ARTICLE D'OPINIÓ: Contra el individualisme i la por en l’educació

Estem en una difícil situació respecte a la funció social de l’educador, una funció contraposada a la funció individual que el liberalisme considerava al magisteri, a la docència, com un apostolat, o siga una tasca individual nobilíssima i de caritat personal. Ser mestre dignament com un rector, poc sou i aguantar. Aquesta concepció si estudiem la història de la filosofia de l’educació observarem que s’oposa a la funció que ha de tenir el  o la docent que per la seua part retributiva esta barallada en el que s’ha de cobrar per a ser una professional qualificat i no produir nous proletaris de l’intel·lecte: els i les mestres per ser apòstols no mengen.

Esta comportant, aquesta actitud individual, a que s’estiga contra la lluita pels interessos professionals, que afecten directament a l’alumnat, i els interessos econòmics que porten directament a que si els i les docents cobren menys ho suportaran els  i les alumnes en la falta d’interès en formació i dedicació a la preparació de les classes, així com dels bon professional, ben pagat i ben considerat per l’empresa.

Aquesta falta de visió s’observa en el pròxim Avantprojecte de Llei Orgànica per a la millora de la qualitat educativa que el desafortunat ministre Wert ens imposa. I ens imposa contraposant els valors que em dut a l’escola en valors de la igualtat, la fraternitat i legalitat front als contravalors que ens proposa, la igualtat que qualsevol pot ser docent, així contem amb que universitaris ja poden ser mestres a Aragó, la fraternitat, tenim companyes docents que treballen ensenyant com nosaltres anglès i no arriben a cobrar la meitat, i la legalitat que comença per una repressió a una escola que ha de ser lliure per educar, els inspectors contra els directors, els directors contra els ensenyats, i atenció a aquells que no siguen apòstols del pensament únic wertià, o bé seguesquen el bé social de ser dels moviments sindicals, amb vagues i aturades, o bé dels nous moviments socials, ongs compromeses, grups pacifistes per canviar el seu món dels mercats i els mercaders. 

Però introdueix la paraula competència, no en el sentit del que afecta a cadascú, sinó amb la referència als “númerus clausus”, competir uns contra altres ja que hi ha poc llocs per a tindre una bona o educació de qualitat. No sols el valencià es ressentirà a l’escola, que sí, si no que intenten graduar el sistema amb models certs i acceptats per ells, com si la llibertat d’ensenyament recollit a la constitució no servirà per a res. El que ve a dir aquest article és que no hi ha un sistema pedagògic millor que altre, estan tots per fer-se servir segons siga i ens demane l’alumnat, centre no oblidem de la pedagogia.

Però ací el que volen és un mestre del pensament únic, un burgés en el sentit que tindrà , trenta o quaranta treballadors de classes mitges o baixes ensenyant-los a ser això treballadors per vida. I això per desgràcia ja ho coneixem. Posen deures a la pissarra, pose ordre com un policia dur, i aprove el menys possible per a que vagen a un món del treball sense cultura, per tant sense sentit de l’educació.  Pensàvem que després de l’estudi des anys setanta del sociòlegs de l’educació a França "L’ecole capitaliste" ja havien passat aquestes tempestes a l’escola, però no, faltava aquest avantprojecte que paralitza els moviments de renovació escolar i fa que els apòstols poc treballadors de l’escola tinguen una legislació on agafar-se.

Per acabar volem ensenyar una mostra del que ha estat l’Alfàndec, i les escoles públiques del poble. No parlaré d’aquells més necessitats que ens els estan desviant a la escola en comprensivitat, a tots i totes hem de recollir, si no d’aquells que com l’alcalde del meu poble, Jordi Joan, compleix el que diu un dels catedràtics de l’Escola d’Economia de Londres, Luis Garicano, "necessitem gent formada en matemàtiques primer per poden entendre l’estadística, en argumentació, per poder presentar les propostes, i que dominen l’anglès, com a llengua de llibertat" ja que amb la nova ciutadania i els contextos socials on s’hi desenvolupen, és una llengua que no té fronteres per qui la coneix i la domina. No comparable amb el xinés i la seua pròpia repressió , ja que generalment no casen bé la llibertat i els aparells de l’estat. 

En fi hi ha llengües més lliures que d’altres per això és un altre tema. Per ara, com a conclusió diré que tenim alumnes d’una escola en llibertat que ja estan en disposició d’entre aquest article en valencià i lluitar per la llibertat i la professionalitat dels i de les docents. Hem d’arribar per ells a poder tallar aquest avantprojecte, hem d’estar la gent que estem per la funció pública als legislatius. 

Jaume Talens

-