovia vore tanta gent escoltant una xarrada i deia com eren els habitants d’aquesta zona. Ens comentava que era un privilegiat sense nòmina, ja que d’ell no manava de necis i rebia ordres de males persones. Podia fer el periodisme del” free lance”, i bé que va honrar en multitud d’exemples l’ honestedat i l’ètica al periodisme actual, arribant a dir que, en un diari, tu et pots clavar amb qualsevol polític però no amb qualsevol gran empresari i la raó és obvia: et quedes sense publicitat.
Es reia , però feia servir i prou bé les noves tecnologies, deia que la tablet la portava a la Sexta ja que tots en portaven una, però a la conferència i després no parava d’estar connectat per necessitats de periodista. Sempre deia que preferia la pissarra, i els guinyols pel seu moviment i els records infantils per contar una història. Li costava entrar al tema d ela xarrada, i com bon especialista en temes militars criticava la forma en que Aznar va abolir la mili, en un tren amb Pedro J. , causant de moltes decisions , de l’anterior Govern, i una mica veleta en certs temes, atacant periodísticament i després perdonant o al revés.
Però li preocupava en qui hem deixat la defensa de l’estat, en unes persones com el tercio y la legión que puguen arribar amb el símil futboler no sentir els colors de la camiseta. I evidentment podia portar a algunes conseqüències no massa agradables: robar els càrrecs públics amb impunitat podia ser-ne una d’elles. Un desastre comparat amb països com Suècia, Dinamarca, Suïssa. Del “tercio” va lligar amb Franco, la segona bandera i com va demanar permís de com es matava a un legionari a Milan Astray, cap de la primera bandera, després de l’explicació aventurava que ell ja se n’havia carregat un. I deia que va començar matant i acabar un mes abans de la seua mort matant-ne cinc. Però mentre ens rèiem amb els seus comentaris sobre els excombatents , la cançó de la lagarterana que tant agradava a Carmen Polo, i els partes de l’equip mèdic de Vicente Gil. Però prèviament sabíem que no volia dimitir Franco, igual que el Rei “ Quien recibe el honor no puede dar relevo en el caudillaje”.
En parlar del periodista deia com Onésimo Anciones “ Las noticies no van a la redacción, estan en los bares”. Afegia, si saps a quins bars anar. I entre alguns exemples contava el del bar la Marquesita del Pardo, on segons demanava més pa o no la patrona sabien de l’estat del Generalíssim.
Ens parla del gran paper de l’església, de Tarancón, del funeral quan vingueren d’Alemanya, Giscard , el vicepresident dels Estats Units etc, ja sabien que res anava a ser igual. Allò ja no era més del mateix, les paraules de Valcarce “En el honor y la memòria de Franco, Viva el rey”. Sabien perfectament que no podrien continuar amb poders dictatorials. A Adolfo Suarez el posa com un gran encert, un falangista que desarticula la falange, amb valentia, complint. I ens parlava dels dos pols de la dreta els del búnquer, a defendre el sistema amb ungles i dents, i es reia com podien fer-ho així. I els que prengueren exemple de Portugal i la desfeta de Salazar, un exemple perillós que va fer que una part aprengueren ràpidament . Els primers acaben amb el colp d’estat del 23 –F i els segons són els aperturistes.
I clar escoltàvem un periodista que contava amb un humor digne de Chumi Chumez les estampes viscudes a peu de pista. A primera fila amb tots els problemes que comporta, ja que el sistema matava, i no era de broma. Parlava de la constitució que volia Fraga, que no va eixir, si no que ens van vestir legalment com els nostres veïns . Però la legalització del PC va ser un cataclisme.
I amb el paper del diaris i la reunió de periodistes, entràvem de ple en el paper de la premsa. Sols una excepció que sembla continuar com l’ABC, un diari que va ser el més republicà en època de la República i va acabar pagant l’avió que va portar a Franco, El Dragón Rojo. Demanaven que els militars estigueren a les casernes. I va donar segons les seues paraules molt d’oxigen al govern. I acabava repassant la situació de la premsa actual, els favors polítics a canvi de reformes tecnològiques. El paper dels llepaculs, dels Pedro J. que estan “emputeciendo” la premsa. I acabava parlant d’un menú molt apropiat que treia del seu darrer llibre : “España contra pronóstico”.
Una conferència d’un tertulià de luxe a Simat que fa calfar el públic, divertint-lo, il·lustrant-nos en la forma de contar, i donant , doncs una lliçó de mestre del periodisme, de l’ética, que segons ell no han tingut els periodistes de TVV que havien d’haver denunciat públicament una cadena tant sectària.
Dijous darrera oportunitat d’escoltar una gran periodista valenciana i com està el pati es per a no deixar d’assistir a escoltar la memòria del periodisme valencià, amb Emilia Bolinches.
El periodista el presentava Eladi Mainar, comentant des del temps de Canvi 16, Diario 16, director d’EFE, i actualment tertulià a hora 25 de la Cadena Ser. Eladi bromejava que es gitava amb ell, volia dir escoltant-lo.
Miquel Angel Aguilar va estar a l’altura i sobretot ens va donar una lliçó de com fer una conferència i no ser avorrits, dient les coses pel seu nom, i tan fotudes com eren algunes d’elles. En definitiva, parodiant l’article que havia publicat al diari El País el mateix dia, “Instruccions per a no fracassar en una conferència”. Miren si no.
Li donava carinyo i li commovia vore tanta gent escoltant una xarrada i deia com eren els habitants d’aquesta zona. Ens comentava que era un privilegiat sense nòmina, ja que d’ell no manava de necis i rebia ordres de males persones. Podia fer el periodisme del” free lance”, i bé que va honrar en multitud d’exemples l’ honestedat i l’ètica al periodisme actual, arribant a dir que, en un diari, tu et pots clavar amb qualsevol polític però no amb qualsevol gran empresari i la raó és obvia: et quedes sense publicitat.
Es reia , però feia servir i prou bé les noves tecnologies, deia que la tablet la portava a la Sexta ja que tots en portaven una, però a la conferència i després no parava d’estar connectat per necessitats de periodista. Sempre deia que preferia la pissarra, i els guinyols pel seu moviment i els records infantils per contar una història. Li costava entrar al tema d ela xarrada, i com bon especialista en temes militars criticava la forma en que Aznar va abolir la mili, en un tren amb Pedro J. , causant de moltes decisions , de l’anterior Govern, i una mica veleta en certs temes, atacant periodísticament i després perdonant o al revés.
Però li preocupava en qui hem deixat la defensa de l’estat, en unes persones com el tercio y la legión que puguen arribar amb el símil futboler no sentir els colors de la camiseta. I evidentment podia portar a algunes conseqüències no massa agradables: robar els càrrecs públics amb impunitat podia ser-ne una d’elles. Un desastre comparat amb països com Suècia, Dinamarca, Suïssa. Del “tercio” va lligar amb Franco, la segona bandera i com va demanar permís de com es matava a un legionari a Milan Astray, cap de la primera bandera, després de l’explicació aventurava que ell ja se n’havia carregat un. I deia que va començar matant i acabar un mes abans de la seua mort matant-ne cinc. Però mentre ens rèiem amb els seus comentaris sobre els excombatents , la cançó de la lagarterana que tant agradava a Carmen Polo, i els partes de l’equip mèdic de Vicente Gil. Però prèviament sabíem que no volia dimitir Franco, igual que el Rei “ Quien recibe el honor no puede dar relevo en el caudillaje”.
En parlar del periodista deia com Onésimo Anciones “ Las noticies no van a la redacción, estan en los bares”. Afegia, si saps a quins bars anar. I entre alguns exemples contava el del bar la Marquesita del Pardo, on segons demanava més pa o no la patrona sabien de l’estat del Generalíssim.
Ens parla del gran paper de l’església, de Tarancón, del funeral quan vingueren d’Alemanya, Giscard , el vicepresident dels Estats Units etc, ja sabien que res anava a ser igual. Allò ja no era més del mateix, les paraules de Valcarce “En el honor y la memòria de Franco, Viva el rey”. Sabien perfectament que no podrien continuar amb poders dictatorials. A Adolfo Suarez el posa com un gran encert, un falangista que desarticula la falange, amb valentia, complint. I ens parlava dels dos pols de la dreta els del búnquer, a defendre el sistema amb ungles i dents, i es reia com podien fer-ho així. I els que prengueren exemple de Portugal i la desfeta de Salazar, un exemple perillós que va fer que una part aprengueren ràpidament . Els primers acaben amb el colp d’estat del 23 –F i els segons són els aperturistes.
I clar escoltàvem un periodista que contava amb un humor digne de Chumi Chumez les estampes viscudes a peu de pista. A primera fila amb tots els problemes que comporta, ja que el sistema matava, i no era de broma. Parlava de la constitució que volia Fraga, que no va eixir, si no que ens van vestir legalment com els nostres veïns . Però la legalització del PC va ser un cataclisme.
I amb el paper del diaris i la reunió de periodistes, entràvem de ple en el paper de la premsa. Sols una excepció que sembla continuar com l’ABC, un diari que va ser el més republicà en època de la República i va acabar pagant l’avió que va portar a Franco, El Dragón Rojo. Demanaven que els militars estigueren a les casernes. I va donar segons les seues paraules molt d’oxigen al govern. I acabava repassant la situació de la premsa actual, els favors polítics a canvi de reformes tecnològiques. El paper dels llepaculs, dels Pedro J. que estan “emputeciendo” la premsa. I acabava parlant d’un menú molt apropiat que treia del seu darrer llibre : “España contra pronóstico”.
Una conferència d’un tertulià de luxe a Simat que fa calfar el públic, divertint-lo, il·lustrant-nos en la forma de contar, i donant , doncs una lliçó de mestre del periodisme, de l’ética, que segons ell no han tingut els periodistes de TVV que havien d’haver denunciat públicament una cadena tant sectària.
Dijous darrera oportunitat d’escoltar una gran periodista valenciana i com està el pati es per a no deixar d’assistir a escoltar la memòria del periodisme valencià, amb Emilia Bolinches.
-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Podeu enviar els vostres comentaris d'actualitat. La Cotorra de la Vall els publicará com a notícia sempre que siguen d'interés general i després de comprovar-ne la veracitat.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.