Relat III (b) Es clouen les parpelles

 

Relat III (b)

Es clouen les parpelles

Batista, el germà de Frederic, que a la força va haver d’agafar protagonisme el dia del soterrar d’Encarnació, pertanyia a la colla dels grecs, més per afinitat política, una mica dretans i franquistes com calia en aquells moments, tot i que varen fer de soldats a la banda republicana, al front de Terol, exactament, de molt joves, amb gairebé l’edat adulta acaba d’acomplir, i per això mateix amb cap o nul·la responsabilitat, cosa la qual els va permetre d’integrar-se amb facilitat a la rutina de postguerra, amb l’única obligació de mostrar-se afí a la causa del generalíssim i fer el barret de tant en tant amb les forces vives del poble, la guàrdia civil, el retor de la parròquia més assenyalada, la de Sant Pere, i si era possible, àdhuc, amb el batlle, cosa que la tropa dels grecs sabia fer a la perfecció, no tant per les seues ascendències més o menys notables pel que fa a les famílies respectives, sinó perquè representaven el bo i millor del jovent reconduït a solc, a les files vertaderes, després de les vel·leïtats obligades amb els rojos i els dimonis dels inferns, però el cas del Batista, a més, era dels menys lluïts d’aquella basca, treballador a sou de la germana Eulàlia a la Fàbrica del Gel, vivia en un quart pis sense ascensor,  casat  amb  la  tia  Vicentica,  i  pare  de  dos  fills, Josep  Maria  i  Rosari, bons jans,

 

 

 

ella la major, als quals va poder transmetre part del sentiment a què l’estretor de la vida el tenia acostumat, barrejat amb una agror que les visites als bars, la tasca preferida dels grecs, li havia imprès a l’ADN, i així com els ressentits de la vida tempten una vegada i una altra de carregar les causes de llurs desgràcies a sobre dels altres, així, revestit de falsa disciplina, que no era altra cosa que malestar generalitzat de qui se sent poc menys que un projecte fallit, pretenia Batista educar els fills en una mena de soldadesca del terror on les abatussades i les clatellades eren més que abundoses, de la qual zona de l’exigència exagerada va poder-se escapolir abans Rosari, que aviat, tan aviat com li va permetre la vida, va casar-se amb un xicot que exercia de pallasso les hores lliures, tan verds eren els seus acudits, com verda era la mentalitat dels grecs, i Batista al cap de tots, sorpresos com estaven de les noves maneres i usos que es feien servir per les platges, no ja les públiques, ben a la vista de tothom, on ja es veien cossos i rodoneses que mai hagueren pogut ni imaginar en el millor dels seus somnis, sinó en aquelles contrades de costa on anava la gent a nedar i a prendre el sol amb poca o gens de roba, zones més deshabitades i discretes, lluny de la mirada del públic  en general, separades dels caminals

 

 

 

perduts del mareny per les dunes dels muntanyams que fan de frontera amb l’aigua de la mar, i allà, vestits amb la roba de passeig de la ronda dels bars, curulls segurament de cassalles i vermuts de fabricació manual, passant tota la calor imaginable possible, ensorrant-se les sabates d’anar de feina, unes figures com tretes d’una pel·lícula de l’Espanya profunda espiaven les dones mitges nues i s’encenien la cua ja de caiguda d’homes fets i drets, i ben calents perdien la discreció que els caracteritzava a les passejades dels bars i eren descoberts en més d’una ocasió, fins i tots per nebots o nets que es quedaven una mica més que bocabadats de l’espectacle, franctiradors del desig a la zona de costa a l’espera de l’enemic, atrinxerats per fer el cop de gràcia i d’ull i fugir en silenci, amb la vergonya d’haver passat el tràngol de ser descoberts, capcots cap a casa, segurament, alguns, a fotre una renya per qualsevol xorrada als fills, i algun cop a la dona si és que no s’avenia a acceptar un clau passat de rosca. 

 

Josep Franco i Giner

 

Fotografies de Tavernes en l'època del relat