OPINIÓ: La legalització de vivendes rústiques i com la burocràcia perpetua el problema dels abocaments irregulars (Sergi Gonzàlez, ex alcalde)

 

 

 Al nostre territori, la gestió dels habitatges en Sòl No Urbanitzable s'ha convertit en una carrera d'obstacles on, paradoxalment, la meta —protegir el medi ambient— sembla cada vegada més llunyana a causa de la mateixa rigidesa de la normativa. Com a enginyer urbanista que tracta diàriament amb propietaris disposats a regularitzar la seua situació, assistisc amb frustració a un escenari on la burocràcia impedeix solucionar el problema real principal: la contaminació dels nostres aqüífers.

Per a comprendre el bloqueig actual, cal explicar a la ciutadania una regla tècnica que s'ha convertit en un mur insalvable: la densitat de 3 habitatges per hectàrea. La legislació de Minimització d'Impactes Territorials (així s’anomena el procediment legal de regularització d’habitatges) utilitza aquesta xifra màgica per a dividir les solucions en dos camins molt diferents:

(1) Si la densitat és inferior a 3 habitatges per hectàrea, l'administració entén que estem davant un entorn rural dispers. En aquest cas, es permet la "Minimització Individual" (DSI, Declaració de Situació Individualitzada). És el camí àgil: el propietari instal·la una depuradora individual moderna, i algunes altres millores que s’exigeixen, regularitza el seu habitatge i el problema ambiental desapareix.

(2) No obstant això, si la densitat és superior a eixos 3 habitatges per hectàrea, la llei assumeix que existeix un nucli consolidat i prohibeix les solucions individuals. Obliga, en canvi, a tramitar un Pla Especial de Minimització d’Impactes (PEMIT) per a dotar a tota la zona de clavegueram i depuració col·lectiva. Sobre el paper, la lògica és impecable: on hi ha molta gent, millor una solució conjunta. Però la realitat urbanística és molt més tossuda que el paper.

Ens trobem amb milers d'habitatges en situacions límit, zones on la densitat supera lleugerament eixe llindar. La llei obliga a realitzar un PEMIT, però la pràctica ens demostra que aquests plans especials són operacions d'una complexitat tècnica, econòmica i de gestió veïnal tan elevada que, en la majoria dels casos, resulten inviables i mai arriben a iniciar-se.

Ací és on naix la paradoxa i el drama ambiental. Tenim clients responsables que acudeixen al nostre despatx volent invertir els seus estalvis en sistemes de depuració d'última generació per a deixar d'abocar aigües residuals al terreny (els "pous cecs" i “fosses sèptiques” que argumenten que tenen alguns no funcionen o no funcionen correctament). Volen fer les coses bé. No obstant això, l’administració, lligada per la literalitat de la norma, es veu obligada a denegar la llicència individual, cosa que per altra banda entenem perfectament.

L'argument administratiu és: "No pot instal·lar la seua depuradora individual perquè la densitat exigeix un pla col·lectiu". La conseqüència real és: "Com que no existeix ni existirà eixe pla col·lectiu a curt termini, ha de continuar contaminant fins que es porte a terme el pla especial".

S'està impedint allò bo (una depuració individual immediata) per esperar allò perfecte (una xarxa col·lectiva futura i incerta). Mentre l'administració espera eixe pla ideal que no arriba, els habitatges continuen habitats —doncs no es poden demoldre perquè el termini que tenia l’administració per a demoldre ja ha caducat— i les aigües brutes continuen filtrant-se al subsol dia rere dia.

És urgent que des de la Conselleria de Medi Ambient i l'Administració Local s'establisca un criteri interpretatiu o una instrucció tècnica que desbloquege aquestes situacions. S'ha de permetre als tècnics municipals autoritzar la minimització individual en aquests àmbits de densitat mitjana, encara que siga de manera transitòria o condicionada a una futura connexió si la xarxa pública arribara a executar-se.

L'urbanisme ha de ser una eina per a solucionar problemes reals, no per a cronificar-los en un bucle de papers. Si un ciutadà vol deixar de contaminar hui, l'administració no pot ser qui li ho impedisca basant-se en una estadística de densitat. El medi ambient no entén de burocràcia, però sí que entén d'abocaments, i és la nostra responsabilitat tècnica i moral detindre'ls ja.

Sergi González Frasquet
Enginyer urbanista i exalcalde de Tavernes de la Valldigna