EL NOSTRE LLIBRE DE FESTES 2025 PÀGINA 7: L'antic safareig municipal, patrimoni que hem perdut

Imatge del que queda del safareig, fotografia da fa 2 mesos en redactar aquest article

 

Durant el segle XIX i ben endins del passat segle XX, la tasca de llavar la roba no tenia res a vore amb l’actual, ara tan simple i senzilla amb les llavadores elèctriques, amb programes específics segons tipus de teixit, en  gelat o en calent i centrifugat de diverses formes, entre altres, i ajuda de detergents i sabons específics i especials.

De sempre en aquells temps el llavar i rentar/aclarir la robar era una tasca complexa, reservada majorment a les dones, i difícil de dur a cap si pensem que l’aigua correnta no era un servei que hi havia a les cases. Ja n'era prou si alguna casa tenia un pou de la qual podia proveir-se la família per a les principals necessitats. Per tant calia anar als punt on hi hagués aigua correnta, bé al riu o les séquies, llocs on no cal ni recordar quina qualitat tindria l’aigua la majoria de vegades. 

Vicente Grau Bono en la seua "Topografía médica de Tabernes de Valldigna (1927)", ens explica com es feia la bugada  en les primeres dècades del segle XX. Traduïm: "Si parlem amb propietat no existeix, si no ens entossudim a dir-li així (safareig),  a un tros de séquia als afores de la població a la intempèrie, canalitzada entre sengles filades de blocs calcaris per on discorre l'escàs cabdal sobrant dels molins i del reg dels camps, cosa que s'esdevé poques vegades a la setmana. En un caldo repugnant "netegen" les comares la roba, mesclada la de sans i malalts, mentre no donen un punt de repòs a la llengua  en ales del xafardeig.

Hi ha dones que prefereixen llavar en el llit del riu o en les basses de les nòries, cercant aigües més netes  i fugint de la loquacitat que regnava en aquell lloc.

La iniciativa particular supleix en part aquesta deficiència de safareigs i n'explota un, dins de la població, aprofitant l'abundant brollador del pou d'una serradora mecànica". 

 

Esquerra: A principis del segle XX es llavava així la roba (Topografia médica de Tavernes de la Valldigna 1927) Dreta: imatge reconstruïda i millorada amb ús d'AI

Vicente Gascón Pelegrí (qepd), cronista oficial de la ciutat fins els primers anys del segle XXI,   en la “Historia de Tabernes de Valldigna” sí que ens informa que al carrer Cervantes (conegut popularment com Carrer la Serra) se’n va instal·lar un, d’explotació privada, que aprofitava les aigües del pou de la serradora mecànica del carrer. Suposem que seria el mateix safareig privat que en parla V. Grau Bono i on s’hauria de pagar per fer-ne ús. El cronista no ens ho aclareix, si era així, cal imaginar que quedaria per a persones amb recursos, que podien pagar-ho.

 Siga con siga, i anaren on anaren a llavar, fins arribar al lloc on es feia la bugada, calia dur la roba, en poals i conques grans, metàl·liques i no cal ni dir quant, després de rentada i aclarida,  pesava la roba remullada i ben humida, fent més pesat el camí de tornada cap a  casa. I de vegades era digne de vore, i així ho poguérem contemplar a Tavernes fins a la dècada dels 1970, com moltes dones feien grans fardells que transportaven damunt del cap, en perfecte equilibri. 

Un edifici modern, espaiós i que complia perfectament la missió encomanada 

L’any 1927, la corporació presidida per l’alcalde José Mezquida, aprovava i executava les obres d’un safareig públic municipal, que es va inaugurar l’11 de desembre d’eixe mateix any.

El safareig construït era un edifici format per una gran nau rectangular, de 46 metres de llargada per 14 metres d’amplada, amb una coberta de dues aigües de teules catalanes i annexa a l’edifici de l’antic escorxador. La porta d’entrada al safareig es feia per l’actual carrer Joan d’Àustria, més o menys on hi ha la porta d'emergència de la seu musical,  i havies d’abaixar uns quants graons de pedra perquè el terra i les basses de llavar quedaven a un nivell inferior al del carrer.

Teules semblants cobrien el sostre del safareig

 

Dins la nau, es van construir tres grans bases de 37 metres cadascuna, de forma rectangular però als extrems, els darrers metres  en forma arrodonida. En la part pròxima a l’entrada de l’edifici,  que podríem considerar la capçalera de les basses, cadascuna tenia una gran font de ferro d’on rajava l’aigua que calia per llavar. Les tres basses d’aigua estaven compartimentades en trams més menuts comunicats i tota la bassa envoltada per una pedra ondulada-acanalada de granit artificial, damunt de la qual les dones llavaven i rentaven la roba. Per damunt de les basses, una estructura metàl·lica aèria sostenia uns grossos llistons de fusta, formant com una mena de prestatgeria rudimentària a dos nivells on es podia posar la roba. Una de les poques fotografies que tenim, la següent, ens permet distingir a la dreta alguns dels detalls que hem dit.

 

La foto del llibre "Retrobem les nostres arrels" del CETV ens permet distingir alguns elements del safareig, més evidents en la fotografia de davall, reconstruïda amb ús d'AI 

 

Les dones s’organitzaven de manera que usaven una part del safareig principalment per a llavar, entenent-ho com a ensabonar la roba amb la pastilla de sabó i fregar amb moviments enèrgics contra la pedra acanalada, cosa que facilitava la neteja de les peces. El sabó que s’usava era majorment de fabricació casolana, a partir de l’oli ja usat en la cuina i de la sosa càustica, aprofitant el procés químic conegut com a saponificació.

Una vegada neta, li calia un bon rentat/aclarit per eliminar les restes de l’escuma que deixava el sabó, i en moltes ocasions s’acudia a una segona part de la bassa, on no es llavava i només es deixava amb aigua ben neta per las roba. Almenys així ho recordem de quan érem menuts i acompanyàvem a les mares i les ajudàvem a dur la bugada a casa. Si calia esperar a que acabaren, els menuts/menudes jugàvem amb l’aigua de les basses més que res a l'estiu, amb algun marmoló de “no embruteu l’aigua” principalment. Si ens mullàvem no importava, a l'estiu amb minuts la roba seca.

El proveïment de l’aigua a les basses del safareig estava assegurat mitjançant un motor de 10 cavalls i una bomba en vertical que extreia 1.250 litres per menut del pou que servia també l’escorxador.

La nau no era un recinte completament clos per parets, sinó que tant la façana al carrer Joan d’Àustria on hi havia la porta i la paret de l’est es tancava amb un mur gros d’obra ( entre 1 metre i 1'20?)  damunt del qual hi  havia instal·lada una gran reixa alta, de ferro, que n'impedia l’entrada. També s’aprecia en una de les fotografies. 

Durant molts anys el que restava del safareig presentava aquesta imatge, últimament està més net de brutícia

D’aquesta manera es facilitava una perfecta il·luminació i ventilació tot i que els dies de l’hivern, amb unes temperatures més baixes que les actuals, les dones es queixaven del fred en estar tant obert el recinte. Cal recordar de manera anecdòtica que, en els dies d’hivern, l’aigua en traure’s del subsol, d’un pou, estava a major temperatura que l’ambient i  semblava tèbia en el contrast, cosa que agraïen les dones al llavar.

Aquestes bases tingueren, com diguem a l'expressió popular de Tavernes “molt de giro”, però amb el  temps i l’arribada de l’aigua potable i correnta a totes les cases, foren moltes les famílies que deixaren d’anar-hi, i començaren a usar el llavador d’obra o les piques de les cases. Després vingueren les primeres llavadores elèctriques, aquelles de tambor vertical on el motor canviava el sentit de gir de la roba,  i a poc a poc les modernes... Amb tot això el safareig va perdre utilitat. , i ja en els anys de la dècada dels anys 60/70 només hi havia una bassa en funcionament, la més propera a l’edifici de l’escorxador.

Després, però això és una altra historia, vingué l’enderrocament i l’ús del solar per a la seu de la Societat Musical. Tavernes perdia un altre edifici patrimonial del qual, ara mateix, només ens resta la molt petita part, un petit trosset d’una bassa, que veieu en la fotografia superior.

 Podeu rellegir i recordar la pàgina 7 d'"El nostre Llibre de Festes 2024" clicant aquest enllaç

La sénia, testimoni del passat agrícola de Tavernes